Idioma | Language

 Català       
      

Butlletí Informatiu

Si voleu rebre el nostre butlletí sobre el Caucas i la Federació Russa, ompliu el següent formulari
Memòria històrica, propaganda i tradicionalisme en la Rússia actual PDF Imprimeix Correu electrònic
Darrera hora - Destaquem
Dimecres, 29 d'octubre de 2014 11:21

Al llarg dels últims anys, s’ha configurat una corrent d’opinió que veu la política exterior del govern rus com una “alternativa” a l’agressivitat de la diplomàcia dels EEUU i la UE. No obstant això, una mirada atenta a les accions del Kremlin més enllà de les seves fronteres ens convida a pensar que aquesta alternativa no existeix.

De fet, “l’atractiu” que per alguns sembla tenir el paper del govern de Putin en les relacions internacionals actuals, crec que s’explica més pel desig que molts tenen que algú “planti cara” a Washington que no pas pel propi contingut de les polítiques de Moscou.

La lectura dels documents pels tradicionalistes de Rússia Unida (el partit majoritari al govern rus) ens ofereix una barreja poc novedosa d’idees imperials, que inclouen la convicció que Rússia té una missió històrica “excepcional” que acomplir al món, plantejaments polítics i morals profundament conservadors (amb l’Església Ortodoxa jugant un paper essencial en el control social) i actituds autoritàries que glorifiquen la presa vertical de decisions com quelcom “intrínsicament rus”.

Aquestes tres característiques de la proposta formulada per les elits russes (explicitades en el projecte d’ideologia nacional redactat per Rússia Unida) conflueixen en un discurs històric confeccionat ad hoc per justificar les polítiques del present. L’ús polític de la historia, amb la Segona Guerra Mundial com a gran mite nacional és central, en l’actualitat, per entendre l’argumentari propagandístic que, per exemple, s’ha desplegat als mitjans de comunicación russos per recolzar la intervenció a Ucraïna. I és que el discurs en què es materialitzen aquestes idees flueix, a més, per un sistema de mitjans de comunicación molt concentrat empresarialment, que no deixa lloc a la dissidència.

Les conseqüències polítiques d’aquesta narrativa són moltes i, en el meu parer, políticament desastroses. Descriuré breument només una d’elles que té a veure amb la insistent glorificació de l’autoritarisme, a través d’un discurs històric que explícitament descriu les polítiques autoritàries del passat com garants de la “pau social”, mentre que aquells moments en què es van produir mobilitzacions socials (sempre promogudes per Occident) i de certa obertura política resulten ser, segons aquest argumentari, de caos, destrucció i pèrdua de valors i tradicions nacionals.

Aquesta forma de mirar el passat es difon de manera massiva, no només a través dels llibres escolars, sinó del cinema, programes televisius, celebracions de festes nacionals, etc.

Insistim: en la Rússia actual hi ha molt poques opcions, per la configuració del sistema mediàtic, que hi hagi un discurs alternatiu, fet que converteix el missatge del Kremlin en l’únic capaç de “moldejar” en l’imaginari polític de la majoria dels ciutadans russos, desprovistos de mitjans de comunicació amb impacte real per difondre visions alternatives.

Diguem-ho d'una altra manera : si em sento orgullosament hereu de pràctiques autoritàries , serà més fàcil que les toleri en el present.

Així, els projectes polítics que proposen majors nivells de "participació política" són titllats, pels propagandistes del Kremlin, d'estranys, sempre generats maquiavèl·licament per un Occident convertit en l'enemic.

La política exterior dels EUA i la Unió Europea ha estat tan desastrosa durant tant de temps, que no és estrany que tingui legions de detractors, entre els quals m’hi incloc. No obstant això, potser la solució no sigui aplicar literalment la màxima de "els enemics dels meus enemics són els meus amics" perquè ens podem trobar amb companys de viatge iguals o pitjors que els que volem combatre.

Miguel Vázquez Liñán, Observatorio Eurasia

Última actualització