Idioma | Language

 Català       
      

Butlletí Informatiu

Si voleu rebre el nostre butlletí sobre el Caucas i la Federació Russa, ompliu el següent formulari
Guerra sense fi PDF Imprimeix Correu electrònic
Caucas Nord - Conflicte armat
Dilluns, 31 de maig de 2010 00:00

Tags: actes terroristes | Caucas Nord | conflictes armats | Txetxènia

El nombre d’accions terroristes i de sabotatge amb la firma dels islamistes del Caucas Nord ha augmentat de manera considerable. I, a diferència d’anys anteriors, ara els representants de les autoritats russes reconeixen obertament aquest fet. En el seu discurs davant del Consell de la Federació, del 28 d’abril de 2010, el fiscal general de Rússia, Iuri Txaika, va anunciar que l’any passat el nombre d’atemptats terroristes al Caucas Nord s’havia incrementat en gairebé una tercera part, i cal no oblidar que es tracta de dades oficials, unes xifres que tradicionalment les autoritats han intentat sempre subestimar.

Cal destacar també que aquestes accions terroristes islamistes tenen lloc en altres regions de Rússia, a més del Caucas Nord (en aquest sentit, l’atemptat de l'1 de maig a Nàltxik s’inclouria dins d’aquesta tendència esmentada pel fiscal general). Després d’una llarga pausa, les explosions al metro de Moscou han dut la «guerra rebel» (miatezhevoinà, una pintoresca expressió creada per un expert militar rus, Ievgueni Messner) fins a la capital russa.

La qüestió és: ¿entenen les autoritats i la societat russa en general la naturalesa d’aquesta amenaça i la seva dinàmica?, quins són els seus recursos (explícits i latents)? i quines les motivacions dels líders insurgents? Si jutgem pel llenguatge emprat per polítics, experts i periodistes per descriure el repte al qual Rússia ha de fer front al Caucas Nord, no ho entenen. Mentre els polítics qualifiquen els seguidors d'Umàrov de «resistència de bandes criminals» (bandpadpolie), els mitjans de comunicació russos opten per «separatistes txetxens» per referir-se als organitzadors dels inquietants atemptats terroristes dels darrers mesos.

Però els líders ideològics i militars de la insurgència no tenen gairebé res a veure amb el separatisme. I això és quelcom que resulta evident analitzant simplement els seus noms (Said Buriatski, Anzor Astemírov, Mussa Mukozhev, etc.). Molts dels gihadistes més extremistes no tenen cap connexió amb els txetxens, i justifiquen les seves accions com la defensa de l'«Islam pur» fins a més enllà dels límits geogràfics del Caucas, no només en el front antirus. La retòrica antisemítica i antioccidental és un element inherent del programa de Doku Umàrov i els seus seguidors.

L'«emirat del Caucas» és bàsicament una estructura virtual. Però no en el sentit que els seus activistes i partidaris no cometin actes terroristes i de sabotatge, sinó en el sentit que no es tracta d’una única agència on tot està centralitzat. Més que una organització de combat o un comitè central social i revolucionari, representa una xarxa en la qual fins i tot l’engranatge horitzontal és flexible. Una comunitat d’aquest tipus es manté unida perquè comparteix uns objectius ideològics i una experiència vital particular. Com a conseqüència, en molts casos pot haver-hi cèl·lules individuals de la xarxa terrorista que actuïn de forma independent, sense haver rebut ordres del seu «emir».

Ni l’eliminació del «gran emir» o d’altres emirs no tan importants representa un desastre irreversible per a la xarxa (tal com han demostrat els fets d’aquests darrers anys). Tanmateix, en aquest espai virtual, l'«emir» assumeix la responsabilitat dels atemptats, i crea la impressió d’un estat clandestí molt poderós en el qual els seus ciutadans es troben «units fermament per un únic propòsit i connectats per un únic objectiu». En realitat, no existeix un front unit en aquesta lluita. Els grups insurgents estan dispersos i són escassos, i això fa més complexa la tasca de lluitar contra ells. Seria més senzill lluitar contra l’estructura d’una república no reconeguda, molt més fàcilment influenciable des de l’exterior i amb possibilitat de ser destruïda de forma molt més efectiva.

En aquest sentit, doncs, el Govern rus i la societat russa han d’assumir unes quantes veritats poc agradables. En primer lloc, els opositors al govern que lluiten per l'«Emirat» estan fermament motivats, i, per tant, comprar-los o fer una campanya per convèncer-los és una tasca molt difícil. Així doncs, la propaganda s’ha d’adreçar no tant a ells, sinó a la població que dubta o està indecisa, ja que aquests dubtes tenen una explicació molt simple: l’absència de polítiques positives per part de les autoritats que només contemplen la repressió violenta com un mecanisme universal per solucionar un ampli ventall de complexos problemes socials. En segon lloc, a més d’aquesta manca de comprensió de la naturalesa de l’amenaça del Caucas Nord, l’actual Govern rus tampoc té una motivació ideològica coherent.

Aquesta repressió no és un bon substitut de la ideologia. Durant les dècades de 1920 i 1930, els islamistes i nacionalistes del Caucas i d'Àsia Central van ser vençuts no tant per la Txeka, com per les fortes conviccions ideològiques de bolxevics i joves comunistes que pensaven no tant en termes de diner fàcil, suborns o percentatges, sinó en com construir una nova societat i un nou home. Tot i que no comparteixo les idees dels comunistes, no puc tampoc evitar reconèixer que els artífexs de la nació civil russa no mostren ni una centèsima part d’aquesta convicció en una actitud que hauria de ser justa, desinteressada, oberta i entusiasta. Tot el contrari, hi ha un excés de cinisme i una prudència excessiva, que esclafa aclaparadorament qualsevol motivació de tipus no material. Si hem de superar les temptacions de l'islamisme radical, hem de plantar-hi cara no només amb la policia i les forces especials enviades des de Moscou, sinó amb els ideòlegs de l'«Euroislam» (els polítics haurien de dedicar una mica del seu temps lliure a llegir els brillants treballs sobre aquest tema de Rafael Khakímov, conseller d’estat sobre polítiques del president de la República del Tatarstan) i els defensors de la «nació russa». Les idees només es poden combatre amb idees, de la mateixa manera com un invent d’enginyeria només pot ser destruït per l’eficàcia d’un altre descobriment d’enginyeria (i no un de lingüístic, per exemple).

Serguéi Markedónov, analista polític i professor associat de la Universitat Estatal Russa d'Humanitats (Moscou, Rússia).

2 de maig de 2010. Un article de Serguéi Markedónov, especial per a Prague Watchdog (www.watchdog.cz)

Última actualització