cash advance


Agència notícies indígenes

Servindi

Gènere i ètnia


Gènere i ètnia: iniquitats creuades Imprimeix Correu electrònic
Què fem? - Gènere i ètnia
dimarts, 9 de juny de 2009 19:41

Tags: Cosmovisió indígena | Cultura | Gènere i ètnia

Gènere, un enfocament vàlid per als pobles indígenes?

 

La perspectiva de gènere és  un element del llenguatge quotidià de les ONG actualment. Això no vol dir, però, que sigui un concepte compartit per tots i vàlid per a tothom. Angèlica Fauné, a la primera cimera de Dones Indígenes de les Amèriques, va formular una definició del gènere que ens sembla un bon punt de partida:  el considera un “instrument conceptual operatiu” que fa possible mirar la realitat des d’una perspectiva que transcendeix l’explicació biològica de les diferències entre sexes i es concentra en la identificació dels factors culturals, històrics, socials, econòmics, entre altres, que diferencien homes i dones i que generen “condicions i posicions de desigualtat entre ells, amb la finalitat d’intervenir de manera eficaç en la seva modificació”.

 

Des de la visió indígena, s’ha debatut al voltant de l’enfocament de gènere aplicat a les seves poblacions i aquest ha estat vist sovint com una ingerència que “erosiona la cosmovisió indígena, que enfronta les dones i els homes, que desequilibra l’harmonia de la complementarietat dels sexes...”. Es pot pensar que la resistència i/o oposició dels pobles indígenes a mirar amb una altra perspectiva les relacions de gènere en el seu interior podria ser resultat de la forta reivindicació que estan realitzant al voltant de la seva pròpia visió del món. Aquesta revalorització de les seves cultures davant la cultura dominant que al llarg de la història els ha devaluat i considerat endarrerits faria, doncs, que es neguessin a reconèixer formes discriminatòries existents en les seves pròpies cultures.

 

Iniquitat de gènere i iniquitat d’ètnia

 

Tot i el discurs de la complementarietat i dualitat indígena, preval encara, amb molt poques excepcions, les pràctiques d’exclusions i falta de reconeixement de les aportacions de les dones indígenes en els processos organitzatius i polítics dels seus pobles. Hi ha una clara divisió de gènere en termes de tasques políticoorganitzatives: més dones a les bases, en les revoltes, en els processos organitzatius i en treballs comunitaris com les mingues, però poques dones en la direcció. Moltes vegades els processos de presa de decisions interns no descansen en el consens, sinó que són realitzats de manera vertical, excloent-ne les dones i les persones joves. D’altra banda, la precària situació de vida de les comunitats indígenes en general i de les dones d’aquestes comunitats en particular fa que drets bàsics guanyats en altres societats (educació, salut, terra, treball, llengua, etc.) tinguin un caràcter peremptori, cosa que porta a pensar que mentre no estiguin cobertes no podran permetre’s altres preocupacions. En el cas que ens ocupa, les diferències ètniques se sumen a les diferències de gènere (per exemple, només el 30% de les indígenes de Guatemala acaben l’educació primària davant del 71% de les no-indígenes).

 

Les cultures indígenes, com la resta, tenen una concreció particular de les relacions de gènere i tot i que és bastant comú trobar-hi una divisió de la feina bastant similar a la d’altres cultures, on les tasques de reproducció i cura de la vida familiar són responsabilitat de les dones mentre que les tasques de producció són assignades als homes. També és cert que, malgrat aquesta generalització, a la pràctica, en moltes cultures indígenes, especialment amazòniques, hi ha una distribució més equitativa de les tasques i major flexibilitat perquè les dones realitzin algunes tasques considerades a la nostra societat com a masculines, per exemple, tasques agrícoles o comercials. No existeix, tot i així, la mateixa flexibilitat perquè els homes desenvolupin tasques domèstiques i de cura de la prole.

 

El que representa ser dona o home en cada comunitat indígena també té semblances i diferències amb altres cultures. Tot i així, en algunes cultures, les funcions assignades tradicionalment a la feminitat acostumen a estar molt valorades i també es permet a les dones complir funcions importants per a la vida material i espiritual de la comunitat —com a curadores, xamans, guies espirituals—, realitzar tasques en els rituals i celebracions, i se les respecta en la seva condició d’ancianes.

 

Diverses opinions de dones indígenes coincideixen a afirmar que no es tracta només de fomentar certs tipus d’autonomia i espais de poder propis o accés a recursos i tecnologies a què fins ara només accedien els homes, sinó que la tasca hauria d’estar orientada principalment a “restablir l’equilibri principal entre els gèneres”, posant en pràctica els principis de reciprocitat i complementarietat entre homes i dones. És una demanda de les dones indígenes que la perspectiva de gènere (tal com la planteja el moviment feminista) “parteixi del reconeixement i respecte de la multiculturalitat i interculturalitat”. Així mateix, les dones indígenes de cosmovisions basades en la dualitat (cultures aimara, quítxua i maies per exemple) entenen l’equitat de gènere dins de la complementarietat harmònica entre home i dona, no dins d’una autonomia de gènere o superioritat d’un sexe sobre l’altre.

 

Dones indígenes al capdavant dels seus pobles

 

Clemencia Herrera

 

És dirigent del Moviment Indígena de Colòmbia, va formar part de l’equip directiu de l’ONIC (Organització Nacional Indígena de Colòmbia). És del poble indígena Uitoto, de l’Amazònia colombiana, i ha estat sempre vinculada al desenvolupament comunitari del seu territori. Ha estat nomenada recentment presidenta del Moviment d’Aliança Social Indígena Districte Capital (Bogotà) en el qual per primera vegada una dona arriba a la presidència. Aquesta fita ha tingut molt ressò a Colòmbia. Ha treballat amb dones indígenes i no indígenes desplaçades per la violència del conflicte colombià. Enguany està impulsant la creació d’una empresa dins el projecte Maloka intercultural, mujer, tejer y saberes, que té com a objectiu la generació d’ocupació a dones desplaçades pel conflicte que s’instal•len a Bogotà en una situació molt precària. El projecte forma les dones i les capacita en diferents oficis al mateix temps que ofereix un espai per als seus fills i filles on poder conservar la llengua indígena. Clemencia afegeix que “en el futur, quan la pau arribi a Colòmbia, les dones retornaran amb les seves famílies als seus territoris tradicionals, però molt ben preparades, perquè segueixin afrontant el seu dia a dia”.