Idioma | Language

 Català       
      

Butlletí Informatiu

Si voleu rebre el nostre butlletí sobre el Caucas i la Federació Russa, ompliu el següent formulari
Mares del Daguestan PDF Imprimeix Correu electrònic
Daguestan - Drets humans
Escrit per Marta Ter (03/02/2015)   
Dimecres, 4 de febrer de 2015 11:53

Tags: Daguestan | desaparicions | drets humans

mares_dagestan

“Tot va començar el 2007”, m'explica l'Svetlana. “Jo aleshores treballava de comptable, tenia 3 fills... Vivíem relativament tranquils, sense ensurts. Però el 26 d'abril, tot va canviar. Les forces de seguretat van segrestar el meu fill petit, l'Issà. Van picar la porta, ell va anar a obrir, se'l van endur i no l'he tornat a veure mai més.

Des d'aquella fatídica data que no passa ni un sol dia que no pensi: Per què? Per quin motiu se'l van endur? Encara que hagués estat culpable d'alguna cosa, fet que no he pogut esbrinar mai, que l'haguessin jutjat, seguint la llei, però no fent-lo desaparèixer d'aquesta manera.”

 

 

 Des de la desaparició de l'Issà, la Svetlana va picar totes les portes possibles per poder recuperar el seu fill i, esperant el seu torn a la Fiscalia i en diferents oficines d'alts càrrecs tant al Daguestan com a Moscou, va saber que la tragèdia que havia arribat a casa seva, també havia colpejat moltes altres famílies de la regió del Caucas Nord. Va coincidir amb més mares que buscaven els seus fills que havien desaparegut a mans dels cossos de seguretat i, juntes, van crear l'Associació “Mares del Daguestan”.   

“Volíem ajudar a la gent que es trobava en la mateixa situació que nosaltres”, comenta la Svetlana. El 18 d'octubre de 2007 vam registrar-nos al Ministeri de Justícia i vam començar a treballar. Des del primer dia denunciem greus violacions dels drets humans com desaparicions forçoses, execucions extrajudicials, tortures i segrestos.

Des que van començar a treballar, la seva organització ha topat constantment amb l'administració del Daguestan, i han rebut amenaces de diferents cossos de seguretat. El pitjor ensurt se l'endugueren el 20 d'agost de 2009, quan van trobar-se l'oficina calcinada. Va ser un incendi provocat per interferir en les activitats de l'ONG. Allò va suposar un cop fort per l'organització, ja que molta documentació es va perdre, igual que tot l'equipament tècnic.

"M'ha passat de tot”, ens explica la Svetlana: “M'han seguit amb vehicles de vidres polaritzats, la nostra oficina i casa meva està sota vigilància constant, el meu telèfon està punxat, he rebut múltiples amenaces de la policia... Fa poc, persones desconegudes han començat a venir a casa meva quan sóc fora, i miren d'interrogar el meu nét que només té 9 anys! Això és el que em fa patir més, els meus fills i els meus néts. Més d'una vegada m'he sentit a dir que 'en comptes de buscar el teu fill desaparegut, procura que no en desaparegui cap altre´”.

 Ara mateix, l'ONG compta amb 6 treballadors i varies desenes de voluntaris en diferents punts del Daguestan. Les principals activitats que duen a terme són la recopilació d'informació sobre les persones que han estat segrestades al territori del Daguestan; organitzen protestes i manifestacions; difonen informació sobre l'arbitrarietat de les autoritats; promouen contactes amb periodistes i activistes tant russos com de mitjans estrangers; i, també, ofereixen assistència jurídica als ciutadans del Daguestan facilitant-los advocats .

Segons les seves paraules, els problemes més greus que ara hi ha al Daguestan en matèria de drets humans són conseqüència de les operacions antiterroristes que es duen a terme. Sovint, gent dels quals la seva culpa és molt difícil de demostrar, o impossible, acaben morts a mans de la policia, en assassinats extrajudicials.

Solucionar els múltiples problemes que hi ha al Daguestan, un lloc amb més de 30 ètnies i multiconfessional, no és gens senzill. “No és possible trobar una recepta fàcil, ni una solució ideal, però sí és necessari trobar uns mínims que aturin el vessament de sang que hi ha a l'actualitat.”

Segons ella, un pas encaminat a trobar la pau passaria perquè els cossos de seguretat actuessin dins la llei. La violència només engendra més violència, i aquest cercle viciós s'ha de trencar.

De fet, el conflicte armat al Daguestan va experimentar una lleugera millora amb l'anterior president, quan es van crear unes Comissions de diàleg entre els sufís i salafís (les dues branques de l'Islam que estan enfrontades a la regió), i es va començar a permetre que els joves que havien acabat a la insurgència però que no tenien les mans tacades de sang, poguessin tornar a la vida civil.

“És important que es construeixin ponts entre la societat i aquells combatents que no han comès delictes greus, que puguin retornar a la vida civil. Altrament , al Daguestan no hi haurà pau, i és possible que els ressons de nostra guerra arribin de nou als metros o als aeroports de Moscou, com ja ha passat abans”.

Segons l'associació, el principal òrgan que viola els drets humans de la població local és el Ministeri de l'Interior. “La tortura i les pallisses s'apliquen independentment del delicte o el grau de culpabilitat del detingut. La principal tasca dels policies és retre comptes amb els seus superiors. I en tot això hi juga un paper molt negatiu les grans sumes de diners que assignen des de Moscou als nostres cossos de seguretat per combatre el terrorisme. Els agents de la policia de vegades, simplement, no volen treballar bé. En lloc d'investigar els crims per demostrar la culpabilitat d'una persona, és molt més senzill i ràpid obligar a confessar algú mitjançant la tortura per després construir un càrrec fals.”

Ens expliquen que a l'organització els han arribat múltiples casos que, degut a les pallisses a mans de la policia, un detingut acaba morint. Després, la policia afirma que el detingut ha mort degut a un enfrontament armat. Però en els cadàvers s'hi troben signes evidents de tortura: talls i contusions, braços trencats, marques d'esposes, cremades de cigarrets... Fins i tot una vegada, en el cos d'un home suposadament assassinat durant un enfrontament armat, no s'hi van trobar ferides de bala.

“Abans de crear la nostra organització, jo no tenia ni idea de la gravetat d'aquest problema, ni del seu abast. Només ara en sóc conscient”, ens comenta l'Svetlana. “A més, cal fer també especial incisió en el fet que molts joves també moren lluitant contra la insurgència, o en els atemptats que aquesta comet. Aquests joves també són els fills d'algú i nosaltres, com a mares, no podem quedar-nos impasibles davant aquestes morts. No podem permetre que els nostres fills es matin entre ells.”

Marta Ter, Lliga dels Drets dels Pobles

Última actualització