Idioma | Language

 Català       
      

Butlletí Informatiu

Si voleu rebre el nostre butlletí sobre el Caucas i la Federació Russa, ompliu el següent formulari
Els atemptats de Moscou i Kisliar: tràgic desvetllament d’una realitat mal encoberta PDF Imprimeix Correu electrònic
Federació Russa - Violència política
Dimarts, 6 d'abril de 2010 08:48

Tags: actes terroristes | Caucas Nord | Kadírov

El passat dilluns 29 de març  Moscou es va commoure per l’atronador soroll de dos atemptats en hora punta i en estacions clau del metro de la capital, fent 39 morts. Dos dies després, un nou atemptat doble comès per suïcides, aquest cop a la república caucàsica de Daguestan, deixava dotze cadàvers. La reacció de les autoritats russes davant aquesta cadena d’atemptats ha estat, un cop més, irada: el primer ministre V. Putin, protagonista de la guerra de Txetxènia de 1999, ha tornat a treure els seu discurs agressiu i inflexible. Però també el president Medvièdiev, que sovint s’encarrega de donar veu a la “cara amable” del Kremlin, ha promès el màxim rigor contra els culpables, al mateix temps que es replanteja la reinstauració de la pena de mort a Rússia en cas de terrorisme.

Podem veure com els tràgics atemptats han donat lloc a la represa d’una posició de força dels anomenats siloviki o elements durs de l’administració russa, vinculats a l’exèrcit i al nacionalisme rus més intransigent. Tanmateix, és dubtós que aquest sector polític, sovint vinculat a la llarga presidència de Putin (2000-2008) s’hagi allunyat massa dels ressorts del poder, que des de l’arribada de Medvièdev a la presidència, intenta donar una imatge més democràtica i dialogant de Rússia  a l’exterior. Ambdues polítiques coexisteixen i s’alternen ara mateix a Rússia, com va deixar entreveure el conflicte de Geòrgia (agost de 2008), en què una reacció exagerada a una mal calculada provocació georgiana va anar seguida d’una política de diàleg amb les potències occidentals, o en les periòdiques crisi energètiques que enfronten cada gener Rússia amb els seus veïns.

En el cas d’aquests atemptats, els seus autors han volgut ressaltar, d’una manera sagnant i deplorable una trista realitat que les autoritats russes s’esforcen a amagar, tant a la seva pròpia opinió pública com, sobre tot, a l’exterior. Aquesta realitat es pot resumir en tres punts bàsics:

1) Es manté  una forta repressió sobre la població civil del Caucas Nord, sobre tot a Txetxènia, a càrrec de les autoritats locals amb el consentiment i sovint el suport de les autoritats i les forces armades russes.

2) Com a conseqüència d’aquesta repressió, es manté activa una insurgència amb capacitat d’actuació i prou motivació dels seus membres com per cometre accions suïcides.

3) L’àmbit d’aquesta repressió i d’aquesta insurgència no es limita a zones remotes de les muntanyes txetxenes, cada cop queda més clar que l’àmbit d’actuació de les forces en conflicte abasta tot el Caucas Nord i pot tornar a arribar a atacar els grans centres metropolitans russos.

Els atemptats han posat en qüestió el discurs oficial segons el qual no només el conflicte està controlat militarment sinó que no hi ha raons objectives per témer la seva extensió ni per justificar el suport social al terrorisme. És ben cert que les actituds violentes no són compartides per gran part de la població del Caucas Nord, prou preocupada per una reconstrucció difícil de la vida quotidiana, especialment a Txetxènia. Però encara es fan sentir amb força els efectes de les dues guerres passades, d’una forta repressió sobre qualsevol sospitós de donar suport als guerrillers i d’un règim repressor i venjatiu com és el del president txetxè Kadírov.

Si els assassinats i retencions il·legals de civils a Txtetxènia i altes repúbliques nordcaucàsiques queden sovint en la impunit dels repressors, de tant en tant ens arriben notícies de la repressió sobre aquells que, precisament, volen denunciar la repressió. Més de tres anys després de la mort encara no aclarida d’Anna Politkovskaia, continuen sent asssassinats periodistes i defensors dels Drets Humans, amb una trista revifalla l’any passat: el gener del 2009, l’advocat Stanislav Markelov va ser assassinat a Moscou juntament amb la periodista Anatàsia Baburova, que l’entrevistava; el juliol van matar al Caucas l’activista Natàlia Estemírova; a l’agost van segretar i assassinar Zarima Sadulayeva i Amik Dzharaiblov, defensors dels Drets Humans, a Grozni, poc després un periodista a Makhaixkala, a l’octubre, Maksharip Aushev, activista ingúix, va ser mort a trets al seu cotxe... Un rosari d’assassinats que delata no només les actituds i la impunitat dels repressors, sinó la por que tenen a que es conegui l’autèntica realitat del que passa al Caucas.

Por que sembla compartir el Kremlim; no només s’ha permès que el President txetxè, Kadírov, actuï segons la seva voluntat a Txetxènia i altres bandes, sinó que ha esmerçat el seu poder en evitar l’esclariment d’aquests assassinats o a tapar les denúncies internacionals sobre abusos dels Drets Humans. El més recent, l’intent de Moscou d’evitar que el Consell dels Drets Humans de Nacions Unides publiqui un informe en que es denuncien les presons secretes existents a Rússia. La imatge de Rússia com a país “civilitzat”, “pacificat” i “democràtic” passa per una espessa capa de silenci sobre la realitat del país, silenci que compta sovint amb la complicitat dels països occidentals i dels seus mitjans de comunicació.

La via terrorista s’ha convertit, tràgicament, en una de les poques maneres de denunciar la situació  que es viu al Caucas Nord. Ja s’havia parlat d’aquesta possibilitat quan el cap guerriller (“mujahidin”) Doku Umàrov va assumir el liderat de l’autoproclamat Estat Islàmic de l’Emirat del Caucas des del 2007, i especialment quan va anunciar, a final de 2009, un canvi d’estratègia en la seva lluita. El confús atemptat al tren d’alta velocitat Nevski Express, el desembre passat, que es va cobrar 27 víctimes, semblava donar peu a creure en aquestes amenaces, ara confirmades. Per a gran part de la societat russa es reviuen els fantasmes de la presa de l’escola de Beslan, el 2004, del teatre del carrer Dubrovka, el 2002, o dels sospitosos atemptats contra edificis civils russos el 1999.

És en aquest context que hem d’entendre la promesa de rigor i venjança feta pels dignataris russos. Per a la societat txetxena, aquestes promeses, i l’exigència feta a les autoritats locals del Caucas Nord que controlin la situació, només pot remetre a un agreujament d’una situació ja en sí força difícil. No ens queda més que esperar que deixi de córrer la sang d’una i altra banda i que desapareguin no només els que promouen la violència sinó els motius en que la justifiquen.

Francesc Serra

Font: Aquest article ens ha estat cedit pel setmanari La Directa. L'article sortirà publicat demà, 7 d'abril: http://www.setmanaridirecta.info/

Última actualització