cash advance
Perú: El desenvolupament d’indústries extractives liquida drets i sobirania sobre el territori. Imprimeix Correu electrònic
Drets indígenes - Drets indígenes
divendres, 4 de gener de 2013 11:19

Tags: Peru

Per Mario Tabra. Publicat a Servindi. 
3 de gener, 2013.- Des de la invasió europea, passant pels inicis de la fundació de la “República del Perú”, fins a l’actualitat deixem de ser -com sosté Pablo Macera- un país autònom per ser un país depenent; de tenir una sobirania alimentària única al món a ser dependents d’aliments de les grans empreses agropecuàries esdevenint una economia primària exportadora que l'única cosa que ha portat als nostres pobles són saquejos, morts, contaminació, depredació, desforestació… en una sola paraula: destrucció.

En la segona meitat del segle XX van haver-hi receptes de les més nefastes com la “Aliança per al Progrés” per evitar la mobilització sobretot en l’àmbit rural, i al no poder controlar l’efervescència i justes represes de terres i un augment del moviment popular urbà van aplicar el “Pla Còndor” per fer desaparèixer a tot opositor a la política nord-americana.

Entre aquesta barreja el Banc Mundial i el Fondo Monetari Internacional (FMI) no podien controlar les seves crisis cícliques ni l’avenç de les organitzacions gremials així que realitzen el “Consens de Washington” amb les seves deu polítiques que “recomanaven” aplicar-les als seus països satèl·lits com el Perú que lluny de tenir governants autònoms han après a postular amb promeses populars i mig asseguts en el Palau de Govern ho fan amb l’únic llibret que els dóna Washington.

Mencionem aquestes deu polítiques que vénen aplicant des de la dècada del 90 del segle XX fins a l’actualitat:

1. Disciplina pressupostària (els pressupostos públics no poden tenir dèficit).

2. Reordenament de les prioritats de la despesa pública d’àrees com a subsidis (especialment subsidis indiscriminats) cap a sectors que afavoreixin el creixement, i serveis per als pobres, com a educació, salut pública, recerca i infraestructures.
3.Reforma impositiva (buscar bases imposables àmplies i tipus marginals moderats).
4.Liberalització financera, especialment dels tipus d’interès.
5.Un tipus de canvi de la moneda competitiu.
6.Liberalització del comerç internacional (trade liberalization) (disminució de barreres duaneres).
7.Eliminació de les barreres a les inversions estrangeres directes.
8. Privatització (venda de les empreses públiques i dels monopolis estatals).
9. Desregulació dels mercats.
10. Protecció de la propietat privada.

Per aplicar rigorosament aquesta política “recomanada” el govern de torn de Fujimori es va començar a governar mitjançant decrets que atemptaven contra els drets d’una “República” brindant àmplies garanties als grups de poder sobretot a la indústria extractiva com per exemple:

  • Els convenis d’estabilitat jurídica.

  • Els mecanismes tributaris especials: depreciació accelerada, reinversió exonerada de l'impost a la renda, entre uns altres.

  • La lliure disponibilitat de divises per a les empreses.

  • Arbitratge internacional com el mitjà per a la solució de controvèrsies entre Estat i corporacions trasnacionales.

Per aplicar aquestes garanties a les grans empreses transnacionals podem identificar tres polítiques lineals que els majordoms peruans no han fallat:

  • Flexibilitzar les proteccions jurídiques de la propietat comunal i fomentar la desintegració de les comunitats per promoure la *reconcentració de terres en actors plenament inserits al mercat.

  • Disminuir els condicionants de la inversió extractiva; en particular la normativitat i institucionalitat ambiental

  • Reconcentració constant de les decisions entorn de la participació ciutadana i ordenament territorial descentralitzat; en rebordoniment dels governs regionals i municipals.

Ja amb la Constitució de l’any 1993 es redefineix la política estatal on es va eliminar les garanties de “inembargabilitat” i inalienabilitat dels territoris comunals, posant-los a la disposició del mercat, una garantia establerta des de la Constitució de 1920.

Així mateix mitjançant la «Llei de Terres» de 1995, el procés de mercantilització es complementa i formalitza la subordinació de la propietat comunal als projectes miners o energètics que l'Estat decideixi desenvolupar en aquestes terres. En el Reglament d’aquesta norma, Decret Suprem 017-96-AG, es perfecciona el procediment per a l’atorgament de servituds en propietats particulars o comunals, encara que ja estava establert en els reglaments del subsector Mineria i Hidrocarburs des de 1992 i 1993, respectivament.

És en aquests anys que les concessions mineres s’atorguen des de Lima sense coneixement ni estudis pertinents creant conflictes amb les comunitats que ocupen aquests territoris concessionats.

Després de múltiples marxes contundents com la dels “Cuatro Suyos” i denúncies per corrupció, desaparicions i esterilitzacions forçoses, va caure la dictadura però per més discurs “democràtic i reivindicatiu” de defensa dels pobles indígenes i camperols que fes Toledo, com el que: “no deixin que ningú per mes gringuito, xinès o japonès que sigui els prengui les seves terres…” la seva política va ser de continuisme lineal i és així que es va donar la Llei 28259, destinada a la privatització de les terres arrides (no productives) de l’àmbit rural andí i amazònic, incloses aquelles que han estat abandonades pels seus propietaris o «que no han complert amb les finalitats productives pels quals es van adjudicar».

I a més , el seu premier Carlos Ferrero en fer el jurament del seu càrrec al Congrés, va manifestar emfàticament: “…la necessitat de recuperar «per a tots els peruans» les terres que estan en mans de les comunitats, -al·ludint al fet que per la seva poca densitat poblacional– no les necessiten ni les fan produir…”

En tornar Alan García i havent-se après el llibret com alumne aplicat i excel·lent va voler anar més enllà desenvolupant la seva tesi de «La síndrome del gos de l’hortolà» que promou més decididament la parcel·lació de les terres comunals i la seva «posada en valor» per grans capitals que captin la mà d’obra dels camperols que avui són pobres, malgrat que gaudeixen de la propietat «aparent» de les seves terres. Aquestes propostes s’adreçava exprofessament per implementar el Tractat de Lliure Comerç (TLC) que vergonyosament Toledo li pregava a García per participar en la seva negociació.

En Ayavaca es recorda sempre el discurs de campanya quan va dir en plena plaça major que: “…al meu govern no permetré que cap mina s’ensenyoreixi del poble agrari de Ayavaca” i a més també va subratllar que “cap TLC portarà desenvolupament als pobles sinó només a uns quants…”

Va haver-hi un altre intent amb el Decret Legislatiu 1015 i la seva modificatoria, el Decret Legislatiu 1073, tots dos derogats per la resistència dels pobles indígenes amazònics i andins, van evidenciar la intenció de facilitar la dissolució de les comunitats en eliminar la tanca dels dos terços requerida per disposar del territori de les comunitats de serra i selva ( llogar-ho, concedir una servitud, etc.). No rendint-se davant la seva traïdoria emanen el Decret 1064 mitjançant el qual s’elimina la possibilitat de negociar les servituds sobre aquells projectes (miners, hidroenergètics, d’hidrocarburs, entre altres) que se superposin amb territoris comunals.

Malgrat les resistències i aspiracions d’una “gran transformació” en les línies polítiques econòmiques que defensin al poble, novament es va oferir a Bambamarca i a Hualgayoc “defensar l'Aigua i la voluntat del poble agrari de Cajamarca”, però ja assegut al palau de govern el president Ollanta Humala aplica aquest disseny que sobreviu en el bàsic. Fins al moment hem passat per diverses oportunitats per redefinir el debat nacional sobre aquests temes, però encara es manté l’esquema centralista i parcial, sobretot en el referit al disseny i implementació de les polítiques i projectes de les indústries miner- energètiques.

El 2013 és un any de definició de la política econòmica a seguir, però no són els governants els que canviaran aquests dissenys emanats del consens de Washington. Són els pobles dignes i sobirans, que han marcat el rumb amb la resistència pacífica i desobediència civil, són els estudiants que vénen manifestant-se en reiterades oportunitats defensant i solidaritzant-se amb les lluites dels nostres pobles, són tota aquella gent honesta que està farta de tanta corrupció,és la premsa honesta que es compta amb els dits de la mà la que farà un seguiment objectiu d’aquestes lluites l'única fi de les quals és el Allin Kausay o el Buen Vivir , perquè malgrat els nostres germans i germanes que van ser assassinats per aquests ideals, malgrat els ferits, empresonats, segrestats i torturats creiem que un altre món si és possible.


*Mario *Tabra Guerrero és president del Front de Defensa del Medi ambient, la Vida i el “Agro” de Ayavaca. Va ser perseguit,  i sotmès a tortures en el campament miner de la exminera Majaz (Riu Blanco) per participar en una marxa pacífica en defensa dels boscos de boirina de l'alt Piura i que compleixen una funció ecològica essencial per proveir d’aigua a les valls de Piura. Un tribunal de Londres va aconseguir l’any 2011 que l’empresa Monterrico Metals (accionista de Riu Blanco, ex Majaz) indemnitzés als denunciants pels danys soferts.

Font: servindi