cash advance


Agència notícies indígenes

Servindi

Territori


Les reclamacions ambientals de l’Amazònia Imprimeix Correu electrònic
Què fem? - Reclamacions ambientals
dimarts, 9 de juny de 2009 19:30

La Naturalesa no és una mercaderia

 

El procés actual de recolonització consisteix a mercantilitzar la base de la vida: la biodiversitat, l’aigua, l’aire, la informació genètica dels pobles indígenes per a la biotecnologia i la manipulació genètica de les llavors... tot convertit en mercaderia. Fins i tot, s’ha creat un nou mercat anomenat “serveis ambientals” que s’ha convertit en una manera d’apropiar-se i lucrar-se de les funcions de la naturalesa. S’ignora per complet la interconnexió que hi ha entre els ecosistemes i les comunitats locals i indígenes. Des de la cosmovisió indígena no és propi anomenar “recursos naturals” a la naturalesa; per ells la naturalesa és molt més que un simple recurs.

 

Actualment, l’augment de la càrrega ambiental que té lloc a molts països llatinoamericans s’accentua perquè les empreses transnacionals fan en aquests països el que no poden fer en els seus. Així doncs, no és casualitat que el boom miner dels anys noranta a l’Amèrica Llatina coincideixi amb les necessitats de desenvolupament des dels països del Nord o a l’Àsia, la Xina o l’Índia. Els ecosistemes han perdut la seva capacitat de regeneració, que s’hauria d’anar restituint a la mateixa velocitat i intensitat a què avança el cicle depredador.

 

Les comunitats indígenes organitzen protestes sempre que les multinacionals fan acte de presència a les seves zones, però la gran majoria de cops les seves queixes no serveixen de res. Els governs no sempre han invertit prou en polítiques educatives i, per tant, la comunitat indígena no té els recursos jurídics i legals per poder fer front a aquestes situacions. D’altres vegades el poder d’aquestes elits polítiques i d’aquestes multinacionals fan inútils tots els seus esforços.

 

Darrerament les comunitats ja no estan tan soles. Hi comença a haver moviments socials, especialment en el món ecologista o en la defensa dels drets dels pobles que entenen la seva lluita i els donen suport, convençuts que l’acció d’aquestes empreses no només afecta les comunitats que viuen a la zona, sinó que té conseqüències d’abast mundial.

 

A l’últim congrés de la Unió Internacional de Conservació de la Naturalesa (UICN), celebrat a Barcelona l’octubre del 2008, hi va haver la representació de líders indígenes americans, africans i asiàtics, que es van fer ressò de les protestes pel que fa a les mesures que estant adoptant els països contaminants per combatre el canvi climàtic. Entre les principals mesures es troben el comerç dels drets d’emissió o la creació de zones protegides d’on són expulsades les comunitats indígenes. Ara es parla de protegir els boscos, per això els governs donen concessions a companyies que facin aquests serveis en territoris indígenes i els científics creen àrees protegides en zones que els pobles indígenes sempre han conservat. Aquestes polítiques governamentals es porten a terme, de manera llastimosa i injusta, amb escassa representació dels pobles a qui afecten.

 

Garants de la diversitat biològica

 

Moltes de les regions amb més diversitat biològica de la Terra són habitades per poblacions indígenes. Quan examinem la distribució global dels pobles indígenes, observem que hi ha una marcada correlació entre les regions d’intensa diversitat biològica i les regions d’intensa diversitat cultural. Aquesta relació és particularment marcada a les zones de selva tropical, entre les quals hi ha les que es troben al llarg de l’Amazònia i a l’Amèrica Central, a l’Àfrica, a l’Àsia sud-oriental, a les Filipines, a Nova Guinea i a Indonèsia. Els coneixements tradicionals dels pobles indígenes gaudeixen de protecció en el marc del Conveni sobre diversitat biològica com diu l’apartat j de  l’article 8 : “En consonància amb la seva legislació nacional, es respectaran, preservaran i mantindran els coneixements, les innovacions i les pràctiques de les comunitats indígenes i locals que comportin estils tradicionals de vida pertinents per a la conservació i la utilització sostenible de la diversitat biològica i se’n promourà una aplicació més àmplia, amb l’aprovació i la participació dels qui posseeixin aquests coneixements, innovacions i pràctiques i es fomentarà que els beneficis que se’n deriven es comparteixin equitativament.”

 

 

Processos de resistència ecològica indígena

 

A continuació exposem el principals processos a què s’han enfrontat i s’estan enfrontant comunitats indígenes i camperoles.

 

  • Contra els tractats de lliure comerç (TLC): Els principals eixos de treball contra els TLC estan relacionats amb la defensa de les llavors (sobirania alimentària) i el territori, ja que els TLC són la base legal dels grans projectes d’integració d’infraestructures, com el Pla Puebla Panamà o l’IIRSA (Iniciativa per la integració de la infraestructura regional sud-americana), que són les “venes” per on està previst que flueixi el comerç planificat en els TLC.

 

  • Contra l’explotació petroliera: En tots els països amazònics hi ha presència d’extraccions petrolieres, que van acompanyades de la degradació de la terra, l’aire, l’aigua, la flora i la fauna. La pèrdua d’accés a boscos i desforestació, la vulneració d’àrees protegides, les explosions exploratòries que provoquen la fugida d’animals i la reducció de reserves aqüíferes subterrànies, accentuen el canvi climàtic. Les zones del centre i del sud de l’Amazònia quasi no han desenvolupat activitat petroliera a causa, principalment, del fet que les poblacions que hi viuen van tenir l’oportunitat de visitar zones contaminades i d’escoltar testimonis de persones afectades.

 

  • Contra l’explotació minera: que comporta la degradació dels boscos i l’alteració de la morfologia del terreny, deixa al descobert material estèril, genera soroll, deixa pols i gasos tòxics a l’atmosfera, contamina aigües dels rius i subterrànies, etc.

 



  • Contra les plantacions forestals: Aquesta activitat extractiva no només ocupa grans extensions de territoris indígenes i camperoles, sinó que, a més, exploten mà d’obra camperola. Igual que les altres indústries, la forestal posa en perill la seguretat alimentària d’aquestes poblacions, ja que la gran quantitat d’aigua i nutrients que demanen, més l’ús indiscriminat de plaguicides, empobreixen i erosionen la terra fins a tornar-la inservible. La desforestació que fa anys que està patint la selva amazònica, en aquests moments s’està frenant a causa de la crisi econòmica. Segons unes medicions realitzades l’any 2008 la destrucció de selva ha passat de 3.433 km2 el 2007 a 635 km2 el 2008. Les xifres són orientatives, però almenys esperançadores ja que la selva amazònica va disminuir un 82% entre els mesos d’agost i desembre del 2008 en relació al mateix període de l’any anterior (es pot veure el mapa de desforestació a data de l’any 2006).

 

  • Contra la construcció de preses hidroelèctriques: defensant l’argument del dret universal al lliure accés a l’aigua que tenen totes les comunitats, denunciant el desplaçament de població que suposa la construcció d’una presa i l’afectació en les aigües subterrànies del riu que hi desemboca .

 

  • Contra la venda de serveis ambientals: Aquests serveis els presten empreses o ONG que mitjançant convenis amb les comunitats indígenes agafen el control i l’usdefruit dels seus territoris a canvi d’alguns “beneficis”, com la construcció d’habitatges, centres de salut i/o educació i inclús se’ls ofereix diners en efectiu. Aquests serveis són noves maneres de colonitzar el territori i les cultures. Les comunitats han de renunciar a abastir-se dels seus propis recursos, amb la qual cosa perden pràctiques mil•lenàries com la caça, la pesca i l’ús de la fusta. Només els és permès, com a font de subsistència, el desenvolupament de projectes turístics. A més aquestes empreses tampoc estan assegurant la cura de la naturalesa, sinó que a través d’aquest mecanisme s’està privatitzant la naturalesa, la biodiversitat i la conservació.

 

  • Contra les fumigacions del Pla Colòmbia: Un altre dels efectes sobre el medi ambient a la selva amazònica són les fumigacions. Les principals comunitats afectades per la contaminació del sòl i de l’aigua, i amb afeccions a la salut causades per glisofat (herbicida molt tòxic utilitzat per les fumigacions del Pla Colòmbia), s’ubiquen a tot el cordó fronterer de l’Equador amb Colòmbia.

 

  • Contra l’extensió de monocultius que implica també desforestació: per exemple, els monocultius d’oli de palma estan desplaçant actualment milers de persones integrants de pobles indígenes a diferents parts del món. Aquests monocultius han tingut un fort creixement arran de la promoció dels agrocombustibles des dels països més enriquits.

 

El deute i la petjada ecològica

 

Les queixes indígenes tenen la seva raó d’existir i demostren que la responsabilitat dels països industrialitzats va més enllà de les seves fronteres. Un indicador que ens pot ajudar a visibilitzar aquest efecte és la petjada ecològica, que vol mesurar la superfície necessària per mantenir un sistema econòmic. El càlcul de la petjada ecològica permet constatar la superfície que “utilitzen” els països industrialitzats per portar el ritme de vida actual. En el cas de l’Estat espanyol, per exemple, la petjada ecològica és tres vegades la seva superfície (Font: Carpintero, 2002).

 

Com més petjada ecològica, més deute ecològic. Segons Joan Martínez Alier (2006), catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona “es comprova que hi ha un desplaçament dels costos ambientals del nord al sud. Llavors ens preguntem de qui és el subsòl del territori i de qui és l’atmosfera per dipositar-hi el diòxid de carboni que sobra. Per això reclamem el deute ecològic que el nord té amb el sud pel comerç ecològicament desigual, pel canvi climàtic, per la biopirateria i per l’exportació de residus tòxics. A part del cost monetari que comporta el deute ecològic és clar que és una qüestió d’ètica el que està en joc”.

 

 

Alternatives per a una gestió sostenible de la selva

 

Tal com expliquem al llarg de la guia, enguany els indígenes ja no estan sols en les seves lluites. Un dels companys de viatge que dóna suport a les seves reclamacions és el moviment ecologista. En aquest camp d’acció, doncs, estan sorgint nombroses campanyes des de diferents països per tal de preservar el seu hàbitat i entorn.

 

Una campanya que cal destacar per la seva incidència i novetat en el discurs és el “Yasuní, depende de ti”, provinent dels moviments socials de l’Equador. Aquesta campanya està promulgant la proposta de poder resoldre de manera creativa una amenaça com és l’extracció del cru del projecte de la regió d’Ishpingo Tambococha Tiputini localitzat en una zona d’alta vulnerabilitat: el parc nacional Yasuní a l’Amazònia equatoriana, amb un efecte positiu per a  la conservació de la biodiversitat, la reducció d’emissions del CO2 i el respecte als drets dels pobles indígenes i la seva manera de viure. El president de la República, Rafael Correa, ha assenyalat que la primera opció pel país es mantenir el cru al subsòl. Caldria, però, estimular la societat nacional i internacional per contribuir amb l’Estat equatorià en l’aplicació d’aquesta costosa decisió nacional. L’expectativa del govern és aconseguir per aquesta via el 50% del que obtindria d’extraure el cru d’aquest projecte. El procediment consisteix que l’Estat emeti bons per al cru que romandrà in situ, amb el doble compromís de no extraure mai aquest cru i de protegir el parc nacional Yasuní.

 

Altres experiències positives que s’estan donant a conèixer tenen a veure amb la gestió de la selva per part de comunitats indígenes, com és el grup Yacutaita del Perú, que està essent objecte de nombrosos articles i reconeixements ja que representen una de les poques experiències de conservació efectiva i participativa en una àrea protegida de l’Amazònia. Als anys 90 un grup de pescadors, amb suport de la Prefectura de la zona i algunes ONG, varen començar a cuidar i gestionar la reserva nacional de Pacaya, fins llavors depredada en extrem com la majoria de reserves de l’Amazònia, abandonades a la seva sort per part de l’Estat peruà. Els Yacutaita, doncs, no només van recuperar la fauna (peixos sobretot), sinó que van convertir la llacuna en un model de gestió a nivell nacional i internacional. A més estant generant riquesa a través de la seva comercialització i amb una empresa comunal de serveis ecoturístics. No ha estat un camí de roses per a aquest grup ja que la burocràcia estatal ha fet molt difícil el ple desenvolupament de totes aquestes activitats, però finalment ha arribat el fruit del treball realitzat.