Idioma | Language

 Català       
      

Butlletí Informatiu

Si voleu rebre el nostre butlletí sobre el Caucas i la Federació Russa, ompliu el següent formulari
Txetxènia 1999-2009: la guerra invisible de Vladimir Putin PDF Imprimeix Correu electrònic
Txetxènia - Política, economia i relacions internacionals
Dilluns, 3 d'octubre de 2011 13:33

Tags: conflictes armats | llibertat premsa

“Els mitjans de comunicació han de tenir en compte els reptes als quals el país s’està enfrontant en aquest moment. Quan la nació mobilitza les seves forces per tal d’aconseguir un objectiu, això imposa obligacions a tots, inclosos als mitjans de comunicació"

Serguei Yastrzhemsky, portaveu en cap del president Putin


Avui en dia les guerres no es combaten només amb armes sinó també assegurant-se el consens de l’opinió pública a través de la selecció de dades i notícies, segons la precisa voluntat i l’orientació dels governs nacionals. Per aquest motiu, en temps de conflicte, el món dels mitjans de la informació està sotmès, cada dia més, a pressions per part de les autoritats.

Des de la Guerra del Golf de 1991, quan els responsables polítics es van adonar que la (re)presentació de la guerra a la pantalla podria determinar els resultats de la lluita, els conflictes contemporanis varen prendre la forma de “guerres televisades” (TV wars).

Els trets i mecanismes de la “guerra d’informació” (information war) no són exclusius dels Estats Units o d’altres governs de països occidentals. Les característiques d’aquest tipus de manipulació comunicativa – adaptada a cada situació nacional particular – també es poden reconèixer clarament en l’última guerra entre la Federació Russa i Txetxènia, de tal manera que podem assegurar que es va portar a terme una information war (en rus, informatsionnaya voyna).

La nova estratègia de gestió de notícies

La Segona Guerra Txetxena, que va començar la tardor de 1999 i va acabar definitivament el 2009 després de diversos anuncis oficials que negaven la persistència dels enfrontaments, està considerada un dels conflictes més hermètics de la història contemporània degut a la falta de dades fiables i a la “censura silenciosa” imposada pel govern de Putin.

L’estratègia de gestió de notícies (news management) – llançada l’any 2000 pel Kremlin com una acció de “contrapropaganda” per marginar els fluxos d’informació que arribaven d’Occident – va crear un “buit d’informació” al voltant del conflicte i va aconseguir el seu objectiu al privar els ciutadans del seu dret a ser informats. La nova forma de control estatal sobre el sistema de mitjans de comunicació de masses a la Federació Russa es va combinar amb la vertical del poder, la línia política promulgada per Putin, llavors president en el seu primer mandat. Aquesta estratègia política es basava en col·locar figures properes a ell en posicions clau dels diferents sectors de la societat russa, al mateix temps que abolia les “ramificacions” o nivells intermedis en el procés de presa de decisions amb l’objectiu d’enfortir el poder central.

L’aplicació d’aquesta visió jeràrquica al món de la informació es va unir en part a una nova estatalització, en part al pas forçós cap a grups econòmics privats propers al Kremlin dels mitjans de comunicació privats i més independents. Aquests estaven en mans d’oligarques milionaris que no donaven suport a les posicions de Putin, com Boris Berezovsky i Vladimir Gusinsky, que posseïen dos dels principals canals de televisió, ORT i NTV, respectivament. Acusats d’evasió fiscal i altres crims financers, a més de perdre la seva propietat, van haver de deixar el país i encara viuen a l’estranger. Mikhaïl Khodorkovsky, l’expresident de Yukos, un gegant del sector petrolífer i propietari del diari Moskovskaya Pravda, va finançar els partits de l’oposició, acariciant també la idea de postular-se com a candidat a les eleccions presidencials contra Putin. Per això és a la presó des de 2003.

El traspàs de propietat dels mitjans de comunicacions es va traduir en l’augment del control per part del govern sobre quasi tota la premsa i la televisió. Com a conseqüència de la “verticalització” dels mass media, exfuncionaris del KGB, així com membres de les forces de seguretat i de l’exèrcit (aquells funcionaris militars coneguts com siloviki), varen ser col·locats en càrrecs importants en molts mitjans de comunicació (per exemple, en alguns dels principals canals de televisió: ORT, RTR i Kultura), mentre que la informació estava controlada no només pel Ministeri de Cultura i de Comunicació de Masses, sinó també pels nous òrgans polítics creats pel Kremlin. Així varen néixer el Centre Rus per la Informació, dirigit per l’exportaveu presidencial i per un general de l’FSB (la nova denominació del KGB), i un grup intergovernamental per a la coordinació d’informacions que unia diversos ministeris, com els de Defensa i Justícia. En concret, el primer òrgan, creat el 1999 (decret 1538-R) – quan la guerra acabava de començar i Putin encara era primer ministre – va prendre part activa en la campanya electoral presidencial del 2000, donant instruccions als soldats sobre els termes que havien d’utilitzar per parlar de les operacions militars i organitzant tours especials per a periodistes autoritzats als llocs propers a les zones on es produïen els enfrontaments. Aquestes excursions, en les quals no es podia entrevistar soldats ni captar imatges “cruels” del conflicte, eren l’única forma d’accedir a les zones de guerra. Arribar per altres vies era massa perillós i això va contribuir a un buit informatiu. Les normes d’acreditació per a periodistes les establia una nova figura (creada per decret del president Putin l’any 2000): l’assistent presidencial (el primer que va ocupar aquest càrrec va ser Serguei Yastrzhemsky). La seva tasca consistia a coordinar la informació oficial sobre el Caucas i gestionar les relacions amb els periodistes. Entre les normes que va establir hi havia la prohibició de difondre informacions que poguessin “amenaçar” l’honor i l’orgull de l’exèrcit.

Les noves normes d’acreditació recorden altres normes elaborades pel Pentàgon durant la Guerra del Golf de 1991, com el document Annex Foxtrot, que havien de firmar tots els periodistes registrats per evitar la pèrdua de l’acreditació dins del comandament aliat, a la zona de conflicte. Estava prohibit fotografiar morts violentes o els efectes de la guerra sobre les víctimes, així com fer entrevistes no autoritzades als soldats o difondre informació sobre les baixes aliades. Òbviament, estava totalment prohibit anar al front sense una escorta militar o fora dels tours.

A Rússia es va crear també el Centre per les Relacions Públiques de les Forces Federals de Seguretat (l’FSB), que representava la principal, si no l’única, font d’informació sobre la guerra a Txetxènia.

Al mateix temps, uns canvis en la legislació relacionats amb els mass media (per exemple, l’avantprojecte de llei sobre la “Lluita contra la propaganda del terrorisme en els mitjans de comunicació”, aplicat immediatament després de la seva aprovació a la Duma l’octubre de 2002) van convertir els periodistes en víctimes de les noves normes de les campanyes antiterroristes. El que necessitaven era una estratègia per la defensa dels seus interessos i la seva integritat davant la pressió del poder estatal.

Amb les noves lleis antiterroristes, per exemple, un dels reporters televisius més populars, Leonid Parfenov, va perdre la seva feina. El seu error: havia intentat retransmetre pel canal en el qual treballava l’entrevista amb la dona d’un líder independentista txetxè. En plena guerra, durant els tràgics esdeveniments de l’escola de Beslan (2004), quan uns rebels caucasians varen ocupar l’edifici ple de nens, pares i professors, també va ser apartat del seu càrrec Raf Shakirov, un dels editors més coneguts del diari Izvestiya. Havia publicat unes fotografies que mostraven nens i familiars coberts de sang. El diari es trobava sota el control de la companyia Interros, propera al Kremlin, que va considerar inadequada l’elecció de Shakirov, ja que no es corresponia amb la versió oficial sobre els fets i sobre la intervenció de les forces de seguretat. Això no va ser tan sols un cas de censura sinó que, a més, va donar lloc a l’autocensura entre la resta de periodistes, cada dia més espantats.

Com he mencionat anteriorment, les característiques típiques de les guerres d’informació han contribuït a limitar la llibertat de premsa. Les restriccions de les normes d’acreditació de periodistes i del seu accés a les zones de guerra varen originar una forma de censura de la font als mitjans de comunicació. D’altra banda, el flux constant de propaganda de la premsa oficial del Govern rus va alentir la feina dels periodistes, que no tenien temps per verificar-la perquè no disposaven d’accés a altres fonts, fet que va contribuir a la incapacitat del públic en general per comprendre el que en realitat estava passant al Caucas. Es tractava d’una veritable “inundació mediàtica”. Massa informació, si no pot ser elaborada, crea, paradoxalment, un silenci informatiu.

Nosaltres i Ells

Gràcies a l’adopció d’una escala de valors que reconeixia la lleialtat al poder com una cosa per la qual ser recompensat, el Govern podia acusar de falta de patriotisme a tots els que no estaven d’acord amb la seva estratègia, periodistes inclosos, traçant una clara distinció entre “amics i enemics”, “nosaltres i ells”. La mateixa distinció que separava, segons la premsa i la televisió més properes al Govern, als russos i als txetxens en els enfrontaments.

La guerra asimètrica entre les poderoses forces russes i les cèl·lules rebels de Txetxènia, mal organitzades, va ser representada per la televisió russa com l’oposició simplificada del Bé absolut i del Mal absolut, personificada en la lluita d’un heroi (Vladimir Putin) contra uns antiherois (els líders de la insurgència txetxena). Mentre que l’heroi positiu, jove i fort, restava sempre igual, els antiherois canviaven en les diferents fases del conflicte: abans eren Khattab i Xamil Basàyev, autors de la invasió de Daguestan que suposadament va fer esclatar la guerra el 1999; després varen ser Aslan Masjadov, president de la República Independent de Txetxènia-Itxkèria des de 1997, i senyors de la guera com Salman Raduyev.

El conflicte s’havia convertit en una espècie de novel·la bidimensional, descrita sense donar prou espai per a debats o explicacions.

Augmentant la pressió psicològica sobre l’opinió pública, el govern de Putin també va posar en marxa campanyes que fomentaven el racisme i un sentiment de “caucasofobia” entre els ciutadans russos, a més de promoure el patriotisme. La violència diària contra el ciutadans d’origen caucasià que vivien en altres regions de Rússia va començar com una conseqüència d’aquesta nova manera de percebre el Caucas i els seus pobles. Com va afirmar el periodista rus Serguei Bajmujametov: “quan des de dalt les persones que tenen el poder i els periodistes parlen de “patriotisme il·luminat”, a baix, als carrers, comencen els pogroms”.

El paper dels periodistes en aquest procés va ser molt important. A la Primera Guerra Txetxena (1994-1996), sota la presidència de Borís Ieltsin, els mitjans de comunicació de masses presentaven els txetxens comparant-los amb llops perillosos (en rus, borsí) que havien de ser eliminats, però que eren respectats. Així, Aslan Masjadov era “el llop de cara humana”, mentre que Xamil Basàyev i Salman Raduyev eren, respectivament, “el llop solitari” i “el llop boig”. Altrament, en el segon conflicte, els txetxens van passar a ser definits en la premsa i la televisió com a criminals (bandity), terroristes o homes llop (oborotni), és a dir, criatures monstruoses l’existència de les quals va contra la naturalesa.

Guerra virtual, efectes reals

Les autoritats van utilitzar els mitjans de comunicació per difondre les seves idees i les seves raons per justificar una “guerra justa”, sabent que ningú qüestionaria públicament la seva legitimitat i credibilitat.

El conflicte va patir en el llenguatge dels portaveus del Govern i dels mitjans de comunicació, que ara estaven més o menys directament sota la influència del Kremlin, una espectacularització i una transfiguració. Com si d’una pel·lícula d’acció o d’un videojoc es tractés, la guerra havia de semblar una operació “fast and light”, ràpida i indolora. Amb el clar objectiu de posar distància amb la desastrosa primera guerra de Txetxènia, les declaracions descrivien els bombardejos com “quirúrgics” i parlaven de l’agressió militar directa “només” contra objectius militars ben definits, com el refugi dels líders txetxens.

Ocultant les imatges de sang i silenciant les veus dels txetxens en els mitjans de comunicació, el govern va aconseguir transfigurar la guerra i la va convertir en una cosa “virtual”, llunyana, gairebé una pel·lícula, un videojoc o un espectacle televisiu. Amb el nom d’”Operació Antiterrorista Policial”, la guerra es presentava, a més, com una acció policial justificada, a partir dels atacs de l’11 de setembre de 2011 a Nova York, per la guerra internacional contra el terror. Malgrat que el conflicte entre Rússia i Txetxènia fos un problema de política interior.

Després d’aquesta data, la posició d’Europa i dels EEUU va canviar amb força: la individualització d’un enemic comú, el terrorisme islàmic, va permetre a Putin esborrar els contrastos i les crítiques ferotges que arribaven des de l’estranger sobre les violacions dels drets humans a Txetxènia. Tot i així, les autoritats russes van deixar viu l’espectre de la longa manus occidental, sempre útil per enfrontar i fer explotar, tractant-les d’antirusses, les rares expressions de dissidència.

Els efectes de la desinformació durant la “guerra invisible” realitzada al Caucas van alterar la imatge del poble txetxè en la cultura russa i, per tant, van contribuir a conduir a Putin a l’èxit final en la guerra d’informació sobre Txetxènia.

L’opinió pública russa havia estat reduïda a un públic passiu d’espectadors, convidats a assistir davant de la pantalla a una guerra llunyana que, malgrat tot, interessava al seu país.

Sara Bicchierini, periodista del Corriere della Sera, especial per a Caucas news

Última actualització