Idioma | Language

 Català       
      

Butlletí Informatiu

Si voleu rebre el nostre butlletí sobre el Caucas i la Federació Russa, ompliu el següent formulari
L'ús polític de la història en la Rússia d'avui PDF Imprimeix Correu electrònic
Federació Russa - Política, economia i relacions internacionals
Dijous, 28 de gener de 2010 23:04

Tags: cultura | història | Rússia

“El passat de Rússia és sorprenent, el seu present és més que esplendorós; pel que fa al seu futur, supera tot el que pugui concebre la imaginació més impetuosa”.
Alexander von Benckendorff
(1783-1844)

L'ús polític de la història amb l'objectiu de justificar polítiques del present és una pràctica força antiga; el passat dels diferents pobles ha estat, al costat d'altres elements fonamentals com la llengua o la religió, central en la construcció de les nacions modernes i les seves identitats.

Vladímir Putin va apostar, des que va arribar al poder, i especialment durant els anys del segon mandat, per privilegiar una mirada determinada del passat rus, una mirada que encaixés amb la visió unitària de Rússia com a país i que busca conscienciar els ciutadans russos de la seva missió (com a estat-nació) en el món, així com fer-los sentir orgullosos de la seva història i que mirin el futur de manera positiva. Aquesta interpretació de la història russa no és només un intent de nodrir una identitat nacional actualitzada, sinó també de dotar de sentit històric la tasca del president Putin.

Efectivament, un dels objectius principals d'aquest ús polític i propagandístic de la història en els anys del govern de Vladímir Putin ha estat l'esforç per posicionar-se com a continuador de la tradició dels grans governs de la història russa, els “acreditats” pels historiadors i presentats habitualment com a grans reformadors de mà dura, sota el mandat dels quals va tenir lloc l'esplendor de l'imperi, tsarista o soviètic indistintament. D'aquesta llista privilegiada formen part, entre d’altres, Pere I, Caterina II, Stalin i, segons aquesta versió, Putin, que passa a formar part de la narració històrica amb lletres majúscules. Per a la difusió d'aquesta història-pop adreçada a les masses i molt benèvola amb els “autoritarismes reformistes”, el govern rus s'ha servit d'un sistema de mitjans de comunicació dòcil, prèviament reformat per assegurar l'hegemonia del missatge governamental.

Al maig de 2009, arran de les celebracions del seixantè aniversari de la victòria en la Segona Guerra Mundial (convertida en joia de la corona d'un passat mitificat), el president Medviédiev va donar un pas més en aquesta direcció amb la creació de la “Comissió per combatre la falsificació de la història en detriment dels interessos de Rússia”. Molt criticada per organitzacions com ara Memorial, que defensa una forma molt diferent de mirar la història de Rússia, la Comissió té clarament funcions de contrapropaganda. A més d'identificar suposades falsificacions orientades a “deteriorar el prestigi internacional de la Federació Russa”, ha d'elaborar “estratègies per contrarestar els intents de falsificació de dades i fets històrics que tinguin per objectiu perjudicar els interessos de Rússia”.

La polèmica sobre la història ha estat especialment intensa pel que fa als llibres de text de l'escola obligatòria. Com era d’esperar, la discussió s’ha centrat, fonamentalment, en la interpretació que s’hi fa de l’estalinisme, els esdeveniments relacionats amb la Segona Guerra Mundial i l'actualitat, sobretot la presidència de Vladímir Putin. En aquesta línia, el portal urokiistorii.ru ha publicat els resultats de l'anàlisi comparativa de tres dels manuals d'història recomanats pel Ministeri d'Educació i Ciència rus. Es tracta de llibres de text adreçats a l’onzè curs de l'ensenyament obligatori, que tracten la història de Rússia del segle XX i els inicis del XXI. Quant al contingut, els autors observen una clara coincidència en l'absència de neutralitat acadèmica a l’hora de tractar l'època actual: “L'actual govern, si s'ha de jutjar pels textos dels manuals, ha arribat al punt àlgid de la història de Rússia; ha aconseguit realitzar tots els projectes que, per diferents motius, no van poder dur-se a terme amb anterioritat: ens referim a la democràcia, la societat civil i l'economia de mercat”. En cap moment s’hi posa en dubte la gestió dels governs de Putin; i el mèrit se centra en la seva persona. Com Pere el Gran, Vladímir Putin sembla ser un reformista que, quan cal, usa la mà dura per instaurar l’ordre.

La polèmica sobre l'ús polític de la història en els manuals va començar al juny de 2007, quan, en el marc d'un congrés adreçat a professors d'història i ciències socials, es va presentar el llibre Història recent de Rússia, 1945-2006. Llibre del mestre, coordinat per Alexander Filíppov. El manual, destinat als mestres, va aixecar desconfiança des del moment de la presentació, per l'entusiasme inusual amb el qual el Kremlin va donar suport a aquesta iniciativa editorial, així com per la composició de l'equip de redacció. El mateix Filíppov va confirmar que el manual era un encàrrec directe del Kremlin, malgrat que més endavant un altre dels autors, Alexander Danílov, va matisar aquestes declaracions. L'editorial del polèmic text, Prosveixenie, va publicar a la seva pàgina web un document en el qual s'exposaven els objectius del nou manual, definit com “una contribució a la formació de la ideologia estatal”. El fet que aquest manual definís Stalin com a “un manager efectiu” no va ajudar gaire a atenuar la polèmica; tampoc el fet que descrivís l'arribada al poder de Putin com el moment en què, per fi, Rússia reprenia el rumb que sempre hauria d’haver seguit. Les crítiques que des de dins i fora de Rússia s'han fet a l’expresident (repressió de l'oposició, pèrdua de llibertats en el país, corrupció dels tres poders de l'Estat, violació dels drets humans, l’actuació a Txetxènia, etc.) se silencien o ridiculitzen. Tot sembla justificable en nom d'un objectiu superior: “El fonament metafísic general de la filosofia política de Putin és el següent: Rússia ha estat, és i serà una gran nació europea”.

Es fa difícil saber si les motivacions de l'expresident, en promoure aquesta visió del passat, tenen a veure amb la intenció de romandre en el poder o/i amb la sincera convicció del seu paper messiànic, encara que no són pocs els que pensen que Putin té la intenció de tornar a presentar-se a la presidència. No obstant això, es pot sortir escaldat si es juga amb el passat, i el primer ministre, així com els qui li donen suport, haurien de saber-ho.

 

Miguel Vázquez Liñán, Observatorio Eurasia

Última actualització