Idioma | Language

 Català       
      

Butlletí Informatiu

Si voleu rebre el nostre butlletí sobre el Caucas i la Federació Russa, ompliu el següent formulari
Independència, el somni esmicolat PDF Imprimeix Correu electrònic
Darrera hora - Destaquem
Dilluns, 1 de desembre de 2014 00:00

 Bandera+escut_txetxeAra fa 20 anys, el desembre de 1994, Ieltsin va enviar l’exèrcit a Txetxènia per «restaurar l'ordre constitucional» en aquella república del Caucas que, tres anys abans, s'havia declarat independent de Rússia.

Des que va ser conquerida al s.XIX per l'Imperi Rus, Txetxènia ha intentat en diverses ocasions aconseguir la independència. Quins han estat aquests aquests intents, com es va gestar el procés polític que va culminar amb una declaració unilateral d’independència el 1991 i per quins motius aquesta es va veure abocada al fracàs?

La conquesta russa del Caucas

Txetxènia, com la resta del Caucas, va ser ocupada militarment per Rússia a mitjans del s. XIX, després d'una sagnant guerra que es va prolongar durant gairebé un segle. Des de 1859 el territori txetxè va passar a ser una colònia perifèrica de l'Imperi Rus en què es van imposar condicions de vida draconianes per a la població autòctona.

Durant els anys de la Revolució Russa i la Guerra Civil (1917-1921) van esclatar diversos enfrontaments entre caucàsics i russos. El 1919 es va constituir la República de les Muntanyes del Caucas Nord (que reunia les actuals regions de Daguestan, Txetxènia, Ingúixia, Ossètia del Nord i Kabardino-Balkària), i va declarar la independència. Durant la Guerra Civil els Muntanyesos van mantenir durs combats contra les tropes de l'exèrcit blanc, que finalment van fer-se amb el control de la regió. El 1919, la República de les Muntanyes va deixar d'existir.

De les seves cendres va sorgir una entitat més efímera i radical: l'Emirat del Caucas Nord. Creat el 1919 pel xeic sufí Uzun Hadyi, abastava el mateix territori que la inicial República de les Muntanyes i pretenia establir un estat islàmic regit per la xaria. En aquesta ocasió, va ser l'Exèrcit Roig qui es va encarregar de "posar ordre" i instaurar el domini soviètic.

Es van produir aixecaments posteriors, en els anys vint i trenta, i el 1936 es va constituir la República Socialista Soviètica Autònoma de Txetxènia-Ingúixia, que va ser abolida el 1944 quan Stalin va acusar els txetxens i els ingúixos de col·laboracionisme amb els nazis.

Stalin va ordenar la deportació en massa de la població a Sibèria i Kazakhstan. La pràctica totalitat de txetxens i ingúixos, unes 400.000 persones, van ser traslladades en trens de bestiar, en ple hivern, cap al seu nou destí. La deportació, que va comportar execucions massives, va suposar la mort d'aproximadament un terç de la població.

Després d'haver expulsat els txetxens i ingúixos de les seves terres, el règim soviètic va esborrar dels mapes els noms de les repúbliques liquidades i va destruir els signes de la seva cultura, sense preservar ni cementiris ni mesquites. Finalment, va enviar milers de russos, ucraïnesos, georgians i ossets a ocupar les cases que havien quedat buides.

La rehabilitació oficial no es va produir fins el 1957, quan el president Khruixov i la seva política de desestalinització va permetre que els pobles deportats tornessin a les seves terres. El retorn, però, va ser traumàtic, perquè es van trobar les seves cases ocupades pels nous colons. Molts van haver de comprar les seves pròpies llars per poder tornar a viure-hi.

El govern soviètic mai va restituir els drets civils i polítics de txetxens i ingúixos retornats. Els va ser vetat ocupar determinats càrrecs dins l'administració. Els fiscals i jutges de la República Autònoma de Txetxènia-Ingúixia eren persones designades d'altres regions i fins i tot els càrrecs de menor importància eren controlats estrictament pels serveis de seguretat.[1]

En àrees estratègiques com la del petroli, tampoc els txetxens podien ocupar càrrecs rellevants. I aquestes discriminacions també van afectar el sistema educatiu i la cultura: a les escoles, els llibres de text enaltien el paper "civilitzador" que suposadament va exercir Rússia al Caucas, es va falsificar la història de la guerra civil i l'establiment del poder soviètic a la zona, i es va prohibir estudiar la deportació. L'ensenyament s'impartia exclusivament en rus, mentre que les llengües txetxena i ingúix constituïen assignatures diferenciades en les zones rurals; en les ciutats, van ser directament excloses del programa.


Renaixement nacional a Txetxènia

Amb l'arribada de la perestroika, nous aires d'obertura i liberalització van permetre que emergís un fort moviment d'alliberament nacional a Txetxènia.

Van començar a despuntar diverses organitzacions polítiques de tall nacionalista, entre les quals destacava el Congrés Nacional del Poble Txetxè, presidit per Yohar Dudàiev, un general de l'exèrcit soviètic d'origen txetxè.

L'esmentat Congrés va entrar en confrontació amb el Partit Comunista de Txetxènia, fins que després del cop d'Estat fallit d'agost de 1991 a l'URSS, el Partit Comunista va ser dissolt i es van convocar eleccions a Txetxènia. En aquestes eleccions, que no van ser netes, el partit de Dudàiev va obtenir la victòria.

Unes setmanes més tard, aprofitant el context de desintegració de l'URSS, en què les 15 Repúbliques Socialistes Soviètiques que la conformaven van declarar la seva independència (Geòrgia, Armènia, Azerbaidjan, els Estats bàltics, etc.), Txetxènia va actuar de la mateixa manera. Però el cas era diferent. Mentre que la Constitució de la Unió Soviètica reconeixia el dret a l'autodeterminació de les 15 Repúbliques esmentades (article 72), no reconeixia aquest dret a la resta d'unitats polítiques que la conformaven. Txetxènia era una República Autònoma, tenia un rang polític inferior. No obstant això, es va apuntar al carro de les grans i, a principis de novembre de 1991, sense convocar cap referèndum, va declarar unilateralment la seva independència de Rússia.

La Constitució del nou estat, aprovada el març del 1992 pel Parlament txetxè, era un model estàndard de Constitució parlamentària nacionalista secular. El primer article proclamava: «La República Txetxena és un Estat democràtic independent i sobirà fundat com a resultat de l'autodeterminació del poble txetxè. Exerceix drets suprems sobre el seu territori i riqueses nacionals, de manera independent decideix seves polítiques exteriors i internes, la Constitució i les lleis aprovades tenen superioritat en el seu territori. L'Estat sobirà de la República Txetxena és indivisible ».


La Txetxènia independent

Després de la declaració d'independència, Rússia només va decretar un embargament econòmic a la regió com a mesura punitiva i, encara que mai va reconèixer de iure la independència de Txetxènia, la seva política semblava apuntar a un reconeixement de facto. Fins i tot, a la primavera de 1992, va retirar les seves forces armades del territori.

Mentrestant, la independència de Txetxènia va fer d’aquesta petita república un lloc idoni per blanquejar petroli. Els avions, els trens, els autobusos, les carreteres i els oleoductes funcionaven en direcció a Txetxènia amb normalitat, i ràpidament poderosos grups mafiosos propers al poder rus i txetxè van aprofitar la conjuntura per convertir Txetxènia en una "zona franca" al marge de la llei, on petroli, armes i heroïna eren exportats sense cap trava.

Cap país va reconèixer jurídicament al nou autoproclamat estat. I així, Txetxènia lentament va entrar en un pou on l’ostracisme internacional, el bloqueig econòmic decretat per Rússia i la pròpia corrupció del govern van destruir els fonaments d'un estat viable.

El desembre de 1994, el govern encapçalat per Ieltsin va decidir envair Txetxènia per posar fi al procés secessionista iniciat a la tardor de 1991. Diversos motius van determinar la intervenció militar: políticament, la Txetxènia independent podia convertir-se en un exemple per a altres repúbliques amb aspiracions secessionistes dins de la Federació de Rússia. Alhora, Ieltsin va veure l'oportunitat de fer una demostració de força que li ajudaria a augmentar la seva quota de popularitat, sent capaç de mantenir l'ordre i la integritat del territori, guanyaria punts davant de la societat russa, que sentia no només nostàlgia per l'imperi perdut, sinó descontentament pel capitalisme salvatge que arruïnava el país. Tampoc volia Moscou perdre influència al Caucas Nord, un territori crucial per la seva política en les seves relacions amb el Caucas Sud i en la seva rivalitat amb l'Iran i Turquia. I, finalment, des d'un punt de vista econòmic, el Kremlin volia recuperar el control de la indústria petroliera txetxena i el pas d'oleoductes i gasoductes pel territori.

Sota la consigna de «restaurar l'ordre constitucional» i eliminar un «règim de criminals i bandits», es va llançar una ofensiva que tenia previst durar pocs dies. No obstant això, la intervenció militar es va allargar gairebé dos anys resultant devastadora per a la població civil. Si bé els càlculs són estimatius, de desembre de 1994 fins agost de 1996, es van comptabilitzar entre 40.000 i 60.000 civils morts.

Caldria afegir a aquesta xifra els més de 300.000 refugiats que va provocar la guerra. Tenint en compte que la població txetxena era de poc més d'un milió d'habitants el 1989, no hi ha dubte que la crisi humanitària que el conflicte va ocasionar va ser dramàtica.


El caos enfonsa la independència

La primera guerra russo-txetxena va acabar l'agost de 1996, després que la guerrilla txetxena liderada per Aslan Maskhàdov i Xamil Bassàiev recuperés el control de la capital, Grozni, i de les principals ciutats txetxenes. Se signà aleshores l'Acord de Khasaviurt, que establia la retirada de les tropes russes del territori txetxè i l'ajornament, fins l'any 2001, de les negociacions per definir l'estatus definitiu de la república.

Uns mesos més tard, el gener de 1997, es van dur a terme eleccions presidencials. Supervisades per l'OSCE, que les qualificà de lliures i netes, les va guanyar el líder moderat de la guerrilla txetxena, Aslan Maskhàdov amb el 59,3% dels vots.

Maskhàdov es va trobar amb grans dificultats per governar: l'activitat econòmica estava devastada després de la guerra (l'atur arribava al 80%) i alguns comandants es van negar a desmantellar les seves milícies i lliurar les armes. Així, la major part del territori va quedar sota el control de grups guerrillers independents i bandes criminals, normalment controlades per comandants de camp que havien lluitat al costat de Maskhàdov i que ara no volien subordinar-se. Cada comandant es va convertir en una mena de cabdill amb poder absolut sobre el seva «feu», que protegia amb el suport del seu clan.

Aquests grups criminals es finançaven, bàsicament, amb el negoci dels segrestos i de la venda de droga, armes i petroli robat a l'oleoducte Baku-Novorrosiisk. De Waal, periodista i investigador, expert en el Caucas del Centre Carnegie, descriu la situació d'inseguretat que es vivia en aquell moment a la capital txetxena: «La pau només va portar nous malsons. Grozni mai m'havia resultat més aterridora i, per primera vegada, els estrangers temien per la seva seguretat a plena llum del dia. Quatre policies m'acompanyaven en tot moment per dissuadir els segrestadors, que eren no ja els empresaris de més èxit de Txetxènia, sinó literalment els únics. Centenars de persones, majoritàriament txetxenes, encara que també alguns russos i estrangers, havien estat víctimes de segrestos... Gairebé la totalitat de la població adulta es trobava sense feina, i els insurgents contraris al president Maskhàdov eren cada vegada més poderosos»[2].

Aquest clima de pobresa, caos i armes, va afavorir que el fonamentalisme islàmic arrelés a Txetxènia. A causa del bloqueig econòmic rus i l'aïllament internacional, Maskhàdov no va rebutjar el suport financer del món àrab que, en la seva major part, arribava a través d'organitzacions salafistes. Amb fons que venien de Qatar, Kuwait, Jordània, Egipte i Aràbia Saudita, Muhammad Fahti, un jordà d'origen txetxè que havia lluitat a l'Afganistan, va atreure a joves sense feina a la fe salafita i al gihadisme. Fathi va finançar una mesquita integrista i un internat per a orfes similar als construïts per organitzacions de beneficència àrabs al Pakistan durant la guerra afganesa dels anys vuitanta.[3]

No obstant això, aquests grups gihadistes no es finançaven només amb fons dels països àrabs. Igual que altres senyors de la guerra no islamistes, el negoci dels segrestos els reportava grans ingressos. Es van arribar a pagar milions de dòlars per algun rescat, i hi ha proves que demostren que els serveis secrets russos, l'FSB, recolzaven aquestes activitats per soscavar el poder del president Maskhàdov [4]. Després de tot, els objectius dels islamistes i del govern rus coincidia en aquell moment: aconseguir, per tots els mitjans, l'enfonsament del govern legítim txetxè i que Txetxènia es convertís en un Estat fallit.[5]

Debilitat i sense cap tipus de suport exterior, Maskhàdov responia el següent sobre què havia aconseguit fer al seu país des que va ser escollit Presidentt: «Malauradament, res. No he pogut reconstruir pràcticament res. I l'única raó per la qual no he aconseguit instaurar l'ordre des de 1997 és per por de Rússia. Si hagués intentat posar ordre entre els diferents grups armats, no hauríem evitat els enfrontaments interns, la qual cosa hauria desembocat en una guerra civil. Això és exactament el que esperaven i desitjaven els russos per llançar una nova ofensiva. Estic orgullós d'haver evitat almenys això: la guerra civil. La guerra amb els russos, al capdavall, és molt millor que la guerra entre txetxens».

Segona guerra russo-txetxena

Durant l'estiu de 1999, un miler de mujahidins nordcaucàsics i àrabs, liderats per Khattab, Bassàiev i el líder salafista daguestànic Kébedov, van realitzar una incursió al Daguestan amb la finalitat de crear una república islàmica. No obstant això, es van trobar amb una forta resistència de la població local, contrària a viure en un Estat islàmic independent de Rússia. Les forces federals russes van expulsar els combatents islàmics, que es van replegar i van endinsar-se de nou a Txetxènia.

Paral·lelament, a Moscou s'estaven produint canvis que resultarien decisius per al futur immediat de Txetxènia. Ieltsin nomenava com a primer ministre l’aleshores desconegut Vladímir Putin, exdirector dels serveis secrets russos (el FSB), que es convertiria en el seu dofí en les eleccions presidencials de l'any següent.

Un mes després d’aquest nomenament, el setembre de 1999, es van produir cinc explosions en edificis d'apartaments a Moscou i altres ciutats russes que van causar 307 morts. El pànic es va estendre entre la població i immediatament es va acusar el «terrorisme txetxè” de ser-ne el responsable, encara que aquest sempre va negar estar involucrat en els fets[6]. Putin va prometre llavors aplicar mà dura, «acorralar els bandits en la latrina i eliminar-los a tots».

Maskhàdov escrigué de seguida a Ieltsin per assegurar-li que cap txetxè estava implicat en els atemptats, i li plantejà realitzar una acció conjunta contra el terrorisme al Daguestan, però no només no se li va fer cas, sinó que fou titllat de ser el principal responsable del què estava succeint.

L'1 d'octubre de 1999 l’exèrcit rus va llançar una dura ofensiva sobre Txetxènia amb un contingent militar que triplicava el de la primera guerra. La suposada "operació antiterrorista" dirigida només a eliminar les bases salafistes, ràpidament es va transformar en una contesa per ocupar tot el territori txetxè. L'ús massiu d'artilleria i de bombardejos aeris va ser l'estratègia russa dominant durant la campanya militar, fet que va provocar desenes de milers de morts civils. Igual que en la primera guerra, es documentaran crims de lesa humanitat i crims de guerra. Els episodis de barbàrie contra la població es convertiran, malauradament, en la norma.

Rússia oficialment mai va lliurar una guerra contra Txetxènia, sinó que va llançar una «operació antiterrorista» que no va concloure fins el 2009. Des d'aquesta perspectiva, i tenint en compte que el seu principal objectiu era «lluitar contra el terrorisme internacional», és irònic observar com la política de destrucció massiva que el Kremlin va aplicar va aconseguir justament l'efecte contrari. Si a principis de 1999 els nacionalistes txetxens eren encara majoria entre els insurgents, i la guerra es lliurava només a Txetxènia, el 2009 ens trobem amb una insurgència gihadista que opera a pràcticament totes les repúbliques del Caucas Nord.

En l'actualitat, 20 anys després de l'entrada de tancs a Grozny, Txetxènia formalment segueix formant part de la Federació Russa, però la major part dels seus habitants continuen negant-se a sentir-se russos i asseguren "no oblidar ni perdonar" tots els danys infligits al seu poble. El somni de la independència, tantes vegades esmicolat, segueix vigent.

Marta Ter

Final del formulario



[2] Pròleg de POLITKOVSKAYA, Anna: Una guerra sucia, RBA, Barcelona, 2003, p. 15.

[3] WILLIAMS, Brian  Glyn: Ethno-Nationalism, Islam and the State in the Caucasus: Post-Soviet Disorder, Routledge, London, 2007, p. 164.

[4] Sobre les connexions entre Boris Berezovskii, en aquella època membre del govern rus i els segrests efectuats a Txetxènia durant el període d’entre-guerres, vegeu KLEBNIKOV, Paul: Godfather of the Kremlin, Harcourt Books, Orlando, 2000, pp. 259-266; o el artículo de SHERMATOVA, Sanobar: «Tainaya voina spetsluzhb», Moskovskie Novostei, 8 d’agost de 2000.

[5] NIVAT, Anne: El laberinto checheno, Paidós, Barcelona, 2003, p. 94.

[6] Molts analistes creuen que els autors de les explosions en els edificis de vivendes van ser els serveis secrets russos. La principal pista és un obscur incident que succeí a la ciutat de Riazan. Un grup de veïns van veure com membres dels serveis secrets russos col·locaven explosius al soterrani de casa seva. Podeu trobar més informació al llibre de LITVINENKO, Aleksandr i FELSHTINSKI Yuri: Rusia dinamitada. Tramas secretas y terrorismo de Estado, Alba Barcelona, 2007; i al documental de NEKRÁSOV, Andrey: Incredulidad.

Última actualització