Idioma | Language

 Català       
      

Butlletí Informatiu

Si voleu rebre el nostre butlletí sobre el Caucas i la Federació Russa, ompliu el següent formulari
Qui desestabilitza el Caucas? PDF Imprimeix Correu electrònic
Caucas Nord - Conflicte armat
Dijous, 10 de maig de 2012 10:34

Tags: Caucas Nord | conflictes armats | corrupció | insurgència | Ossètia del Nord

ENTREVISTA a F. T. Tsokov, condecorat pel seu treball a la Fiscalia de la Federació Russa: "la lluita contra l'extremisme és un negoci. I no precisament un negoci local. Hi estan vinculats les agències federals i regionals de seguretat. I les operacions antiterroristes es basen en els diners. Als membres dels cossos de seguretat no se’ls paga pel resultat, sinó pel procés. Com més llarga sigui la lluita, més guanyen."

Al Caucas Nord pràcticament cada dia es produeixen explosions, assassinats i atemptats contra agents dels cossos de seguretat de l’Estat i també contra civils. Aquests horrors han esdevingut per a nosaltres el teló de fons quotidià de la lluita política, de les declaracions dels dirigents de l’Estat sobre la modernització i les reformes del sistema polític. Hem acceptat un concepte tan terrible com “clandestinitat terrorista”, i preferim pensar en els esdeveniments del sud del país com a esdeveniments llunyans, que no tenen res a veure amb nosaltres. Tot i així, es produeixen al territori del nostre país i afecten els nostres conciutadans. I per això és important comprendre’n les causes.

El nostre convidat és Fèlix Tsaràevitx Tsokov, que ha estat condecorat pel seu treball a l’Administració de Justícia i durant molts anys va treballar a la Fiscalia d’Ossètia del Nord. Al llarg de la seva trajectòria professional ha investigat més de 400 delictes, alguns dels quals  van fer molt de soroll com els atemptats, assassinats i segrestos organitzats per la banda de Xamil Bassàiev.

PREGUNTA. Fèlix Tsaràevitx, des del Caucas Nord contínuament ens arriben notícies d’atemptats terroristes, tant perpetrats com evitats, i de la mort de policies i ciutadans. Les autoritats també informen dels èxits en la lluita contra els grups clandestins. D’una banda, en l’últim any ha disminuït l’activitat terrorista a Ingúixia, però de l’altra ha augmentat a Kabardino-Balkària. Què està passant al Caucas Nord?

Des de l’any 1999 fins al 2008 vaig treballar als òrgans d’instrucció de la Fiscalia. Vaig sobreviure a la desintegració de la Unió Soviètica. Em va agafar per sorpresa el conflicte entre Ossètia i Ingúixia, en el qual van morir moltes persones i es van destruir moltes cases. Va ser aleshores quan per primera vegada vaig començar a entendre les causes dels esdeveniments. I avui puc confirmar amb l’ajuda del material que instrueix les causes penals que els conflictes s’alimenten des del centre de la Federació.

L’any 1992 vaig participar en el treball d’un equip d’investigació de grans dimensions i en el transcurs de la instrucció es va fer evident que, a les repúbliques del Caucas Nord, amb el coneixement de les forces de seguretat, havia entrat una gran quantitat d’armes. I no pas un o dos fusells automàtics, sinó camions sencers.

Vaig interrogar un home rus, que va explicar com el seu veí, un membre de la Fiscalia, havia transportat fusells automàtics i com els havien foguejat. L'home rus va informar d’això a la policia, però les instàncies superiors van donar instruccions de “no escampar el pànic”. D’aquesta manera, desenes de milers de fusells van desaparèixer dels magatzems militars amb el consentiment de les autoritats federals.

Només a Txetxènia, segons el conegut informe de Shekotxikhin, s’hi van quedar més de 50.000 fusells automàtics, sense parlar dels magatzems d’artilleria i armament pesant, després que marxessin les tropes. Això havia succeït en època de Eltsin i Gaidar, per ordres directes seves. Fixeu-vos només en una cosa: van evacuar d’emergència les tropes però van deixar-hi les armes. El que va passar després amb aquests fusells tothom ho sap. No sé qui ho va fer, si els enemics del nostre poble multiètnic o alguns ineptes de les altes esferes polítiques . Però tot el que he explicat va succeir i ha quedat registrat en les proves d’aquest cas penal.

Quan les armes es van distribuir pel Caucas, van començar a aparèixer esclats de violència ètnica que van destruir la unitat del nostre país. I van aparèixer també moltes bandes  armades.

Es va estendre la criminalitat, suposo...

Exactament. Vaig començar a treballar com a fiscal especialitzat en criminologia ja a l’època soviètica i a les meves mans arribaven les estadístiques de crims violents que es cometien a Ossètia del Nord que jo havia de registrar. Aleshores, a Ossètia del Nord es produïen uns 10 o 12 assassinats cada any en una població de 800.000 habitants. A Kabardino-Balkària, una mica més poblada, es registraven fins a 30 assassinats per any. A les repúbliques del Caucas del Nord  s’hi respectava la llei. El 1997, quan les armes de foc es van començar a distribuir, es van registrar més de 200 assassinats. I si, abans, l’assassinat de dues o més persones era un fet aïllat que es qualificava de monstruositat, a partir d’aquell moment els crims es cometien contra tres, cinc, set persones, tota una família! Les execucions al carrer van començar a ser quelcom d’habitual.

A Ossètia del Nord, el nombre d’assassinats va augmentar fins a 200, i a Kabardino-Balkària en els moments difícils de la dècada dels noranta, es va mantenir la xifra de 30-35 assassinats. En aquella època, parlava amb els meus col·legues i em deien : “Aquí, gràcies a Déu, estem tranquils”.

Però això només era aparent: el 2003 vam començar a investigar les explosions a Mozdok (Ossètia del Nord), quan va esclatar un autobús en què van morir 19 persones (hi viatjava personal tècnic i mèdic) i un hospital, on van morir 62 persones. Quan vam començar la investigació van seguir una pista que ens conduïa fins a Kabardino-Balkària. Allí s’hi amagava Xamil Bassàiev. Vam localitzar la casa on era però ens vam adonar que els policies locals ja l’havien descobert fins i tot abans de les explosions de Mozdok!

Vam descobrir que la policia ja havia detingut alguns homes de Bassàiev i que un d’ells havia explicat com, una vegada, després de detenir una part de la banda, havia avisat Xamil Bassàiev que ja era hora que s’amagués. Aquest era ajagut en un sofà i li va dir amb parsimònia: “Tranquil, aquí ho tinc tot controlat”.  De fet, una vegada fins i tot Bassàiev va ser  traslladat en el cotxe del ministre d’interior (matrícula MMM0001) al qual saludaven en els controls i que conduïen agents de la policia.  I fins i tot quan tot això es va descobrir, el cap del Ministeri de l’Interior de la República va continuar encara dos anys més al capdavant del Ministeri.

Quan vam descobrir on s’estava Bassàiev, la divisió del Ministeri de l’Interior rus va ser l’encarregada de dur a terme l’operació especial per arrestar-lo perquè el Ministeri de Kabardino-Balkària no havia fet res per detenir-lo. Però Bassàiev va poder fugir.

Aleshores el Ministeri de l’Interior de Kabardino-Balkària va començar a fer batudes massives entre la comunitat musulmana. Un membre de la banda de Bassàiev al qual havíem pogut capturar em va dir: “Què feu? Bassàiev només va aconseguir atraure a la seva banda 18 homes i vosaltres organitzeu una batuda per totes les mesquites. Ara els esteu radicalitzant a tots”.

Però a qui perseguia els homes del Ministeri de l'Interior? Als sospitosos de pertànyer a banda  armada o als musulmans en general, només pel fet de ser-ho?

Tots eren objectes de persecucions. Els policies locals del Ministeri de l’Interior van començar a rapar caps en forma de creu, a trencar braços i mans, i després d’horribles tortures els llençaven al carrer. Naturalment, es parlava de tot això a la república.  Els anys noranta van transcórrer amb tranquil·litat a Kabardino-Balkària, però després del 2003 les actuacions violentes del Ministeri de l’Interior de la República van crear una atmosfera explosiva. I a aquesta llauna de benzina feta amb la indignació popular només li calia un misto per encendre’s.

El 2005 tothom sabia perfectament que 150 combatents tenien previst atemptar a Nàltxik, on hi havia una divisió sencera del Ministeri de l'Interior. Van deixar que els guerrillers ataquessin i després ells van continuar les batudes i les tortures. I ara tenim el que tenim. En els difícils anys noranta hi havia tranquil·litat, perquè allà encara no hi havia entrat la banda de Bassàiev. Però a principis de 2000  ja sí. Com va dir un dels membres de la seva banda que vam poder arrestar, el seu líder els va dir: “Hem de despertar aquesta bella dorment que és Kabardino-Balkària”.

Aleshores la seva gent va començar a anar per les mesquites i fer crides a la gihad. Els imams els empaitaven i els deien: “Marxeu d’aquí, ja hem vist quina mena de guerra fratricida heu provocat a Txetxènia i Daguestan”. I precisament en aquest escenari, el Ministeri de l’Interior va començar a infiltrar-se a les mesquites. Tot això queda reflectit en la documentació penal de l’explosió de l’autobús a Mozdok l’any 2003.

Quan veig que els grups militars són cada cop més nombrosos al Caucas del Nord, entenc que això no ajudarà a derrotar el terrorisme. No va servir de res ni a Daguestan ni a Ingúixia. Només la justícia pot restablir l’ordre i un bon exemple d’això és el que va protagonitzar el president d’Ingúixia Iunus-Bek Evkurov, quan va mostrar a tot el món un policia que havia torturat detinguts explicant-ne les seqüeles. Si no és així, hi continuarà havent atemptats terroristes, disturbis i protestes. En la Declaració dels Drets de l’Home de 1948 ja s’afirma que cal protegir amb la llei els drets humans per tal d’evitar que les persones es vegin obligades a recórrer, com a últim recurs, a la rebel·lió contra la tirania i l’opressió. Si el poder no ho entén, les conseqüències dramàtiques seran inevitables. I l’experiència mil·lenària de la humanitat així ho ha demostrat.

Al Daguestan, Ingúixia i a Kabardino-Balkària funcionen comitès d’ajuda als ex-combatents per readaptar-se a la vida civil d'excombatents. El primer en organitzar-los va ser justament el president d'Ingúixia, Iunus-Bek Evkurov, que va dir que la lluita contra la insurgència s’havia de dur a terme no només amb accions militars, sinó també amb el treball de base, parlant amb la gent. Va començar a reunir-se amb els familiars d’aquells que havien fugit al bosc. Com valora aquestes iniciatives?


Em semblen l’única alternativa. Fixem-nos en Txetxènia: l’ús de la força en l’última dècada no ha fet més que augmentar la insurgència. I les operacions de força massives dutes a terme a Ingúixia no van fer entendre que calia organitzar aquestes comissions? Sí. I al Daguestan va passar el mateix.

I si al menys tots els detinguts fossin jutjats de manera efectiva! El 1999 es van detenir els responsables de cometre un acte terrorista al mercat de Vladikavkaz, matant a 54 persones innocents, sobretot avis. Eren els que estaven fent cua a la botiga més barata, de productes lactis. Els explosius eren sota el taulell. Vam tancar els terroristes a la presó i vam poder-ho mostrar públicament a tot el món.

Per què, doncs, s’ha d’actuar fora de la llei, en secret, de manera injusta? Maten per aquí, per allà, amb l’excusa d'eliminar terroristes. Què han de fer els germans i germanes dels morts? Saben perfectament que tot seguirà igual. I així van les coses .


I per què les coses no es fan bé? La meva versió és la següent: perquè la lluita contra l'extremisme és un negoci. I no precisament un negoci local. Hi estan vinculats les agències federals i regionals de seguretat. I les operacions antiterroristes es basen en els diners. Als membres dels cossos de seguretat no se’ls paga pel resultat, sinó pel procés. Com més llarga sigui la lluita, més guanyen. I la majoria de joves musulmans detinguts aviat seran alliberats, ja ho veuràs. Per tornar a ser detinguts.

Fa uns dies, vaig parlar amb un membre dels cossos de seguretat que em va explicar com quatre detinguts com a sospitosos d'extremisme van ser alliberats sense fer soroll. I d’aquí a uns dies, n’alliberaran uns quants més.


Per què ho fan?


L’agent de seguretat em va ensenyar el seu telèfon mòbil, on hi havia fotos d’uns quants detinguts. Es veu que els havien apallissat. Molt. Se'ls colpeja fins que fugen al bosc. Això és el que fan a Kabardino-Balkària. I l’únic que aconsegueixen, evidentment, és engrossir les files dels insurgents.


Així que l'única solució és la creació d'aquestes comissions per readaptar-se a la vida civil. I jutjar-ho tot des de la legalitat. Per tal que els combatents sàpiguen que hi haurà justícia, i severa. I per als que vulguin entregar-se, que sàpiguen que no seran enganyats. I que els agents provocadors sàpiguen que seran responsables de dur a terme detencions il · legals, com ho requereix la part 2 de l'article 42 del Codi Penal.


El camí de la força és un culdesac. I ho saben a Txetxènia, Daguestan, Ingúixia i Kabardino-Balkària, perquè hi han passat. I ara aquí (a Ossètia del Nord) s’està intentant desestabilitzar la situació perquè s’introdueixi el règim antiterrorista. Aquí, la comunitat musulmana no ha dut a terme cap acte terrorista en els últims 20 anys, els que hi ha hagut han estat perpetrats per gent de fora. Però alguns funcionaris de seguretat volen introduir l'operació antiterrorista per tal de rebre diners extres.

  

I com es pot qualificar aquesta gent que intencionadament agita la situació?

Totes les directrius vénen del centre (Moscou). Estic convençut, pels meus anys d'experiència, que són gent diversa. Uns arribaven del centre a Txetxènia o a Ossètia i eren capaços de posar els seus caps sota les bales, per salvar la gent, per intentar frenar els bandits. Mentre que altres arribaven i, d'amagat, finançaven als bandits, donaven ordres de no tocar-los. I així quan un camió anava carregat amb 10 tones de bitllets de rubles l'ordre era "no tocar, deixar que se'n vagi". Quan van bombardejar el Banc Nacional de Txetxènia, on tots els documents estaven sota notificació de falsificació, una altra vegada l'ordre va ser de "no tocar, no interessar". Tots saben que al centre hi ha dues forces.

Durant un any sencer he intentat resoldre el meu acomiadament, he visitat tots els despatxos possibles a Moscou. M'he convençut que hi ha patriotes que estimen la seva pàtria, que lluiten per la felicitat futura de la seva gent. Però també hi ha enemics que treballen per la desintegració del país. El polític deixa anar l'eslògan: "caucasians, quedeu-vos al Caucas!", i ningú s'escandalitza. Però aquest és un eslògan molt perillós. Demà algú pot dir: "moscovites, ¡a Moscou!", I després els siberians diran alguna cosa semblant.

Així que en gran mesura la corrupció és la culpable de la situació d'inestabilitat existent?

Exactament. La gent corrupta farà tot el possible per aconseguir un benefici extra. Han organitzat batudes i detencions a la comunitat musulmana a Ossètia amb la intenció de desestabilitzar l'ambient. Els imams intenten calmar els ànims dels joves, els insten a lluitar amb la veritat, amb el diàleg. Però els altres, volen que comencin a lluitar amb les armes. Així va succeir a Kabardino-Balkària. El Ministeri de l'Interior va ajudar a Basáev, i en les mesquites fins i tot s'emetien fàtues perquè els fidels ni saludessin els guerrillers. Però després va començar el terror contra les mesquites, i s'hi van presentar els “bons nois” del Ministeri de l'Interior. I en aquestes tèrboles aigües també hi ha agents estrangers dels serveis d'intel·ligència. Els interessa que aquest conflicte no s'extingeixi. I així faran explotar la casa d'un funcionari del Ministeri de l'interior, mataran un guerriller... per a ells, tot és un plus.

 

Vostè ens ha parlat del centre. Però, i la insurgència? Qui la conforma?

Vostè recorda la guerra al Sud d'Ossètia el 2008? Per allí abans funcionava la banda de Gelaev, a la vall de Pankisy a Geòrgia. Vam agafar a un de la banda i el vam interrogar. A la pregunta de què feia allà, ell va respondre que havia de defensar la seva pàtria, Txetxènia. Les tropes federals havien bombardejat la casa de la seva família. Aquesta és la primera categoria: aquells que han perdut a parents en el transcurs dels bombardejos o neteges, a qui la guerra ha tocat directament als de la seva sang. La segona categoria és la dels reclutats. Aquell combatent va explicar que a la vall de Pankisy els integrants del seu grup entrenaven sota l'empara dels serveis especials de Geòrgia, i amb els seus caps es reunia un oficial de la CIA dels EUA.

L'elit dels guerrillers són reclutats, i el gruix dels “soldats” en confoemen aquells que la guerra ha tocat de molt a prop. Per això allà hi ha de treballar la diplomàcia exterior del país. A més a més, a aquests guerrillers de la vall de Pankisy els alimenta l'OSCE com a refugiats.

Ara a Rússia s'ha despertat la societat civil. En moltes ciutats de Rússia tenen lloc accions de protesta massives. Però no només a Moscou, Sant Petersburg i en els centres regionals, sinó també en gairebé totes les grans ciutats. La gent s'ha cansat de la injustícia, anhela canvis. Al Caucas Nord viuen bastant pobrament, materialment parlant, hi ha molts problemes amb la seguretat elemental, hi ha una corrupció total. Llavors, per què a la regió aquestes protestes civils no es produeixen?

Gràcies a déu, per ara al Caucas Nord la gent no ha anat a les manifestacions de forma massiva. El novembre de l'any passat, al Daguestan desenes de milers de persones van sortir als carrers contra la tortura i els segrestos. I si això succeís a Ossètia? Vaig veure protestes aquí el 1981, quan a l'URSS hi regnava la calma total. Van matar un taxista, i el delicte no es va investigar. El cadàver del mort es va portar al Comitè Regional, i es va haver pacificar la gent amb les tropes de l'interior. Si ara surten al carrer descontents pel poder, no seria com a Moscou, on la gent es va manifestar, va parlar i va poder marxar. Aquí, els siloviki són més vehements, i també la gent. Algú podria disparar per casualitat i llavors començaria un bany de sang.

En tot això hi juga un paper determinant la intimidació més absoluta. Aquí la pobresa és molt elevada, i si algun dels activistes civils treballés en algun lloc, seria fàcilment acomiadat. O si tingués una botiga, hi entrarien a preguntar per què van anar a manifestar-se.

Un exemple: a Vladikavkaz (Ossètia del Nord) hi ha la fàbrica "Elektrotsink". Al voltant d'ella hi ha un radi de 7 kilòmetres altament contaminat pels metalls pesats. Han emmalaltit de càncer 12.000 dels 300 mil habitants de la ciutat. Totes les institucions d'educació superior es troben a una distància de dos quilòmetres d'aquesta fàbrica. Els estudiants van sortir a manifestar-se. Els líders de la república van fer un volt pels centres d'ensenyament, i van amenaçar a tots amb l'acomiadament, la reducció de salaris o l'expulsió del centre. Tothom ha callat de cop, tement quedar-se sense estudis o sense feina.

Andrei IVANOV

El text original ha estat editat per Miguel Vázquez i Marta Ter

Font: Sovietskaya Rossiya

Última actualització