cash advance


Agència notícies indígenes

Servindi

Passat i present
Els canvis a les comunitats indígenes: passat i present Imprimeix Correu electrònic
Què fem? - Passat i present
dimarts, 9 de juny de 2009 17:39

Qui són?

Quan parlem de pobles indígenes ens referirem al concepte que va proporcionar el relator de la Subcomissió de Prevenció de Discriminacions i Protecció de les Minories de les Nacions Unides, José R. Martínez Cobo, ja que és una de les més utilitzades. La definició incideix en tres aspectes clau: primer, la continuïtat històrica d’aquests pobles abans de la colonització europea; segon, la seva actual posició no dominant en els estats on viuen, i tercer, l’autoidentificació.

 

Definició de “pobles indígenes” de les Nacions Unides

“Són comunitats, pobles i nacions indígenes els que, tenint una continuïtat històrica amb les societats anteriors a la invasió i precolonials que es van desenvolupar en els seus territoris, es consideren diferents a altres sectors de les societats que ara prevalen en aquests territoris o en part d’aquests. Constitueixen ara sectors no dominants de la societat i tenen la determinació de preservar, desenvolupar i transmetre a futures generacions els seus territoris ancestrals i la seva identitat ètnica com a base de la seva existència continuada com a poble, d’acord amb els seus propis patrons culturals, les seves institucions socials i els seus sistemes legals.”

José R. Martínez Cobo

 On són?

 Els aproximadament 300 milions de persones indígenes que existeixen estan repartits pel món. No només n’hi ha a les selves americanes i africanes, sinó que estan distribuïts pels cinc continents, inclosa Europa (que compta amb el poble sami o lapó ubicat entre els països de Finlàndia, Noruega i Rússia). En alguns països com Bolívia els indígenes són majoria. Tot i amb això la present campanya la centrem en els pobles indígenes de l’Amazònia. Segons els últims estudis geogràfics, l’Amazònia té una extensió de 7,8 milions de km2 i comprèn una àmplia diversitat socioambiental, compartida per més de 370 pobles indígenes,nou estats nacionals i una població d’ aproximadament 33 milions de persones.

 

Font: Red Amazónica de Información Socioambiental Georreferenciada. http://raisg.socioambiental.org/node/106

Fent història: 500 anys de resistència

Quan es parla de l’Amazònia, massa vegades es tendeix a pensar en un territori que no té història, ja que no ha jugat un paper destacat en el colonialisme europeu d’Amèrica. Moltes vegades es menysprea com a territori poc important, tot i que si es mira bé es veurà que en alguns estats té molta importància, si més no territorial. A tall d’exemple, al Perú la selva amazònica representa el 60% del territori, el 40% a Bolívia o el 48% a l’Equador.

Habitualment l’Amazònia es considera un territori buit, amb molt poca densitat de població, cosa que legitima l’arribada de gent forana per explotar els recursos naturals. També és tendeix a veure l’Amazònia com un territori homogeni i es veuen les comunitats indígenes com un tot igual, sense diferències entre si.

Per últim, també es considera una regió amb recursos naturals il•limitats, tant a la superfície de la terra com al subsòl.

Aquests mites no s’ajusten a la realitat, però ajuden a explicar les actituds que han tingut els colonitzadors de l’Amazònia. Aquestes actituds han arribat fins als nostres dies i encara molta gent i els estats de què depèn aquesta gran regió els consideren certs.

La història per etapes:

  • Es calcula que abans de l’arribada dels europeus, la població de l’Amazònia oscil•lava entre els cinc milions i mig i els set milions de persones, tot i que aquestes dades depenen molt de la font que es consulta. Era una població que, malgrat el que habitualment es pensa, no vivia aïllada, sinó que tenia força contacte amb el seu entorn. De fet, dades arqueològiques demostren que hi ha una continuïtat cultural entre comunitats de la selva i les de la serra des d’almenys el 3000 o el 4000 aC. De fet hi ha autors que asseguren que algunes de les cultures dels Andes eren originàries de la selva.
  • És a partir del 1542, amb una expedició de Pizarro, quan es considera que Europa descobreix l’Amazònia i comença la colonització.
  • Des dels inicis del colonialisme es va concebre la població originària o colonitzada com a éssers “diferents”, “inferiors” i inclús “endarrerits”. Aquest racisme d’arrel ètnica encara traspua a la majoria d’estats amb presència indígena. Avui es parla del genocidi patit per aquestes poblacions arran de la colonització. Evidentment les conseqüències per a les comunitats van ser molt negatives. En primer lloc, hi va haver canvis demogràfics que, segons alguns autors, van fer minvar la població en un 75%. Aquesta dràstica disminució va ser deguda principalment a les epidèmies i a l’ús de la violència per part dels colonitzadors. En segon lloc, una altra conseqüència d’aquest inici de la colonització van ser els canvis en la cosmovisió de les comunitats, ja que van incorporar parcialment creences i realitats culturals aportades o imposades per colonitzadors. Com és lògic, aquest canvi en la forma de veure el món farà desaparèixer o transformar sistemes culturals de gran riquesa i originalitat. Cal dir, però, que en aquests primers segles de conquesta l’Amazònia no viurà l’explotació econòmica que visqueren altres regions d’Amèrica.
  • És a partir del s. XIX quan els estats nació comencen a veure les possibilitats econòmiques del territori amazònic. De mica en mica les activitats extractives tradicionals van guanyant importància. Cautxú, resines, goma elàstica són productes que arriben a fer de la zona el primer productor mundial. És en aquesta època quan s’obren molts camins que produiran emigració i colonització: hisendes, fortins militars i missions catòliques comencen a ocupar gran part del territori i al cap d’un temps aniran arribant individus i empreses. Els estats comencen a incentivar l’emigració, especialment cap a l’Amazònia, per tal d’aconseguir així una vàlvula d’escapament per a camperols sense terra d’altres zones i per augmentar les reserves alimentàries per a consum intern. Aquesta forma de colonització no respectava les comunitats existents. Permetia l’accés a la terra dels colons sense gaire control i, fins i tot, incentivava l’explotació intensiva dels recursos agraris amb l’ús de tecnologia aliena. Això va tenir greus conseqüències en l’equilibri dels ecosistemes originaris. Alguns pobles indígenes van respondre fugint a indrets més remots i canviant de forma de vida; d’altres, en disminuir demogràficament, van acabar formant nous grups ètnics, i alguns altres van poder resistir més activament. En qualsevol cas, la situació actual és l’herència d’aquesta història. Tot i així, la forta organització comunal dels pobles indígenes els ha permès resistir segles de dominació i opressió conservant alguns dels seus valors fonamentals.
  • Actualment estan sorgint veus que defensen la necessitat d’una compensació dels greuges que han patit la majoria de pobles indígenes al llarg de la història. Alguns juristes llatinoamericans estan denunciant que el genocidi vers aquestes comunitats continua present encara que es manifesta d’altres formes: invisibilitzant-los, ometent-los i no vetllant pels seus drets.

Situació actual

La situació actual dels pobles indígenes és variada i complexa. Alguns romanen en aïllament voluntari, altres viuen encara sota situacions de servitud amb organitzacions socioeconòmiques molt debilitades. Pobles transfronterers afronten amenaces vinculades amb la militarització, el tràfic de drogues i la sobreexplotació de recursos naturals. La seva fragmentació territorial no fa gens fàcil definir-ne els territoris. Altres pobles pateixen desplaçaments interns i es converteixen en majories en els barris marginals de les ciutats. En la majoria dels casos, però, el vincle amb l’ecosistema en el qual viuen continua essent vital i contribueix a definir les seves formes de vida, alimentació, vestimenta i cosmovisió. Tot i les dificultats per fer viable la noció mateixa de poble indígena, aquests pobles continuen en resistència permanent per al manteniment d’una forma de vida que els permeti seguir vivint amb dignitat.

Sabies que...

  • La població indígena actual es calcula en aproximadament uns 300 milions de persones que representen un 4% de la població mundial i viuen escampats en més de 70 països dels cinc continents.
  • Aquests 300 milions es subdivideixen en aproximadament 500 grups ètnics. Dins de cada grup es distingeixen, a més, moltes cultures diferenciades, fins a arribar a unes 5.000. Aquestes 5.000 cultures són quasi el total de les que actualment hi ha en el món (el 95% d’aquest total).
  • Les llengües indígenes representen més de 4.000 de les 6.700 llengües que s’estima que existeixen a l’actualitat.
  • Gran part de les llengües indígenes són considerades com a llengües en perill de desaparició, ja que presenten un alt risc d’ésser substituïdes per llengües dominants a final del segle XXI.
  • La conca amazònica ocupa al voltant del 7% de la superfície terrestre, però conté més de la meitat de la biodiversitat mundial i engloba també 400 grups indígenes.
  • Més de 100 companyies farmacèutiques estan finançant actualment projectes per estudiar els coneixements indígenes sobre plantes que encara usen.
  • En molts països, més del 50% de la població indígena viu a les ciutats. Durant les últimes tres dècades, els pobles indígenes s’han desplaçat de les seves terres tradicionals cap a zones urbanes buscant oportunitats educatives i laborals, però també, a causa dels abusos i de les violacions dels drets humans, principalment pel que fa als seus drets territorials i a la seva supervivència cultural.
  • L’absència de dades sobre les condicions de vida dels pobles indígenes, els seus nivells d’ingrés, l’ocupació, l’accés als serveis bàsics sanitaris i de salut, pràctiques mèdiques tradicionals i accés a aliments dificulta que les administracions corresponents desenvolupin les polítiques apropiades per a la millora de la seva qualitat de vida.
  • La proporció aproximada de població indígena en els principals països amazònics és, segons els censos de l’any 2000 (Font: CEPAL): Bolívia 59%, el Brasil 1%, el Perú 40%, l’Equador 35%, Colòmbia 2,2%, Veneçuela 0,9%.

 

Què els empara?

 

El Conveni 169 de l’Organització Internacional del Treball sobre pobles indígenes

 

Aquest és el document normatiu específic més important ja que és l’únic instrument jurídic internacional vinculant que aborda els drets dels pobles indígenes i tribals. Va ser aprovat el 27 de juny de 1989 i va entrar en vigor el 5 de setembre de 1991 amb la ratificació de Noruega i Mèxic. A data d’avui ha estat ratificat per 20 països.

 

Aquest conveni estableix el dret dels pobles indígenes a controlar les seves pròpies institucions, definir les seves prioritats de desenvolupament i participar en la planificació, aplicació i avaluació de les polítiques i programes que els afectin directament. Els pobles indígenes passen de ser objecte de protecció a ser subjectes de drets. El conveni estableix el “dret a estar informats” i el “dret a la consulta prèvia, lliure i informada” per qualsevol activitat que es vulgui realitzar en terres indígenes o altres activitats sobre la població indígena. Aquests drets són sovint violats, no prou coneguts per les comunitats o permanentment ignorats —intencionadament— pels governs.

 

A més, el Conveni 169 incorpora la categoria jurídica dels drets col•lectius (denominats de tercera generació), els quals només poden exercir-se col•lectivament. Així, la comunitat indígena és un subjecte col•lectiu de dret públic i no una simple suma de subjectes individuals.

 

Espanya va ratificar aquest conveni l’any 2007 i quasi va passar desapercebut per a l’opinió pública. La ratificació, però, té implicacions directes sobre les activitats d’empreses espanyoles en territoris indígenes entre d’altres.

 

Declaració de les Nacions Unides pels drets dels pobles indígenes

 

És el document més complet sobre els drets dels pobles indígenes. La seva proclamació per part de l’Assemblea General de Nacions Unides el 13 de setembre de 2007 ha estat l’última gran fita aconseguida per a l’avenç en el reconeixement dels seus drets. La Declaració, tot i no ser un text legalment vinculant, sí que està essent important a l’hora de guiar les agendes polítiques dels diferents estats i de l’Organització de les Nacions Unides.

 

Aprovada per 145 estats, amb 3 vots en contra (Canadà, Nova Zelanda i els Estats Units)  i 11 abstencions, aquest document reconeix els pobles indígenes com a patrimoni comú de la humanitat que cal protegir. Defensa el seu dret a estar lliures de qualsevol discriminació. Els reconeix també el dret a la lliure determinació perquè siguin ells qui triïn la seva condició política, així com el tipus de desenvolupament econòmic, social i cultural més adequat. És precisament el dret a la lliure determinació el que ha causat l’oposició dels tres estats que hi han votat en contra. El fet que aquests pobles reclamin als estats la seva “lliure determinació” els espanta tant si és una “lliure determinació” política dels pobles indígenes o de qui sigui. Els estats volen limitar-la. I els moviments indígenes no accepten aquestes limitacions. Aquest és un dels punts clau de les converses. Així s’expressa, per exemple, la Segona Cimera de Pobles i Organitzacions Indígenes d’Abya Yala (Argentina, novembre de 2005). Aquesta lliure determinació els permetria poder decidir la seva organització política per tenir el control de la terra, gestionar el seus recursos naturals, reivindicar la seva llengua, etc. Quan aquesta lliure determinació arriba als esquemes polítics essencials d’un estat, sorgeix clarament el conflicte. El fet que les poblacions indígenes representin, generalment, un percentatge relativament petit de la població fa més difícil pensar en la possibilitat de creació de nous estats.

 

Un altre aspecte a destacar d’aquesta Declaració és el relacionat amb el dret a la consulta de les poblacions indígenes en relació amb l’ús del seu territori. Així doncs, l’article número 32.2 determina que “Els estats celebraran consultes i cooperaran de bona fe amb els pobles indígenes interessats per mitjà de les seves pròpies institucions representatives a fi d’obtenir el seu consentiment lliure i informat abans d’aprovar qualsevol projecte que afecti les seves terres o territoris i altres recursos, particularment en relació amb el desenvolupament, la utilització o l’explotació de recursos minerals, hídrics o d’un altre tipus.” Aquest és un dret d’especial rellevància en el moment actual d’expansió d’empreses extractives en territoris indígenes, del qual creiem que cal reivindicar fortament el seu compliment per tal de preservar el benestar d’aquestes poblacions.