Idioma | Language

 Català       
      

Butlletí Informatiu

Si voleu rebre el nostre butlletí sobre el Caucas i la Federació Russa, ompliu el següent formulari
Per què els amics es converteixen en enemics? PDF Imprimeix Correu electrònic
Ingúixia - Drets humans
Divendres, 4 de desembre de 2009 00:00

Tags: Caucas Nord | conflictes armats | Ingúixia | repressió policial

Hi ha la convicció general que, de totes les repúbliques del Caucas Nord, la que passa per una situació més complicada actualment és Ingúixia. La insurgència armada actua en aquesta república de forma descarada, oberta i amb regularitat. La gent ja s’ha acostumat als atacs diaris contra la policia local i els militars russos, a les explosions i els tiroteigs dins dels nuclis poblats. El poder està pràcticament desorganitzat i es manté únicament fent ús de la violència. Per més forts que siguin els guerrillers, la màquina estatal russa és considerablement més potent.

I malgrat que, en el terreny ideològic, el poder no té res a fer per contrarestar les crides islamistes i nacionalistes que cada cop són més populars entre la joventut local, encara està en situació de no cedir-los completament la iniciativa. A les ciutats i pobles de la república, es duen a terme operacions militars en què es maten membres de la resistència, però, amb ells, també ciutadans que no hi tenen res a veure. La cadena d’aquesta violència que no estableix distinció no es trenca i cada vegada més gent s'apropa a la insurgència.

Però fa només uns quants anys, Ingúixia era una regió estable. Aquí no hi havia resistència armada, i la idea del separatisme no tenia pràcticament seguidors. Els seus habitants es posicionaven fidelment al costat de l’Estat rus. S’enorgullien de no haver participat juntament amb altres pobles a la gran guerra caucàsica del segle xix contra Rússia, i, al contrari, per a ells era un honor que els seus avantpassats haguessin participat en innombrables conflictes al costat dels russos. Quan el 1991 els txetxens, tan propers en llengua, religió i tradicions, van declarar el seu desig de crear un estat propi, els ingúixos van decidir sortir de l’autonomia que  formaven juntament amb els txetxens i van proclamar una nova república en el si de la Federació Russa. Aquest esperit, el van mantenir fins i tot durant el conflicte que va enfrontar ossetes i ingúixos el 1992, i durant el qual Moscou es va posicionar clarament a favor dels ossetes.

Ni les víctimes mortals que van sofrir, ni l’expulsió de desenes de milers d’ingúixos d’uns pobles històricament seus, ni la persecució repressiva que es va dur a terme contra aquells ingúixos que havien participat en aquests esdeveniments, no van poder, pel que sembla, canviar les bones relacions amb Rússia. Només vull esmentar que, en el transcurs de la primera guerra russo-txetxena i a començaments de la segona, els ingúixos no van emprendre cap acció significativa que pogués fer dubtar al centre federal de la seva lleialtat. No podem considerar com a tals l’oposició al pas de les columnes militars per territori ingúix el desembre de 1994, ni l’acollida que van dispensar als refugiats txetxens la tardor de 1999. En primer lloc, perquè l’esperit antimilitar era comú a tota la societat russa, i, en segon lloc, perquè la decisió va ser adoptada, de forma exclusiva, per les autoritats de la República. I durant aquella època, els mitjans de comunicació i els cercles polítics de molts països parlaven amb indignació del fet que s’impedia a la població civil fugir de les zones en combat. De fet, Ingúixia va salvar la reputació del Kremlin, li va salvar la cara.  

L’estat d’ànim de la gent, així com la mateixa situació a la República, van començar a canviar una mica més endavant. Per a ser més exactes, a principis de 2002. Uns mesos abans, les autoritats russes havien obligat a dimitir el president electe de la República, Ruslan Auxev. Tot seguit, fent ús de diferents manipulacions —van apartar de la cursa electoral, per diferents mètodes, els candidats amb més possibilitats, falsificacions en el recompte del sufragi, etc.— es va confirmar en el càrrec el general de l’FSB (anàleg al KGB soviètic) Murat Ziazikov. Una de les primeres decisions que va adoptar el nou dirigent va ser acceptar l’entrada de més contingents de tropes. Ingúixia, que d’est a oest mesura a penes 25 quilòmetres, va haver d’acollir, de sobte, unes quantes unitats militars, expertes en accions militars dins de la veïna Txetxènia.  Es el cas, per exemple, del regiment 503 d’infanteria motoritzada del Ministeri de Defensa de la Federació Russa, que més endavant es va ubicar en un enorme territori proper a l’aeroport «Magas» entre els pobles cosacs de Troitzkaia i Ordjonikidzevskaia. A més d’aquesta divisió, a la república s’hi van instal·lar també divisions de les tropes del Ministeri de l’Interior, i i un gran nombre de subdivisions especials de la policia i les forces especials, de l’FSB i de la Direcció Principal d’Intel·ligència (GRU) del quarter general de les forces armades del país.

Però, el fet no es va limitar a un simple assentament de tropes. A la República van començar a produir-se segrestos i assassinats. Al principi, les víctimes eren els refugiats procedents de Txetxènia. En aquells moments, les xifres de refugiats txetxens oscil·laven, segons diferents fonts, entre unes quantes desenes i les tres-centes mil. Una part d’aquests refugiats, en aquells moments, s’allotjava en edificis abandonats o fora d’ús de centres industrials i agrícoles, constituïts com àrees d’assentament compacte. D’altres vivien en tendes en camps de refugiats aixecats per les organitzacions humanitàries internacionals. Tanmateix, la majoria s’estaven al sector privat, havien contactat directament amb els habitants locals. La direcció russa, aprofitant l’entrada de les divisions militars, va començar a assetjar-los amb violència.

Per tal d’obligar els txetxens a tornar a casa seva, es van emprar diferents mètodes: operacions de neteja als camps de refugiats i als nuclis d’assentament compacte, segrestos i assassinats. El govern de la República, que, a diferència de l’anterior que havia estat apartat del poder, era totalment dependent de Moscou, va adoptar també per la seva banda una sèrie de mesures per fer més difícil al vida de la gent que havia fugit de la guerra. Amb el pretext que no es pagaven els serveis, van començar a desconnectar el gas i l’electricitat dels camps de refugiats en ple hivern. Molts d’ells, veient que la vida a Ingúixia era molt semblant a la que es trobarien a Txetxènia, van preferir tornar a les seves ruïnes.

Havien aconseguit l’objectiu proposat:  eradicar els camps de refugiats, els quals, amb la seva existència, impedien difondre a tot el món el mite que la guerra a Txetxènia s’havia acabat, que la situació allí s’estabilitzava i que, per tant, no hi havia necessitat d’establir negociacions amb els vençuts. Però l’espiral de repressions no podia limitar-se només als txetxens; les estructures de força russes van començar també a segrestar i assassinar els habitants d’Ingúixia. I van reproduir exactament el mateix esquema desenvolupat a la república veïna: primer apareixia un cadàver, i només després se sabia a qui pertanyia i per quin motiu s’havia produït la mort. O també, se segrestava algú, se’l torturava, i, després, amb les «confessions» que aconseguien, es fabricava una causa penal. Per descomptat, aquesta política del terror desfermada havia d’originar una oposició.

El 22 de juny de 2004 neix oficialment l’oposició antirussa a Ingúixia. Aquell dia, destacaments formats per joves locals i liderats pel comandant txetxè Xamil Bassàiev van apoderar-se del control dels principals nuclis habitats de la República. L’atac va anar dirigit contra emplaçaments de les divisions militars, les seccions del Ministeri de l’Interior i els seus magatzems. Van morir desenes de militars i policies, fins i tot oficials d’alt rang. Però això va ser només una resposta als excessos comesos per les estructures de l’Estat, uns excessos que, en aquella data, havien suposat la desaparició sense rastre de més de cent habitants d’Ingúixia. A les files de la resistència —que d’una manera tan crítica per a les autoritats va anunciar la seva existència— van afegir-s’hi familiars, amics i també coneguts de tots aquells que havien estat jutjats il·legalment, assassinats o segrestats.

La situació actual en aquesta petita república, d’una banda, és similar a la d’altres regions del Caucas Nord, però, per l’altra, té les seves particularitats. La principal diferència amb Txetxènia és que aquí, el conflicte al principi no va tenir una motivació separatista. El poble ingúix mai va pretendre separar-se de Rússia, aquest no era el seu objectiu, més aviat, segons les justes paraules de  l’escriptor dissident Issa Kodzoev, ii, «es desplegava davant seu, oferint-se per ser tractats com un drap brut». Però les accions sense resposta dels governants del Kremlin —que basen la seva política només en la força i no són capaços de preveure quina forma adoptaran les seves decisions— van convertir Ingúixia en allò que avui coneixem: una república amb explosions i tiroteigs diaris, on una part molt important de la població no només està a favor de separar-se, sinó també d’aïllar-se amb un mur del «germà gran» del nord...

Ussam Baissàev, especial per a La Lliga dels Drets dels Pobles

Última actualització