Col·labora amb nosaltres

Vols col·laborar amb la Lliga dels Drets dels Pobles?

Pots fer-ho de diverses maneres:

- Fes-te soci/a, amb una aportació econòmica voluntària mensual.
- Fes-te voluntari/a. Amb una mica del teu temps podem fer moltes coses.
- Segueix les nostres campanyes i fes-ne difusió.
- Proposa les nostres activitats i exposicions a la teva escola, universitat, centre cívic,...

Per a més informació escriu-nos a info@dretsdelspobles.org

Segueix-nos a Facebook



Els documentals

Vides inacabades.

Vides inacabades

(enllaç youtube)

 

Crònica del dolor i l'esperança

Blog Uchungu 2

Blog del documental

 

Congo, el camí per la pau

 

MASATO petroli.

Coneix a la Lliga

Campanyes de la Lliga

Banner de la Campanya "Indígenes, quan la terra camina"

11 de Febrer de 2017

GRAN CONCERT PER A LES PERSONES REFUGIADES

 
Banner de la Campanya "Indígenes, quan la terra camina"
 
Banner de Txètxenia trenquem el silenci
 
Banner de la Campanya "Congo, Perill de riquesa"
 
Banner de l'Observatori de la Immigració
 

Vols rebre informació...

...sobre les nostres activitats:
En la crisi dels refugiats cal parlar més de la causa del seu èxode Imprimeix Correu electrònic

Lliga dels Drets dels Pobles

Declaració Universal dels Drets Humans

Article 13
1. Tota persona té dret a circular i a escollir el seu lloc de residència a l'interior d'un estat. 
2. Tota persona té dret a abandonar qualsevol país, àdhuc el propi, i a retornar-hi.

Article 14
1. En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil i a beneficiar-se'n en d'altres països.
2. Aquest dret no podrà ésser invocat en cas de persecució basada realment en un crim de dret comú, o actes contraris als principis i fins de les Nacions Unides

La malaltia: un drama molt mediàtic

Les dades esgarrifen quan anem seguint el dia a dia de l'allau dels refugiats i immigrants que van empenyent les portes orientals d'Europa. La premsa no para. Des de finals d'agost no hi ha dia que no ens aixequem amb notícies sobre aquesta gent desesperada que fuig de la guerra, de la dictadura, del terror, de la misèria. Fotos i vídeos d'aquestes persones a la localitat hongaresa de Roszke tractades amb vilesa per la policia d'aquell país; pitjor, gasejats amb gas pebre i castigats amb canons d'aigua els que s'amunteguen darrera del filat espinós, al cantó serbi; famílies travessant les tanques d'aquests filats espinosos entre Sèrbia i Hongria; arribades accidentades a les illes gregues de Lesbos o de Kos per romandre en un hotel mig en ruïnes o damunt  la vorera barrejant-se amb els turistes, i molts altres que no hi arriben, que moren ofegats en l'intent.

Aquest flux creixent ha superat en nombre les arribades de persones per les illes de Lampedusa i Sicília. La premsa se'n va cap a l'est, cap a Turquia i Grècia, i "oblida" els que segueixen arribant pel sud d'Itàlia. I menys atenció encara se li dedica als que arriben pel sud d'Espanya.

Què ho fa que el drama s'hagi desviat cap a l'èxode procedent de l'est d'Europa? Podríem convenir que és degut al nombre sorprenent, per desbordant, d'aquests desfilades nombroses de gent, però també perquè la majoria d'aquestes persones provenen de Síria? I  per què aquesta mobilització dels sirians, tot de cop, cap a Europa? Serà perquè ha corregut la veu entre els ciutadans espaordits d'aquell país que Alemanya els donarà un tracte especial d'asil? Perquè els països veïns ja no volen més refugiats o perquè aquests ja no confien en les màfies líbies? Veiem a la premsa -i corre de boca en boca a les tertúlies, i com un fet sorprenent - que molts d'aquests sirians són de classe mitjana, amb formació,... Vaja, com molts europeus. I es deixa sentir la música de fons, per tant, sense dir-ho, que són més fàcils d'acollir, perquè se'ls  suposa més propers a nosaltres. Passava amb la imatge del nen Aylan Kurdi, ofegat amb el seu germà i la seva mare a l'Egeu, vora la costa turca, que el nen podia ser un dels nostres, que no era de pell fosca. I d'aquesta manera el drama arribava a la comunitat europea com a un drama també més proper, per la qual cosa l'impacte col·lectiu va ser molt més intens. Acte seguit, els responsables polítics de l'Europa inert en temes de moral, però candent en temes de diners, van començar a fer reunions i declaracions i a remenar papers per veure d'arribar a acords per acollir els milers i milers de persones desesperades que truquen a les portes de la UE buscant refugi.

 

Aquesta tractament focal de les notícies exposat a dalt pot portar el perill de perdre de vista que molts altres nens i nenes també se'ls ha empassat el mar, i que també molts sirians desplaçats o refugiats als països veïns, com ara Turquia, Líban o Jordània no poden arribar a Europa perquè són pobres, no tenen mitjans econòmics per escapar lluny i malviuen en els camps d'aquests països de l'entorn, apilats i en males condicions alimentàries, sanitàries i psicològiques. I tampoc no hem d'oblidar els que fugen de l'Iraq, Afganistan, Somàlia, Eritrea, Iemen, Sudan,... Ni els musulmans rohingya que s'escapen de la persecució a Myanmar i van a la deriva pel sud-est asiàtic. Són molts els que escapen de la por de la guerra o de les dictadures sagnants dels seus països, però també son molts els que fugen de la misèria, els anomenats immigrants econòmics, que busquen una vida més digna i també tenen tot el dret a ser acollits en els nostres països, si no com a asilats polítics, sí com a persones que necessiten un estatus digne i igualitari en el que puguin desenvolupar-se com a ciutadans.

Alemanya ja ha registrat més de 400.000 refugiats en els vuit primers mesos d'aquest any i, segons evolucioni tot plegat, hi ha qui fa càlculs de que a tota Europa podrien arribar al milió de refugiats a finals d'any.  Un milió de refugiats en una Europa de 500 milions. I el que costa que els estats membres acceptin el nombre que se'ls pugui atorgar per donar asil a 160.000, segons la proposta del president de la Comissió Europea, Jean Jacques Juncker. Tinguem en compta que Turquia sola acull prop de 2 milions de refugiats sirians i que, segons unes fonts 2 milions, i segons altres 3 milions i mig són repartits entre Líban i Jordània. És que Europa té por de perdre la identitat per la invasió d'un milió de refugiats? És indignant que els governs europeus estiguin rifant-se quotes, com si els refugiats fossin valors econòmics, no pas persones. Però així ho sembla, que més que per ser persones, els governants els compten per un valor de "mercat", per la despesa que li pot suposar a cada estat. Vergonya, obscenitat. Per això els governs europeus van d'un cantó a l'altre, segons van succeint les notícies. La més denigrant, el tracte criminal d'Hongria els que s'amunteguen a les fronteres amb Sèrbia o amb Àustria i, a més, l'aixecament de més tanques a la frontera amb Sèrbia per protegir-se de "la invasió". La notícia més acollidora,  la d'Angela Merkel , que dóna un cop sobre la taula i s'enfronta a una part del seu partit conservador i als socis bavaresos, a més d'aguantar les envestides dels grups xenòfobs alemanys, per obrir les fronteres als refugiats. La cancellera alemanya els calma dient que només és una mesura d'emergència, però aviat dóna instruccions de que es doni formació i feina als sirians, i inclús, que puguin quedar-se a Alemanya, si volen, i no hagin de retornar.

Les primeres cures: la solidaritat internacional

Tot i el drama escrit, radiat, televisat i virat per les xarxes la fredor d'Europa a l'hora de posar fil a l'agulla i gestionar l'arribada massiva de refugiats no té nom. Han hagut d'esperar la reacció de la cancellera alemanya  i l'impacte de la imatge de l'infant Aylan Kurdi a la platja turca per començar a discutir, o a negociar com si els refugiats fossin ramat, el nombre de persones que cada estat de la UE podria admetre. Quantitats ridícules en tots els casos. Pel que es veu els governs europeus "obliden" que la primera Gran Guerra va provocar uns 8 milions de refugiats i desplaçats, que la II Guerra Mundial va fer fora de les seves llars a uns 30 milions, entre ells jueus i gitanos, o que la Guerra Civil espanyola va foragitar un milió de persones, i que els hongaresos (se li hauria de cridar ben fort al govern conservador d'Hongria) i els txecs i eslovacs van haver de veure com fugien milers de conciutadans davant l'entrada repressora dels soviètics a Budapest el 1956 o a Praga el 1968.

A Espanya, davant la tebiesa del govern de l'Estat, que és qui té les competències d'asil, han hagut de ser institucions menors les que han donat un pas endavant per crear una xarxa de ciutats d'acolliment, després de la proposta de l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, a la que també s'hi han afegit alguns governs autònoms. Immediatament han començat a oferir-se organitzacions socials i particulars per acollir refugiats en un impuls que sorgia més del cor que no pas del cap. És per això que, davant l'entusiasta oferiment de la ciutadania, els toca als municipis i autonomies que volen acollir començar a organitzar les futures i previsibles arribades de refugiats: habitatge, alimentació, roba, equips sanitaris, assistència psicològica, aprenentatge de la llengua, estudis, oficis,... Recursos humans que han d'anar del braç dels recursos financers. I a l'hora caldrà  no descansar per anar demanant al govern central que acceleri les gestions d'asil i que no posi cap límit al nombre de demandes que li arribin. La feina és feixuga, però necessària. El dret internacional està per damunt del tractat de Schengen i de la regulació de Dublin. Perquè una cosa és ben segura: res aturarà als que no tenen res a perdre. I a Europa ens ho hem de ficar ben bé al cap.

Investigar l'origen del mal: la guerra

Quan un cos té dolor aquí o allà, en primer lloc cal prendre antiinflamatoris, si hi ha inflamació, i analgèsics i pomades o ungüents, aparells de fisioteràpia o osteopatia. És el que passa ara amb els refugiats, hem de donar-los un acolliment correcte per alleugerir el seu dolor. Però res li solucionem al cos malalt si no esbrinem la causa, l'origen del dolor. I això és el més important que cal fer en el cas dels refugiats. Cal anar a solucionar la causa del seu èxode: LA GUERRA .

Per això diem que les dades esgarrifen. Però de què serveix conèixer-les si no anem a les causes que provoquen aquestes dades, a explicar el context en que es produeix el drama? Això es preguntaven fa poc en una reunió d'experts en conflictes i mitjans de comunicació organitzada per l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament. Les conseqüències són greus, doloses, però cal parlar de les causes de l'allau de refugiats.

La guerra de Síria ja ha complert quatre anys. Va començar, a continuació de les primaveres àrabs del Magrib i Egipte, amb els grups rebels que es van aixecar contra el govern opressor de Bashar el Assad i s'ha anat complicant conforme han anat entrant diversos actors en la contesa: l'Iran i Hezbolà prenen partit per Bashar el Assad, com també Rússia i Xina; Estats Units i les petromonarquies àrabs, amb els rebels; els kurds lluiten contra els uns i els altres, i contra l'aparició de l'anomenat Estat Islàmic, radicals fanàtics sunnites que sembren el terror i que algunes fonts diuen que reben suport logístic de les monarquies sunnites de la península aràbiga,...  Conseqüència dolorosa: 230.000 morts i 11 milions i mig de persones que han hagut d'abandonar les seves llars, segons informació de l'ACNUR, l'Àgència de l'ONU per els refugiats. Qui posa fi a la bogeria? com s'ha de fer? quins interessos estan en joc que siguin tant importants com per permetre la destrucció de tot un poble? Tornem a ser en aquest escenari amb l'enfrontament religiós de sunnites (monarquies àrabs i Estat Islàmic) contra xiïtes (Iran i Hezbolà)? Li va bé aquest desgast a Israel per augmentar la seva seguretat? El suport dels Estats Units està motivat pel control geopolític de la zona i frenar la influència de l'Iran i la de Rússia, a l'hora que llença un cable a Israel? o el cable li llença a la vergonyant aliança amb l'Aràbia Saudita, Qatar, Kuwait,...? L'interès de Rússia no és també geopolític per tal de mantenir la influència a la zona i preservar la seva base militar pactada amb Bashar el Assad? Són pels russos, pels nord-americans i pels sanguinaris del califat les reserves de gas del subsòl sirià les que estan darrera de tot el conflicte? O els diversos projectes de conducció de gas a través de territori sirià? Segueix sent el comerç de les armes, en aquest com en altres conflictes, el gran negoci que va mantenint la guerra?

El govern espanyol, tant poc inclinat a acollir refugiats, es va mostrar partidari d'enviar armes als rebels sirians fa un parell d'anys si els aliats i amics li ho demanaven, segons el ministre Margallo. Però hi ha països, com ara Rússia, que no s'amaga d'enviar assessors militars i armament a les tropes fidels a Bashar el Assad; França diu d'enviar avions i de donar suport a una intervenció terrestre per frenar l'Estat Islàmic, però també per recuperar el paper històric que havia tingut a la zona; Estats Units donen suport aeri i entrena als rebels moderats contra el govern sirià, i Aràbia Saudita i l'Iran defugen l'enfrontament a Síria, però s'enfronten a la guerra del Iemen, un altre conflicte que sembla difícil d'acabar i que està expulsant a l'exili a moltes famílies. Com tampoc no han acabat de tancar-se les ferides que les intervencions militars de les potències van obrir en altres països de la zona, com és l'Iraq o l'Afganistan, d'on també segueixen fugin cap a Europa molts ciutadans espantats que clamen per una vida en pau i dignitat.

La fi del drama dels refugiats és NO A LES ARMES, NO A LA GUERRA.

 

Lliga dels Drets dels Pobles