Idioma | Language

 Català       
      

Butlletí Informatiu

Si voleu rebre el nostre butlletí sobre el Caucas i la Federació Russa, ompliu el següent formulari
L'imam Xamil a través de la història i en l’actualitat PDF Imprimeix Correu electrònic
Caucas Nord - Societat, cultura i religió
Dijous, 20 de maig de 2010 19:51

Tags: conflictes armats | Daguestan | història | Txetxènia

L'imam Xamil va aparèixer de sobte en la història, però va convertir-se, per a tota la regió del Caucas, en exemple de la lluita heroica per aturar l’avenç de l'Imperi rus al Caucas en el segle XIX. Xamil va néixer al si d’una família humil (no aristòcrata) de Daguestan, al llogarret muntanyenc de Guirma, cap al 1797. El seu naixement va coincidir amb l’apogeu de la política russa de sotmetre, d’un cop i per sempre, el Caucas Nord.

Va ser molt popular no només per la seva lluita heroica, ja que d’aquest tipus de lluita, a la història, n’hi ha hagut moltes, tot i que no es coneixen arreu del món. La seva històrica missió va consistir en unir els pobles del Caucas Nord per fer front a la política russa de colonitzar els habitants de les muntanyes. Va iniciar la seva lluita al Daguestan, i va entendre de seguida que, per separat, els txetxens i els daguestanesos no podrien plantar cara amb èxit a l'exèrcit rus. La derrota a la muntanya daguestanesa d'Akhulgo el 1839 va propiciar la unió de txetxens i daguestanesos contra l’exèrcit de l’emperador rus. Segons el mateix imam Xamil, el seu model a la vida era el xeic txetxè Mansur (mort en una presó russa el 1794, després que el capturessin durant el setge de la fortalesa d'Anapa), el qual havia estat durant un cert temps líder dels muntanyencs del Caucas Nord en les dècades de 1770 i 1780. L’exemple del xeic Mansur va portar l'imam Xamil a crear un estat que va ser capaç de resistir davant l’exèrcit imperial rus durant vint anys (del 1840 fins al 1859). Xamil va heretar el títol d’imam després de la mort de Gamzat-Bek el mes de setembre de 1834, i es va convertir així en el tercer imam del Daguestan (el primer havia estat Gazi-Magomed, mort en combat el 1832). Així, sis anys després Xamil era l'imam de Txetxènia i Daguestan unides (març de 1840).

Xamil va fundar un estat clàssic, amb tots els atributs propis: tresor públic, hisenda pública, poder judicial, poder executiu, òrgan consultiu de l'imam, policia, policia secreta, exèrcit, i una divisió territorial en circumscripcions territorials, regions, etc. Es tractava d’un estat (un imamat, és a dir, liderat per un imam) teocràtic, tant en la seva forma, com en el fons. El cap de l’estat era l'imam, únic dirigent, perquè en les circumstàncies de la seva creació (durant la guerra amb Rússia) no s’hauria pogut fer d’una altra manera.

L'imam Xamil no és un d’aquells típics dictadors orientals. El seu govern prioritzava la llei fundada en el dret islàmic, la xaria, que aplicava tant a si mateix com als membres de la seva família. Un exemple que va sorprendre tothom va ser el càstig que va infligir a la seva mare, a qui estimava molt. L'imam Xamil va avisar que si algú li demanava d'abandonar la lluita, seria castigat. I una delegació txetxena va pensar que l'imam no seria sever amb la seva mare, i van demanar a aquesta darrera que intercedís per ells. L'imam Xamil va castigar la seva mare a rebre 100 fuetejades en públic a la plaça de Vedenó, i només quan la seva mare va perdre el sentit després de la sisena fuetejada, ell va posar-se al seu lloc, com a fill que era, per rebre els altres 94 cops. Després va col·locar un sabre desembeinat al costat de qui executava el càstig perquè fos castigat en cas que l'imam considerés que no havia colpejat amb totes les seves forces. Un altre exemple és quan el van arrestar: tota la seva riquesa es reduïa al que duia al damunt, ni cases, ni terres, ni or; res de res, excepte el que duia a sobre. Però també va entendre que no es podia ser tan estricte en el compliment de les lleis islàmiques i per això va permetre un seguit d’excepcions per als txetxens, com, per exemple, no va aconseguir prohibir als txetxens ballar i cantar cançons. Considerava que podia –i havia de– tenir en compte les característiques pròpies de cada poble.

Era un capità brillant que va sortir vencedor en tot un seguit de batalles contra alguns dels generals més famosos de l'Imperi rus d’aquell període: 1842, campanya d'Itxkèria (general P. Grabbe); 1845, campanya de Darguin (general M. Vorontzov), etc.

També va dur a terme una política exterior activa, però va entendre que cap de les potències mundials (ni occidentals ni orientals) tenien el menor interès pel Caucas. Durant la guerra de Crimea (1853-1856), no va aliar-se amb la coalició anti-russa. S’escrivia amb l’artífex de la lluita anticolonialista, l’algerià Abdul Kadirom, ja que pensava que tenien molt en comú. Va mantenir una relació ambigua amb el sultà turc. Podem pensar que són de Xamil les paraules «no m’importaria executar en primer lloc el sultà turc». Desconfiant de l’ajuda exterior, i debilitat per 30 anys de resistència contra l'Imperi rus, va haver de rendir-se el 25 d’agost de 1859 durant el setge del poble de Gunib, al Daguestan. Es va convertir en el presoner més preuat de l’emperador, que va desterrar-lo per vida a la província russa de Kaluga, des d'on, el 1869 va demanar que el deixessin peregrinar a la Meca on estava destinat a morir el 1871. Els seus contemporanis a Occident s’admiraven de la seva lluita. Van escriure sobre ell, van representar obres de teatre a París mentre encara era en vida. Era vist com un Robin Hood que lluitava contra tot un imperi que, a principis del segle XIX, havia conquerit la meitat d'Europa i s’havia erigit com el «policia» d'Europa durant tot un decenni. Però l'imam Xamil no era un romàntic, aquesta imatge que tenien d'ell els seus contemporanis europeus s’allunyava molt de la realitat. Si alguna cosa va ser és un patriota de la seva terra, i un lluitador que va oposar-se a la colonització dels pobles de les muntanyes del Caucas. I aquesta era una imatge molt incòmoda per a Rússia.

Malgrat haver-se rendit, va continuar sent un exemple de combat heroic per a tots els pobles de les muntanyes del Caucas Nord. Molts nens que neixen al Caucas han estat batejats amb el seu nom, i al Daguestan han posat també el seu nom a carrers, places i han erigit monuments en honor seu.

El fons circassià a Turquia du el seu nom. Aquest fons va ser creat pels descendents dels pobles caucasians de la muntanyes que van haver de fugir cap a l'Imperi turc després de la victòria dels russos al Caucas Nord. I no és una casualitat que els muntanyencs caucasians, tant se val on visquin del món, relacionin el seu nom amb la història bèl·lica dels seus avantpassats. En honor seu s’escriuen llibres, poemes i versos. Durant l’època soviètica, l’actitud davant la seva persona i el seu llegat polític va experimentar molts canvis: de ser considerat un heroi en la lluita contra la colonització russa, a ser acusat de ser un agent dels països occidentals o un protegit de Turquia, i, fins i tot, es va proposar esborrar el seu nom de l’episodi de la història que explica l’entrada dels russos al Caucas. Al voltant del seu nom es lliura una lluita pel poder que totes les parts procuren utilitzar al seu favor.

Mairbek Vatxagàev, especial per a Caucasnews

Última actualització