Idioma | Language

 Català       
      

Butlletí Informatiu

Si voleu rebre el nostre butlletí sobre el Caucas i la Federació Russa, ompliu el següent formulari
Viatge a Ramzanistan, la Txetxènia actual PDF Imprimeix Correu electrònic
Txetxènia - El conflicte avui
Escrit per Lliga dels Drets dels Pobles (29/10/2014)   
Dimecres, 29 d'octubre de 2014 18:03

L'estiu de 2011, dos membres de la Lliga dels Drets dels Pobles vam tenir l'oportunitat de visitar Txetxènia. Una família d'allà ens va acollir i durant una setmana vam conèixer de primera mà com viuen els txetxens a la seva terra.

La primera cosa que ens va sobtar va ser la manca de problemes que vam tenir per arribar a Grozny: els tràmits burocràtics van ser més senzills del que ens esperàvem, i ens va deixar perplexes els pocs controls de seguretat per volar de Moscou a Grozny, tant en arribar com en sortir de Txetxènia. Sorprèn comprovar com les mesures de seguretat per als passatgers són molt més estrictes als aeroports moscovites de Xeremétevo o Domodédovo (on la majoria de vols són internacionals) que no a Vnúkovo (aeroport de Moscou d'on surten i arriben vols cap del Caucas Nord) i, sobretot, a l'aeroport de Txetxènia on, en teoria, el perill terrorista és elevat.

De les múltiples impressions que ens vam endur, creiem que n’hi ha tres que val la pena relatar amb detall: la reconstrucció de la república; el paper de la dona txetxena com a pilar de la societat i la dictadura de Kadírov.

El negoci de la reconstrucció postbèl·lica

Les ciutats i pobles que vam visitar (Grozny, Alkhan-Kalà, Alkhan-Yurt, Starie Atagui, Itum-Kalé i Shatoi, entre d’altres), mostren un alt grau de reconstrucció. Les carreteres estan en bon estat fins i tot a la zona muntanyosa del sud, i molts poblets on mai abans havia arribat l’electricitat, ara tenen llum i gas.

A Grozny, la capital txetxena, gairebé no es perceben restes de la guerra, sobretot al centre. Has de recórrer barris residencials perifèrics per trobar cases abandonades on s’observa l’impacte de bombes, i has d’allunyar-te uns quants kilòmetres de Grozny cap a l’oest per entreveure les carcasses fantasmagòriques d’una refineria petroliera, vestigis de la destrucció del conflicte armat.  

A la capital s’hi han construït obres faraòniques: la mesquita més gran d’Europa rodejada de jardins i fonts, amb un rètol a la porta on diu que, si us plau, entris sense armes; un centre d’oci pràcticament buit de clientela perquè la butxaca no està per massa divertiments; un hipòdrom i l’estadi de futbol del Terek, on fa poc la selecció de Brasil 2002 va jugar-hi un partit amenitzat per Enrique Iglesias; un museu a la memòria d’Akhmed Kadírov (el pare de l’actual president), omnipresent a la ciutat, amb una tanca publicitària al seu honor cada 300 m. 

En construcció hi ha diversos blocs d’habitatges, un “business-center” amb gratacels que ningú sap qui podrà pagar el preu de tenir-hi unes oficines; una avinguda que portarà el nom de Kadírov-pare, un edifici que serà una rèplica del Capitoli i, gairebé al costat, la residència de Kadírov-fill que, segons ens va explicar un dels seus ministres, costa 60 milions de dòlars.  

Els recursos per a la reconstrucció provenen, sobretot, del pressupost federal rus (la part que ha “sobreviscut” al pillatge dels funcionaris russos i txetxens), però també de la butxaca d’homes de negocis rics txetxens que, pressionats, envien des de la diàspora importants sumes per construir mesquites o monuments, i també de la butxaca de la gent normal i corrent que ha de contribuir a aixecar casa seva.  

Es fa difícil entendre, enmig d’aquest paisatge atapeït de grues, que l’atur entre els homes sigui molt elevat: “I aquestes obres? Que no donen feina als txetxens?” preguntem a l’Adam, un home txetxè que viu a cavall entre Grozny i Moscou i que ens passeja per la ciutat: “Gairebé gens, perquè les noves construccions es subcontracten a empreses turques, que porten els seus propis obrers. Ells s’encarreguen de tot, són barats i no donen problemes”.

La conservació dels edificis públics descansa sobre la “bona voluntat” dels funcionaris. La germana de l'Adam és funcionària, treballa al Ministeri de l'Interior. Al llarg d'aquest estiu ha anat uns quants dissabtes (de forma voluntària, és clar), a pintar canonades i netejar la façana d'edificis que depenen d'aquest ministeri. Prefereix això a la retallada que va patir el seu sou l'hivern passat per canviar la caldera que s'havia espatllat.  

L’Adam, que té un petit negoci a Moscou i havia intentat establir una sucursal a Txetxènia, comenta les dificultats amb què es troba la gent perquè el govern té totalment asfixiada i controlada l’economia. “Per obrir qualsevol comerç, has de pagar una suma considerable per sota mà. I a més, no tens cap garantia que el contracte que signis per arrendar un local pugui ser revocat l’endemà, sense explicacions”. A ell li va passar: al cap d’uns mesos d’haver inaugurat la seva oficina (pagant el suborn corresponent), uns homes van fer-li saber que “per ordre verbal del govern, havia d’abandonar aquell local en el termini d’una setmana i el contracte no li seria renovat”. No va tenir altra opció que deixar el local i buscar una altra via per guanyar-se el pa.  

Per aconseguir feina com assalariat, normalment també s’ha de pagar un suborn, i aquests diners sempre acaben a les butxaques de funcionaris d’alt nivell: infermeres, policies o conductors d’autobús només troben feina avançant dos o tres mesos de sou. O això, o tenint bona relació amb qui ho controla tot: Kadírov i el seu teip (clan). 

Segons ens explica l'Adam, els negocis de Kadírov no només abarquen Txetxènia. Ha invertit milions a la zona de Sotxi que li reporten grans beneficis. I és que el president de Txetxènia, diu l’Adam, “només busca el seu propi lucre, és més un businessman que un polític.” 

Cases-búnker

Alguns membres de la família que ens va acollir van viure a Txetxènia durant els conflictes armats del 94 i del 99. Una de les dones, la Milana, ens assegurava que ella creia que mai tornaria a veure el seu poble i Grozny reconstruït. I vet aquí: de les runes ha renascut la ciutat i, de fet, tot Txetxènia. “Hi ha molts aspectes de Kadírov que no m'agraden, però se li ha de reconèixer aquest mèrit”, ens va dir.

La Milana viu en un poble proper a Grozny, en una casa. Bé, més que una casa, sembla un búnker. El seu germà, que viu fora de Txetxènia, es guanya bé la vida i envia diners de forma regular. Així doncs, han pogut refer la casa sense escatimar en despeses, i el resultat és el següent: parets exteriors de pedra d’uns dos pams de gruix i gairebé sense finestres. Parets interiors d’un pam de gruix i habitacions separades per portes blindades que es tanquen amb clau. Dues cuines, dues rentadores, pou d’aigua interior, un generador de llum i un soterrani amb conserves que ja els havia servit de refugi a ells i als veïns durant les guerres. “I això no és res - ens diu l’Aslan, l’amo de la casa – el veí d’aquí al costat té un doble soterrani, de dos nivells separats per una trampilla”. 

La Zarema, l’esposa de l’Aslan, és una dona espavilada i riallera. El dia que vam arribar ens va explicar, tot sopant, que aquella era la tercera vegada que construïen casa seva, després d’haver estat repetidament devastada per les bombes: “Ja ho veieu, els russos destrueixen i nosaltres construïm. Però cada vegada que tornem a aixecar la casa, el resultat és millor que l’anterior”.  


La dona txetxena, pilar de la societat no reconegut

La societat txetxena és tradicional, conservadora i patriarcal. Dins la família, la dona sempre està sotmesa a l’home, a qui ha de donar suport incondicional. De petita, la nena ha d’obeir al pare, el cap de família. Quan esdevingui una noia, haurà d’obeir, a més, els seus germans i quan sigui esposa, el marit.

La dona no rep res de l’herència familiar, tot va a parar a l’hereu. Quan es casi, passarà a formar part de la família del marit i deixarà de pertànyer a la seva pròpia, a qui no podrà visitar sense el consentiment del cònjuge i de la sogra. Si té fills, aquests seran sempre “propietat” de la família del seu marit en cas de separació del matrimoni. I si l'home així ho decideix, la mare podrà no tornar a veure’ls mai més.

Els matrimonis solen tenir 4 o 5 fills, que pugen les dones pràcticament soles. A més, acostumen a treballar fora de casa (avui dia, en moltes llars, només són les dones les que aporten ingressos treballant al mercat) i, per descomptat, són les encarregades de fer tota la feina de casa. 

Nosaltres, com a convidades, vam veure com les dones no paraven quietes ni un sol moment: cuidant les criatures, netejant, cuinant, anant a treballar... L’home arribava i tenia estones de descans. La dona, no.

Com a amfitriones, són esplèndides. El menjar, molt abundant i deliciosament cuinat, mai faltava sobre la taula: tot casolà, amb molta carn, pa fet per elles i fruita collida de l’hort. I tot plegat amanit amb una bona conversa. 

Elles són el puntal de la família, i es queixen, amb raó, que els homes no ho volen reconèixer: “no sigui que se’ls escapi una paraula bonica!”, ens diu amb un somriure amarg la Zarema. Durant la guerra, elles van ser les encarregades de preservar la família i procurar-ne el menjar. La Zarema n'és un exemple: ja a la primera guerra, ella i la seva cunyada van fugir a Ingúixia amb 5 nens petits. Vivien tots junts en una habitació ruïnosa, sense aigua ni calefacció. No tenia diners per comprar bolquers i només anant a buscar aigua al riu per rentar gairebé a diari els llençols que embrutien els nadons se li n’anava el dia. Al mateix temps, tenien dificultats per alimentar la canalla. Tot i així, van tirar la família endavant. 

El 2002 la Zarema i el seu marit, l’Aslan, van fugir de Txetxènia i es van refugiar en un país occidental amb els seus 4 fills. Van endur-se també dos nebots. Per tant, la Zarema s’ocupava de 6 criatures, tota sola. L’Aslan no trobava feina i ella va aconseguir treballar de caixera en una botiga. La Zarema descriu amb una anècdota el tarannà del seu marit: “al principi de treballar, l'Aslan em trucava sovint a l'hora de dinar emmurriat i em deia 'tinc gana!', i jo m'havia de disculpar i fer-li entendre que m'era impossible plegar per anar a preparar-li el dinar...”  

Retorn a les tradicions

Des de l’arribada al poder d’Akhmed Kadírov el 2001, el fins aleshores muftí de la república txetxena va promoure un retorn a l’islam sufí, tradicional a la regió, per contraposar-lo a l’islam salafista d'una part dels rebels. Aquesta reislamització, que continua vigent avui en dia amb l’actual president Ramzan Kadírov, pretén recuperar antigues tradicions txetxenes (l'adat) i també instaurar la xaria en alguns àmbits. L'objectiu és, segons afirmen, “elevar el nivell de moral i restaurar les tradicions nacionals”. 

Aquest procés de “tornada a la tradició” s'ha produït de manera molt desigual i polititzada, i la versió local (i esbiaixada) de l’islam sufí que s’ha imposat està perjudicant, sobretot, l'estatus de la dona. Ella és el centre de la política de “recuperació moral” que s’està duent a terme.  

La Satsita (el seu nom vol dir “prou nenes”, i es posa quan una família considera que ja té massa filles i vol tenir un fill), una jove morena i esvelta, vestida amb un vestit blau llarg, una mica cenyit, unes sabates de talons altíssims i un mocador a conjunt, ens conta que a Txetxènia mai havien obligat ningú a cobrir-se el cap amb un mocador. La forma en què cada dona es vestia era assumpte seu o, en tot cas, un assumpte purament familiar, i els únics que podien objectar-hi eren els seus germans i el seu pare, o el seu marit. 

Ara la situació ha canviat. La Satsita ha de posar-se el mocador per anar a la universitat, on és obligatori dur-lo. I també se'l posa gairebé sempre per sortir al carrer, sobretot després que algunes joves van ser atacades a Grozny amb pistoles de Paintball per agents de la “policia moral” per no portar-lo.

Els homes amb qui vam parlar d'aquest tema estaven d’acord amb el fet que s’hagués introduït un codi de vestimenta per a les dones: “després de la guerra, les costums russes s'estaven escampant i algunes txetxenes van començar a vestir-se com prostitutes, com està passant al Daguestan. No podíem permetre que això passés, i per aquest motiu el govern va voler posar fre a la degradació”. 

Més preocupant que el codi de vestimenta imposat és que Kadírov justifiqui els crims d’honor, sobretot els relacionats amb la moral de les dones, aquells en què un home assassina a dones de la seva família que l'han “deshonrat” per violar els codis morals vigents a la república. Kadírov va dir públicament al respecte: “a Txetxènia tenim aquestes costums. Fins i tot un nen pensaria a matar la seva germana si aquesta dugués una vida alegre”.  

La nostra amfitriona, la Zarema, ens va comentar el següent sobre aquestes costums:  “aquí els homes són infidels, com a tot arreu, i no passa res. En canvi, a una dona se la mata només per la sospita que ho hagi pogut ser”.

Un mes abans de la nostra arribada, va saltar a la llum pública el cas de dues germanes, de 15 i 19 anys, que van ser trobades mortes a trets a casa seva. El pare, que es va lliurar a la policia, va declarar que havia disparat accidentalment a una de les seves filles després que aquesta hagués assassinat la seva germana. Però ben aviat es va saber que una de les noies estava embarassada. Se sospita que el pare va matar les joves per haver-lo deshonrat a ell i a la seva família amb el seu llibertinatge. “Aquests crims s’investiguen només si es fan públics, i tot i així és possible que l’home en surti exculpat”, afirma la Zarema, “però sovint, en els crims d’honor, l’assassinat es comet en secret dins la família, el mort s’enterra sense fer soroll, i simplement, no passa res”.

Val a dir que en un aspecte ha millorat la condició de la dona: els segrestos de núvies, una pràctica estesa a Txetxènia, ha estat prohibida pel govern. Ara, si un jove segresta una noia, anirà a parar a la presó i haurà de pagar una multa.

"Odiem Rússia, no els russos"

Malgrat que el rastre de les dues guerres recents gairebé no es percebi en el paisatge txetxè, les cicatrius físiques i psíquiques de les persones són més difícils d'eliminar. Els conflictes armats de 1994 i del 1999, així com la deportació patida per tota la nació txetxena 50 anys abans, l'any 1944, han deixat una profunda empremta d'odi i ressentiment cap a l'agressor, Rússia.  

En aquesta línia, hi ha dues gestes que la població reconeix a Kadírov: una, la ràpida reconstrucció de la república. I l'altra, que pràcticament no hi hagi presència russa a Txetxènia. Just arribar a l'aeroport, dirigint-nos cap a Grozni, vam passar pel costat d'un complex militar rus. L'Aslan el va assenyalar mentre comentava cofoi: "Ara els federals (militars russos) estan amagats aquí dins, gairebé no surten mai. Kadírov ha fet fora els russos, aquí ja no hi pinten res". 

En realitat, no només els militars russos han abandonat Txetxènia, sinó també pràcticament tota la població d'origen eslau. Arran dels conflictes armats dels anys 90, tothom va intentar fugir dels bombardejos i les temudes zatxistki (operacions de neteja), independentment del seu origen ètnic. Però van ser principalment els txetxens els que, més tard, van tornar a les ruïnes d'allò que havia estat casa seva.
 

Actualment, la dictadura de Ramzan Kadírov ofereix pocs atractius a la població russa: una alta taxa d'atur, corrupció rampant, un auge de l'islam sufí i de tornada a les "tradicions txetxenes", una retòrica nacionalista anti-russa dels membres del govern, una insurgència gihadista que atempta de tant en quant i que és reprimida amb brutalitat per les forces de l'ordre...

Els pocs russos que viuen avui a Txetxènia són, en general, persones grans que no tenen on anar, completament integrades a la societat local com la mestra d'Alkhan-Kalà que vam conèixer, la Tamara, que havia ensenyat llengua russa al comandant txetxè Xamil Basàiev. En tenia bon record, deia que era un “nano tranquil", gràcies al qual va poder cobrar la pensió després de la primera guerra.

Quan li vam preguntar a l'Aslan què li semblava que hi haguessin tan pocs russos vivint a Txetxènia, ens va respondre taxatiu: "no us equivoqueu: odiem Rússia, no els russos". L'Aslan havia estudiat a Rússia, hi havia treballat, i encara conserva moltes amistats d'allà. I recorda com al seu soterrani s'hi refugiaven uns veïns russos, que sentien igual que ell el temor a morir. 

La idea de la independència i de la venjança continua vigent a les ments dels txetxens. No han oblidat ni perdonat els crims comesos contra el seu poble. El ball de xifres és important, però es creu que el nombre de civils morts des de 1994 com a conseqüència de la guerra oscil·la entre els 170.000 i 200.000, i encara avui 5.000 persones estan desaparegudes. Tenint en compte que la població a principis dels anys 90 era d'un milió d’habitants, això significa que gairebé 1 de cada 4 txetxens ha mort en el conflicte.  

D'altra banda, Rússia no ha mostrat cap voluntat d'investigar i processar els crims de guerra comesos, negant així el dret de les víctimes a la justícia, la veritat i la reparació. Això provoca que les ànsies de justícia es barregin amb les de venjança i, com sembla que ha passat amb el coronel Budànov, algun txetxè pot decidir prendre's la justícia per la seva pròpia mà.  

Amb qualsevol persona que parléssim més de 10 minuts apareixia a la conversa el tema de les guerres recents, i ens explicaven com ho havien viscut. La majoria dels relats eren esfereïdors: vam conèixer mares que havien vist morir fills i marits, homes que havien perdut la seva família en bombardejos i àvies que havien sobreviscut els seus néts. També vam trobar a faltar homes grans i de mitjana edat a les famílies que visitàvem: no en va el general Viktor Kazantsev va ordenar a la segona guerra tancar les fronteres per tota la població masculina d'entre 10 i 60 anys.  

Cada experiència era una tragèdia. La pitjor de totes, una àvia que havia quedat orfe l'any 37, quan els seus pares van desaparèixer a mans de l'NKVD (l’aleshores KGB ); després va patir la deportació staliniana de tota la nació txetxena al Kazakhstan del 1944, on va veure morir a 3 dels seus fills; i ara, amb les dues guerres recents, va perdre un dels seus néts assassinat a sang freda per ser periodista, i dos dels seus gendres. 

La dictadura de Kadírov

La primavera de 2007, Vladímir Putin va designar Ramzan Kadírov com el nou president de Txetxènia. Des d'aleshores, Kadírov ha governat amb mà de ferro la República Txetxena, i s'ha convertit en l'amo i senyor del país que presideix. Té carta blanca per fer el que vulgui a canvi de tenir reprimit el moviment independentista i sufocar la insurgència armada. Controla tot el que succeeix i sense el seu vist-i-plau, cap assumpte pot tirar endavant. 

Els mètodes de lluita antiterrorista que utilitza Kadírov contra els joves que fugen al bosc i abracen l'islam radical són semblants als que l'estat rus infligia la passada dècada sobre tota la població, ens diu un membre de l'ONG Memorial: “tortures, execucions extrajudicials, desaparicions forçades i mesures punitives contra les famílies dels combatents estan a l'ordre del dia.” Per què un jove se'n va al bosc a lluitar?, preguntem: “no tenir cap mena de perspectiva, la desesperació. Els joves viuen enmig d'una societat molt corrupta i repressiva, amb taxes d’atur molt altes, on la impunitat és absoluta per als poderosos... és un context idoni perquè un jove cregui en els ideals que prediquen els gihadistes i lluiti per ells”.  

D'alguna manera, l'estratègia de Putin va ser nomenar Kadírov i deixar que aquest i els seus homes fessin la feina bruta. Apart d'aplicar-s'hi molt diligentment, Kadírov mostra lleialtat a Putin per altres vies:
ha penjat retrats seus per tot Grozny i la principal avinguda de la ciutat porta el seu nom. Les declaracions públiques de Kadírov parlant de Putin són, bàsicament, lloances superlatives, i quan es retransmet per la televisió alguna trobada entre els dos Presidents, s'escenifica una relació de vassallatge. 

Així doncs, tot i que només fos per guardar les aparences davant dues estrangeres com nosaltres, esperàvem trobar a gent propera a Kadírov cantant excel·lències de Rússia i de Putin. Però no. Vam tenir la possibilitat de conèixer a dos alts càrrecs del govern (de manera extraoficial) i el seu discurs era absolutament anti-rus.  

Segons una persona que coneix personalment a Kadírov, la submissió actual cap a Rússia seria una estratègia temporal, per agafar forces, rebre diners i tornar a aixecar la nació. Que en realitat, quan Putin desaparegui del mapa, ningú sap què faran Kadírov i els seus 20.000 homes armats. 

També ens va sorprendre que aquestes mateixes persones properes al President parléssin d'ell amb poc entusiasme davant nostre. Algunes han estat nomenades per a càrrecs que s'han vist obligats a acceptar. Era acceptar-lo, o marxar a l'exili, o esperar el pitjor.

  

Què passarà quan Moscou decideixi que Kadírov ha de plegar? Es quedarà de braços creuats? Ningú ho sap, però el panorama no és gaire encoratjador... Potser per això es construeixen cases que semblen búnkers.

Marta Ter, Lliga dels Drets dels Pobles

Per qüestions de seguretat, els noms de les persones s’han canviat.

Podeu veure les fotos ampliades al Facebook:

http://ca-es.facebook.com/media/set/?set=a.215932435138037.52865.172392142825400&type=1


Última actualització