Idioma | Language

 Català       
      

Butlletí Informatiu

Si voleu rebre el nostre butlletí sobre el Caucas i la Federació Russa, ompliu el següent formulari
L'escriptora Alisa Ganíeva ens descobreix la seva terra, el Daguestan PDF Imprimeix Correu electrònic
Daguestan - Societat, cultura i religió
Dijous, 1 de desembre de 2011 11:29

Tags: cultura | Daguestan | Ganíeva | Islam

Amb el relat "Salam, Dalgat", Gula Khiràtxev, que en realitat és Alisa Ganíeva, va guanyar el premi "DEBUT 2009" a Rússia. Ambientada en el seu Daguestan natal, l'obra de Ganíeva narra, en una prosa senzilla i directa, el dia a dia dels seus coetanis. Però aquesta quotidianitat està impregnada de conflictes ètnics, violència, fanatisme islàmic, corrupció i culte als diners. La seva visió "des de dins" del Daguestan ens permet, d'una manera entretinguda i convincent, apropar-nos a aquest lloc desconegut per a molts.

Alisa, com va començar la teva passió per l'escriptura?

Des de sempre vaig desitjar ser escriptora. Després d'acabar l'institut en Makhatxkalà vaig voler ingressar en el "Literaturnii Institut" de Moscou, perquè la meva visió d'aleshores, totalment idealitzada, era que tots els estudiants d’aquesta facultat acabaven sent escriptors. Tot i les reticències que els meus pares van mostrar al principi, finalment van accedir-hi. Ara treballo de crítica literària per a una revista russa.


Quant de temps portes vivint a Moscou?

Ja porto a Moscou nou anys, des de la tardor de 2002. De fet, vaig néixer a Moscou, encara que fos per pura casualitat. Per alguns assumptes, els meus pares van haver de viatjar a la capital quan, de forma totalment inesperada, jo vaig arribar al món. Durant algun temps, em van tenir a la incubadora per a nens prematurs i després, vaig tornar de seguida a la meva terra.


El fet de no viure al Daguestan, et permet veure amb més claredat els processos que es desenvolupen allà?

És clar que sí. Quan vius contínuament en un lloc, l'ull comença a relliscar, no es fixa en els detalls, es perd l'agudesa auditiva i visual. Però tampoc me’n puc allunyar del tot, hi torno periòdicament. En algun moment, vaig voler tornar per quedar-m’hi, però el retorn és impossible. A Makhatxkalà ja no hi ha cap focus de cultiu intel · lectual, les persones cultes i interessants que encara segueixen allà viuen dins una bombolla i no volen veure res desagradable ni negatiu.


Els teus relats estan tots situats a la teva terra natal, Daguestan. Per què?

Perquè senzillament és l'únic tema sobre el qual puc escriure relats. Els meus detractors creuen que és una forma d'autopromoció, l'intent de convertir-me en literat de moda aprofitant les desgràcies dels meus paisans, mitjançant una senzilla descripció-enumeració de les particularitats de la vida quotidiana i religiosa en una "regió en conflicte".

En realitat, els meus textos contenen pocs "conflictes". No parlo de la guerra com a tal, no tinc cap dret a fer-ho. Parlo de temps de pau, de la vida quotidiana en una ciutat del Caucas Nord. Però aquesta "quotidianitat" transmet massa tensió i presagia sang. Aquesta realitat necessita ser processada artísticament.

He estat esperant molt de temps perquè al Daguestan aparegués un escriptor que pogués descriure-ho tot des de dins, sense caure en els exaltats tòpics romàntics ni acumular massa horrors. Aquest escriptor trigava a aparèixer i, llavors, em vaig inventar un jove anomenat Gula Khiràtxev, vaig escriure una novel·la en nom seu, la vaig enviar al concurs del premi "Debut", vaig guanyar-lo, i així és com va començar tot.


I quina va ser la reacció al Daguestan respecte els teus relats?

Tothom es va enfurismar. Els lectors em retreien que no parlés sobre "l’altre" Daguestan, el Daguestan bell, el mitològic. Deien que estic "denigrant", "traient els draps bruts" i "encoratjant la caucasofòbia". Els lezguins van creure que em ficava amb ells, els kumuks estaven convençuts que intrigava contra ells, i els àvars van considerar que renegava del meu propi poble. Els salafistes van pensar que simpatitzo amb els sufís, els sufís van creure que simpatitzo amb els salafistes.

Però també hi va haver reaccions bastant curioses. Vaig rebre tant crítica inesperadament virulenta com aprovació inesperada. Els marginals desemparats amb individualitats difuses es van alegrar, argumentant que els estava "defensant".

I a què atribueixes aquestes reaccions?

Crec que tot això és conseqüència de l’efecte polifònic que crea el relat "Salam, Dalgat", a la profusió de diàlegs on s'entrecreuen idees directament oposades. Aparentment, és impossible rescatar la meva pròpia opinió d'aquest text. A part que realment simpatitzo amb tots els esmentats anteriorment.

Àvars, lezguins, kumuks... Tot són ètnies del Daguestan. Podries fer-nos una pinzellada de la diversitat ètnica que hi ha a la teva terra?

Al Daguestan hi ha 14 ètnies "oficials" però, en realitat, segons diferents recomptes, hi ha entre trenta-sis i cent quatre grups ètnics. I tots ells en un territori de només 50 mil km2! En l'època soviètica, algunes minories ètniques es van censar com a representants de pobles veïns més grans. Això es feia per facilitar la representació en diferents òrgans burocràtics. Es rumoreja que desenes de grups ètnics van ser "convertits" en àvars per tal que un avar pogués ocupar el lloc de dirigent màxim de la república, com a representant de l'ètnia més nombrosa.

En qualsevol cas, molts pobles, com els ghodoberi, els ajvajos i els tsakhur estan en vies de desaparició i perden a poc a poc la seva identitat ètnica. No s'editen llibres en la seva llengua, no hi ha programes de televisió. Els nens estudien en les llengües oficials i, per descomptat, en rus.


En els teus relats descrius el dia a dia de gent corrent al Daguestan. Què destacaries de les seves vides?

Potser, el més destacable és la multitud marginalitzada que es va formar aquí en els últims vint anys, com a conseqüència de diversos esdeveniments dramàtics: la Perestroika amb la seva brusca reestructuració i destrucció d'institucions estatals, fàbriques i empreses; l'empobriment absolut de la majoria i el vertiginós enriquiment d'uns pocs; el poder dels clans i les lluites entre ells; la guerra a la veïna Txetxènia i el temor continu que en qualsevol moment s'estengués al Daguestan; l'aparició d'enclavaments islamistes potenciats pel govern central; la lluita cada vegada més ferotge entre moviments religiosos, policies i guerrillers, mercenaris criminals, fanàtics i funcionaris corruptes, etc.

Les persones originàries del Caucas Nord tenen un estatus especial al seu propi país, no són ciutadans de ple dret a Rússia, el que es tradueix en una "atenció especial" bastant humiliant als aeroports, problemes a l'hora de buscar feina, circumspecció i actitud cautelosa, etc. A mi m'ha parat la policia diverses vegades a Moscou i, sense cap explicació, m'han dut a comissaria. Un parell de vegades han intentat prendre’m les empremtes i fer-me fotos de cara i de perfil, com si fos una delinqüent. Pel que sembla, havien rebut l'ordre de registrar d'aquesta manera a tots caucàsics que van a la capital.

El terrorisme no va aparèixer al Caucas de sobte, ha estat una conseqüència directa i lògica d'una política equivocada.


Això em recorda la qüestió dels prejudicis existents entre daguestanesos i russos, tema recurrent en la teva prosa. Quins són els estereotips imperants i com es podrien eliminar?

Els prejudicis existeixen, encara que no són generalitzats. Els russos veuen els caucàsics com uns bèsties, salvatges i agressius, disposats a treure el ganivet a primera de canvi, durs de closca, que s'infiltren per tot arreu gràcies a contactes amb els seus compatriotes. Per als caucàsics, els homes russos són uns covards efeminats, febles i alcohòlics, i les dones prostitutes que no reconeixen ni la seva mare.

És possible lluitar contra aquests estereotips a través dels mitjans de comunicació, però els canals de televisió federals només contribueixen a augmentar la divisió: a les pel·lícules, els caucàsics són retratats com personatges negatius, com criminals, i els informatius donen prioritat a les notícies de successos relacionades gairebé sempre amb els caucàsics, posant especial èmfasi en el seu origen nacional.


I els joves al Daguestan, com és la seva vida?

Doncs, en aquests últims anys, ha aparegut una generació de joves que no dominen bé cap idioma (sigui el rus o la seva llengua materna), viuen immersos en l’ociositat, estan parcialment criminalitzats i són incultes, agressius, molt desenvolupats físicament (tots , sense excepció, fan esport), no saben res sobre la història, la literatura, les tradicions ni la cultura del Daguestan, però que, alhora, s'enorgulleixen de ser daguestanesos i porten samarretes amb inscripcions pseudopatriòtiques. Les noies d'aquest tipus normalment s'interessen només per la roba cara, la moda, el matrimoni i les xafarderies.

Per descomptat, són només una part de la societat daguestanesa, però és una part molt representativa. Els joves científics, informàtics, matemàtics, artesans, poetes i historiadors no fan soroll ni es fan notar, simplement duen a terme amb discreció el seu treball necessari. Els marginals, en canvi, fan molt soroll i criden "som daguestanesos!" encara que hagin perdut del tot la seva "daguestaneïtat".

El que m'interessa és precisament la pèrdua d'identitat, el desmembrament d'un poble sota la pressió de la globalització (un succedani de la cultura occidental: música pop dolenta, reality-shows pervertits, etc.), i també sota el totalitarisme musulmà.

Com a resultat, a Makhatxkalà proliferen els clubs nocturns, canten rapers esgarrifosament dolents i, alhora, pul·lulen per tot arreu uns senyors de front estret amb tubeteikas al cap, repartint a tort i a dret el diari Islam que explica les regles de l'oració .

M'interessen especialment els joves cultes, intel·ligents i alegres que, de sobte, cauen en les xarxes de la propaganda de la guerrilla i després acaben assassinats en el curs d'una "operació especial" [de diferents forces de seguretat o l'exèrcit]. Contínuament sento històries d'algun familiar que abans portava una vida normal i pacífica i, després, al trobar-se entre l’espasa i la paret (el xantatge criminal de la guerrilla i els maltractaments policials) de sobte desapareixen de la família per sempre. La línia entre amics i enemics al Daguestan és molt fina, i no hi ha justos ni pecadors.

Quin impacte té l’auge de l’Islam salafí i la presència de la guerrilla gihadista entre els joves?

L'Islam està de moda, però l'Islam presenta moltes variants. Amb el floriment de la Tariqa naqshbandiyya (una de les 4 principals confraries sufís) al Daguestan, es va crear un espai apropiat per al desenvolupament de les seves pròpies institucions d'educació superior, de cercles filosòfics, de poesia, etc.

En els més de 75 anys d'ateisme d'estat que va comportar la URSS, es van perdre molts coneixements i la islamització va començar des de zero als anys 90, d’una manera primitiva i intrusiva. Recordo que una vegada, a l'escola, en lloc de donar-nos la lliçó de biologia, van deixar que a la classe entressin uns propagandistes islàmics que ens van demostrar que l'home estava fet d'argila i van repartir fullets. Molts dels meus companys es van afanyar a llegir el fullet amb la mateixa ànsia que la recopilació d'adhesius de Pokemon.

Per a molts, l'Islam és, en realitat, una moda i una manera d’assolir un determinat estatus. Una nena que decideix posar-se el vel guanya punts en la classificació de possibles núvies i sovint comença a comportar-se de manera arrogant menyspreant les seves amigues que es queden en la "impuresa" laica. Hi ha moltes noies que cobreixen el seu cap amb un mocador i es tenyeixen els cabells (he sentit parlar fins i tot de prostitutes "que s'oculten" durant el dia i es treuen tot el que poden de nit), i també molts xavals que es deixen veure en la mesquita però, a les tardes, sedueixen a les noies i els fan xantatge cruelment, així com molts funcionaris que fan la peregrinació gairebé tots els anys sense deixar de robar tot el que poden.

Tot això porta els joves al salafisme i a defensar l'estricte compliment de totes les normes religioses. I la injustícia, la desigual distribució dels recursos pressupostaris, l'arbitrarietat burocràtica i altres fets similars només contribueixen a fer atractiu un model primitiu de l'Islam.


Acabem l'entrevista amb un petit joc literari ... Digues-nos tres paraules que defineixin el millor del Daguestan:

TALENT PER L'ARTESANIA
HOSPITALITAT

CODI D'HONOR

I tres paraules que defineixin el pitjor del Daguestan ...
HIPOCRESIA
AFANY D’APARENTAR
NEPOTISME

I tres idees que poguessin ajudar a millorar la situació al Daguestan:
EDUCACIÓ
ACABAR AMB ELS ENDOLLS ENTRE CLANS PER TROBAR FEINA
DEMOCRÀCIA


Marta Ter

Aquesta entrevista es va dur a terme l'agost de 2011 a Moscou

Última actualització