Idioma | Language

 Català       
      

Butlletí Informatiu

Si voleu rebre el nostre butlletí sobre el Caucas i la Federació Russa, ompliu el següent formulari
Ni a casa poden parlar malament de Kadyrov, és perillós PDF Imprimeix Correu electrònic
Txetxènia - El conflicte avui
Dimecres, 4 de març de 2009 10:19

Tags: deportació | història | Kadírov | llibertats civils | Rússia | Txetxènia

Des que el març de 2006 Ramzan Kadyrov va ser nomenat primer ministre, després d’unes eleccions denunciades per frau pels observadors internacionals, l’ocupació ja militar russa de la república es va establir en ocupació política. El Kremlin va imposant una falsa democràcia que amaga un règim dèspota i sagnant amb casos tristament famosos com l’assassinat l’octubre de 2006 d’Anna Politkòvskaia, però n’hi ha molts més.

El 23 de febrer es va celebrar el dia Internacional de Txetxènia, mentre a la república els enfrontament entre guerrillers i forces armades continuen, deixant un degoteig de morts nimbat però incansable, enmig d’un règim del terror d’inspiració soviètica. El periodista rus Andrei Babitski i l’historiador txetxè Mairbek Vatxagàiev, tots dos exiliats i activistes polítics, han estat a Barcelona per explicar-ho.


“En teoria a Txetxènia hi ha hagut un procés de democratització, però és totalment fals. S’ha dut a terme sota l’ocupació russa i tot ha estat una farsa. Actualment el règim de Kadyrov és el mateix que les forces d’ocupació russes: maten, torturen i segresten”, explicar el periodista rus Andrei Babitski, tot just començar la seva conferència a Barcelona organitzada per la ONG La Lliga del Drets del Pobles. “El seu règim no és el d’un dictador, s'assembla més al d’un dèspota oriental. La gent té molta por, ha establert un règim de terror il·limitat”, descriu.

Al seu costat, l’historiador txetxè, Mairbek Vatxagàiev, afegeix que es tracta d’una actuació a nivell psicològic, d’eliminació de tradicions, “el mal que ara s’està fent a la nació txetxena és molt pitjor que el que es va fer durant la deportació: ara s’està destruint la nació” -el 1944 Stalin va acusat els txetxens i els ingúixos de col·laboracionisme amb els nazis, sense cap raó es va deportar quasi 500 mil persones, la meitat nens, en trens a Kazakhstan, Kirguízia i Sibèria.

“Ara pot semblar que hi ha una certa tranquil·litat: hi ha homes que s’han apartat de la vida pública, que cuiden els seus horts, els seus ramats... En realitat, estan sobrevivint per tornar a la resistència. Estan agafant forces per tornar a lluitar, perquè Txetxènia viu sotmesa a una repressió absoluta. Ni a casa poden parlar malament de Kadyrov. És perillós”, diu Babitski.

Però el periodista no preveu llarga vida al dictador: “Així que Rússia es ‘relaxi’, a la que el règim rus flaquegi una mica, mataran a Kadyrov”. Babitski pronostica que no arribarà a vell o “bé acabarà jutjat per tribunals internacionals o mort en venjança de sang dels propis txetxens”, diu.

La crisi energètica Rússia, els alts índex d’atur i les tímides mostres de protesta social fora de Moscou, podrien ser-ne el detonant explica Babitski. “La classe mitjana que ha perdut les seves llibertats civils a canvi d’una certa estabilitat econòmica ara veuen com no tenen ni una cosa ni l’altra. Quan aquesta gent vegi que no té poder adquisitiu, retirarà el seu suport al govern”, diu. Una visió trista, afegeix, perquè significa que “si a Rússia canvien les coses, no serà perquè la gent vulgui llibertat, sinó perquè li manca el menjar”.

Acaba la seva intervenció taxatiu: “El règim de Kadyrov no és rus, no és txetxè, no és islamista, no és un despotisme oriental... no té cap tret característic, només el del terror, només porta crueltat”.


Apunts d’història per comprendre un poble


El company de taula, Mairbek Vatxagàiev, coneix la història del seu país com si la dugués escrita a la pell, de fet, és la història de la seva família. “Per als txetxens no es pot oblidar una resistència armada que ja fa molts i molt anys que dura -des de les guerres caucàsiques del segle XIX”, explica. En les famílies, es passa de generació en generació i ell sap qui dels seus avantpassats va lluitar on, dins el seu clan ja aleshores. Però si un fet a marcat el poble txetxè és la deportació de 1944. “Els soldats soviètics van entrar 2 mesos abans a Txetxènia, explicant que estaven descansant de la II guerra mundial.

El 23 de febrer van reunir a tots els homes a les mesquites. I un cop van haver-los separat de les dones, van anar a les cases per enduent-se-les amb els nens cap als trens. El 23 de febrer era un dia que nevava molt. En alguns pobles de les muntanyes no es podia baixar a causa de la neu. L’ordre va ser aniquilar a tothom. Al poble de Khaibakh, per exemple, 704 persones van ser cremades vives. En diferents pobles va succeir el mateix”, reconta. “D’altra banda, es va dir a les dones que agafessin menjar per només 2 dies, mentre de fet el viatge va durar fins a un mes. Molta gent va morir de fred, de gana. Els que morien no eren enterrats, senzillament els llençaven dels vagons a les estepes. Encara avui en dia en diuen ‘El camí de la mort’. Un cop allà, va ser un horror. Els kazaks veien els txetxens com a col·laboracionistes, com a enemics.


Amb la deportació es va perdre el 50-60% de la població. Els russos donen xifres del 30%, però els historiadors txetxens donen aquestes altres xifres”, subratlla Vatxagàiev. I explica que realment totes les famílies van perdre membres, en el seu cas per exemple, la seva àvia va perdre quatre fills. I hi ha casos en que famílies senceres van desaparèixer. Per tant, el 30% no és una xifra real, diu. “El que va ajudar a sobreviure aquesta gent? l’esperança de tornar a casa” però en fer-ho el 1957 es van trobar les cases ocupades per colons russos i ucraïnesos. La seva família va viure 4 mesos al carrer abans no va poder comprar casa seva als nous inquilins, detalla. “Molt txetxens, tips d'aquesta situació, van entrar per força a casa seva”, hi va haver molt de moviment polític rus per tornar-los a fer fora per no ho van aconseguir, comenta, “però des d’aleshores la població txetxena sempre estarà reprimida dins l’URSS”.

Fins als anys 80, als txetxens se’ls va prohibir parlar la seva llengua, estudiar-la, accedir a les universitats, ocupar càrrecs de responsabilitat en el govern, a la indústria química o petrolera... “Era contínuament un intent d’humiliació”, explica. Segons Vatxagàiev, Rússia mai els ha considerat ciutadans, ni persones. “Jo a França vaig descobrir per primera vegada que sóc una persona blanca; a Moscou sempre m’havien dit ‘cul negre’ –malnom pels caucàsics. Mai, ni una sola vegada, un policia se m’havia adreçat de forma normal després de saber que jo era txetxè”, diu.

Laia Gordi, per La Directa

Foto: Ricard Altés

Última actualització