Idioma | Language

 Català       
      

Butlletí Informatiu

Si voleu rebre el nostre butlletí sobre el Caucas i la Federació Russa, ompliu el següent formulari
Les desaparicions forçoses: horror massiu, sistemàtic i greu PDF Imprimeix Correu electrònic
Txetxènia - Drets humans
Escrit per Observatorio Eurasia (29/10/2014)   
Dimecres, 29 d'octubre de 2014 17:12

8.961 persones van desaparèixer durant la dictadura argentina (1976-1983) segons dades de l’informe Nunca Más[1] de la CONADEP (Comissió Nacional sobre la Desaparició de Persones).[2] Si l’Argentina de 1976 tenia aproximadament 23 milions d’habitants, aquesta xifra ens indica que un de cada 2.500 argentins va desaparèixer en mans d’agents estatals. A Txetxènia, l’horror encara no s’ha quantificat de manera fiable, però si s’accepta la xifra de 5.000 desapareguts només entre els anys 2000 i 2008 i tenint en compte que el 1999 la població era d’un milió de persones aproximadament, podem afirmar que almenys un de cada 200 txetxens va desaparèixer durant la segona guerra txetxena. Un nombre tan elevat de víctimes no hauria de caure en l’oblit.

 

Però, de què parlem quan parlem de desaparició forçosa? El delicte de desaparició forçosa ha estat definit en diferents contextos internacionals: Declaració sobre la protecció de totes les persones contra les desaparicions forçoses (1992), Convenció Interamericana sobre desaparició forçosa de persones (1994), Estatut de Roma que estableix un Tribunal Penal Internacional (adoptat el 17 de juliol de 1998 i en vigor des de 2002) i la Convenció Internacional per a la protecció de totes les persones contra desaparicions forçoses (2007). La definició de desaparició forçosa en aquests textos ens fa adonar de l’existència dels elements comuns següents en el concepte de desaparició forçosa:

1. La privació de llibertat.

2. La intervenció d’agents de l’Estat o de persones que tenen la seva aquiescència o suport per procurar aquesta privació de llibertat.

3. La manca d’informació i/o la negativa a admetre la privació de llibertat.

4. La indefensió jurídica del desaparegut.

Aquestes quatre característiques principals defineixen un crim que s’integra dins d’una «modalitat particularment greu i complexa de violació dels drets humans» i que es caracteritza perquè:

- s’usa com a eina política;

- és un crim imprescriptible ja que es tracta d’un crim continuat que no finalitza fins que no apareix el desaparegut;

- es produeix en un context de violació massiva i generalitzada dels drets humans;

- és un delicte complex, múltiple i acumulatiu que atempta contra un gran nombre de drets, i particularment drets del nucli dur (el dret a la vida, el dret a no patir tortures ni tracte inhumà o degradant, la prohibició de l’esclavitud o la servitud i el principi de legalitat penal) i que es perfecciona amb la manca d’informació sobre el desaparegut que el deixa en una situació d’indefensió jurídica. Perquè es consideri desaparició forçosa cal que es produeixi privació de llibertat i manca d’informació;

-  converteix els familiars i la societat en víctimes perquè es vulnera el dret a la veritat;

-  és responsabilitat de l’Estat;

-  és un crim que resulta molt difícil demostrar.

Com hem dit anteriorment, almenys un de cada 200 txetxens ha desaparegut. Aquesta xifra ens proporciona la dimensió de l’horror. Un horror massiu, sistemàtic i greu, si ens permetem robar aquests adjectius a Marco DIVAC[3]. És massiu perquè comprèn un gran nombre tant de violacions com de víctimes (directes, indirectes i potencials); sistemàtic, perquè hi ha «una persistència en el temps de violacions estructurals», i greu, perquè els seus efectes són irreversibles. Són molts els txetxens que, després del seu pas pels camps de filtració, han quedat sords, han perdut mobilitat, se’ls ha amputat algun membre, etc. I a aquests que encara poden explicar-ho, quan la por els ho permet, s’afegeixen tots aquells txetxens desapareguts els cossos dels quals omplen nombrosos ossaris i fosses comunes de la República.

Al llarg del conflicte, els autors materials del crim han anat canviant. La primera guerra va ser un assaig macabre d’allò que es viuria a la segona. Durant el període convuls d’entreguerres, les pròsperes màfies van convertir el segrest en una altra manera d’aconseguir lucratius negocis.

Però és amb la segona guerra txetxena que podem parlar de violacions massives dels drets humans. Tots els txetxens homes són considerats perillosos, i, de vegades, també les dones, els nens i els ancians. Ningú se n’escapa perquè les detencions no segueixen un criteri preestablert. Les forces de l’ordre es cobreixen amb màscares i tapen amb fang les matrícules dels cotxes. Sovint, la gent és introduïda en el sistema de filtració i la negativa és la resposta que la família obté gairebé sempre, excepte si té diners per recuperar el familiar o per a subornar algú que pugui donar-los una pista. A més a més, tenen la llei de la seva part. La llei de supressió de terrorisme, de 1998, permet als soldats, sense limitació, entrar a les cases que considerin oportunes, registrar-les i arrestar la gent.

Quan van finalitzar els atacs a gran escala sobre la població txetxena, van començar les «zatxiski», les neteges. El nom oficial d’aquestes operacions de neteja és «verificació del registre de ciutadans en el seu lloc de residència i mentre es desplacen per la república de Txetxènia». Van ser massives des del final de les operacions a gran escala (març de 2000) i fins al començament de la «txetxenització», tot i que el període més virulent va ser entre 2001 i 2002 (de fet, la transferència del comandament de l’«operació antiterrorista» al FSB, el gener de 2001, només va agreujar el problema).

Uns 4000 homes rodejaven un poble amb els vehicles blindats durant dies i n’impedien l’entrada i sortida (fins i tot a malalts o ferits). Sovint, fins i tot prohibien els moviments dins el poble. Hi havia soldats arreu, amb punts de control cada 30, 20 i fins i tot 10 metres. Els militars entraven a les cases, demanaven papers, agafaven tot allò que els venia de gust, colpejaven a qui volien i detenien de manera arbitrària qualsevol home d’entre 15 i 60 anys; especialment si no tenien amb què pagar la seva llibertat.

De vegades donaven a l’operació una aparença de «legalitat» col·locant armes a les cases o a les mans de les seves víctimes per acusar-los de ser combatents.

Des d’octubre de 2002, per evitar la «vigilància» de la fiscalia, les operacions de neteja van ser substituïdes per operacions dirigides contra persones concretes (de qui, en general, no hi havia proves que demostressin que eren combatents) per part de grups armats i emmascarats que actuaven de nit, els anomenats «esquadrons de la mort» o «netejadors del bosc», tal com es fan anomenar a si mateixos.

2003 va suposar un punt d’inflexió en el conflicte txetxè i en la pràctica de la desaparició forçosa. Aquell any es va donar per finalitzada l’«operació militar» i va començar la «txetxenització» (creació de forces de l’ordre integrades per txetxens). Moltes persones han desaparegut en centres de detenció il·legals d’aquests grups armats, especialment en els dels kadirovtsi (la guàrdia personal del president). La tendència és escurçar les detencions i amenaçar amb una segona detenció si es revela alguna informació sobre els autors de la detenció o el lloc on va tenir lloc. Mentrestant, Ramzan Kadírov ha construït un sistema de poder personal molt fort, gràcies en part a la seva guàrdia personal, a les seves fonts poc clares de finançament, i al Kremlin, que ha passat per alt els seus excessos.

La impunitat és «la inexistència, de fet o de dret, de responsabilitat penal per part dels autors de violacions, així com de responsabilitat civil, administrativa o disciplinària, perquè escapen a qualsevol investigació que pretengui la seva inculpació, detenció, processament i, en cas de ser reconeguts culpables, condemna a penes apropiades, fins i tot a la indemnització del dany causat a les seves víctimes»[4]. A Txetxènia, aquesta és la paraula que defineix millor la situació. Hi ha diferents circumstàncies que l’afavoreixen:

  1. Dificultat per establir qui són els culpables. La majoria de les accions són portades a terme per unitats mixtes on és difícil identificar-ne el responsable. L’article 208 del codi penal rus permet suspendre una investigació si no s’identifica el culpable. Aquest article, utilitzat sistemàticament per la fiscalia, s’ha convertit en una eina de la impunitat. Per exemple, en el cas de les desaparicions forçoses, 3 de cada 4 casos s’arxiven per aquest motiu.
  2. Dificultat de la prova. És molt difícil reunir proves materials, especialment quan no hi ha metges forenses independents i els que hi ha tenen por.
  3. La duplicitat de fiscalies (militar i civil) complica sobre manera l’accés a la justícia.
  4. Por a denunciar i manca de fe en la justícia.

Perquè, tal com va escriure l’Anna Politkòvskaia al seu llibre Terror a Txetxènia, «és molt fàcil començar una guerra i gairebé impossible suprimir després tots els monstres que ha generat».

Antonia Ceballos, Observatorio Eurasia



Disponible a <http://www.desaparecidos.org/nuncamas/web/investig/articulo/nuncamas/nmas0001.htm> [Data de consulta: 16 de juliol de 2013]

[2] La CONADEP és una organització argentina creada el 1983 pel president Raúl Alfonsín per investigar les desaparicions que van succeir durant els anys de la dictadura militar, 1976-1983.

[3] DIVAC OBERG, M.M. «Le suivi par le Conseil de l'Europe du conflit en Tchétchénie». Annuaire français du droit international, 2004, vol. 50, p. 762

[4] E/CN.4/Sub.2/1997/20/Rev.1, del 2 d’octubre de 1997: Comissió de Drets Humans. Subcomissió de Prevenció de Discriminacions i Protecció de les Minories 49è període de sessions. Tema 9 del programa. Informe final revisat sobre la qüestió de la impunitat dels autors de violacions dels drets humans (drets civils i polítics) preparat pel Sr. L. Joinet de conformitat amb la resolució 1996/119 de la Subcomissió.

Última actualització