Idioma | Language

 Català       
      

Butlletí Informatiu

Si voleu rebre el nostre butlletí sobre el Caucas i la Federació Russa, ompliu el següent formulari
Tsenteroi... era d'esperar PDF Imprimeix Correu electrònic
Txetxènia - El conflicte avui
Dimarts, 26 d'octubre de 2010 13:19

Tags: conflictes armats | insurgència | Txetxènia

La incursió duta a terme pels rebels txetxens al poble de Tsentorói (l’altre nom de la localitat  és Josi-Yurt) no és més que una conseqüència lògica del que està passant aquests últims anys a la República. Quelcom així havia de passar. És més, havia d’haver passat molt abans: fa cinc o sis anys, potser més. La guerra civil, imposada al poble txetxè, no té pietat. Es sol dir que aquestes guerres son les més despietades i cruels. Serà per això que el dret internacional contempla uns límits d¡allò permès, molt més amplis en un conflicte intern que en els internacionals? Així ho van acordar en el seu moment, governs de països molt diferents (democràtics, totalitaris, clericals i Déu saps quins més). En aquest assumpte demostraren una sorprenent unanimitat.

 

El 22 de gener de 2009, als informatius de la cadena televisiva “Grozny”, l’alt càrrec de la policia txetxena pro-russa Alí Sabírov va declarar que les dades d’una persona sospitosa de pertànyer a la insurgència  txetxena “...es recullen en una fitxa especial, s’investiga a la família del sospitós, el seu cercle d’amistats, etc... Fins i tot si algú no ha fet res, se l’investiga. Al final tots son investigats, m’entén? De manera que, per culpa d’un, en pateixen molts”.

En aquesta entrevista, Alí Sabírov va descriure, en termes molt suaus, una pràctica antiga i àmpliament utilitzada de responsabilitat col·lectiva. Va ser metòdicament introduïda a Txetxènia des de l’inici del segon conflicte armat el 1999. No era una pràctica gens novedosa per les forces de seguretat russes, hereteres de la NDVD i del MGB (Ministeri de Seguretat Nacional, per les seves sigles en rus, n. del t.)  de l’època de Stalin i més tard del famós KGB. Recordem que va ser utilitzada als anys 40 i 50 del segle passat per reprimir els moviments antisoviètics d’Ucraïna Occidental i dels Països Bàltics. Allà també s’incendiaven cases, es feien ostatges entre els familiars dels combatents, es condemnava i s’executava a persones sospitoses de subministrar informació, mitjans de transport o aliments als rebels.

Les forces russes intentaren aplicar la mateixa pràctica durant la primera guerra russo-txetxena. En aquell aleshores, el president Yeltsin depenia, en gran mesura, de l’opinió pública russa que es posicionava clarament en contra de la guerra. Una fustigació massiva de la població civil de Txetxènia hagués posat en entredit la seva imatge de president democràtic. Tot i així, els generals i polítics russos segueixen creient a dia d’avui que és impossible vèncer en una guerra de guerrilles sense recórrer a aquests mètodes. De fet, així expliquen la derrota dels russos davant els separatistes txetxens de 1996.

En la segona guerra, iniciada per a dur al poder a Vladímir Putin, s’ intentaren corregir aquests “errors”. Des d’aleshores, la població civil es va convertir en un objectiu militar legítim i acceptable. Durant la primera etapa del conflicte, es varen realitzar atacs massius amb foc d’artilleria i bombardejos de pobles i columnes de refugiats. A partir de la segona meitat de l’any 2000, quan tota la plana txetxena va passar a estar sota el control de l’exèrcit rus, i els combatents txetxens es varen refugiar a la zona muntanyosa, des d’on varen emprendre una guerra de guerrilles, la violència contra la població desarmada va arribar a les proporcions d’un terror continu i sistemàtic.

Tot va començar amb atacs a les vivendes dels familiars de rebels, acompanyats de registres, pallisses i robatoris. Aleshores, i cada vegada amb més freqüència, passaren a utilitzar una pràctica de segrestos o assassinats de familiars; també feren volar cases, en algunes ocasions, amb ocupants a l’interior.
Per exemple, el 8 d’agost de 200, durant una “zachistka” (operació de “neteja”, n. de t.), al poble de Gueji, els militars russos van matar a tres persones, entre elles a Magomed Elbíev,  suposat membre de la resistència txetxena. El van capturar a casa seva, mentre estava al llit amb una cama fracturada, i el van dur al camp on va ser executat davant d’uns testimonis . El 22 de juny de 2001, a l’alba, agents de les forces russes van irrompre a casa dels Elbíev, i s’endugueren els tres germans menors de Magomed: Muhamed-Alí, Magomed-Saleh i Jas-Magomed. Aquest mateix dia, els tres van ser trobats morts al cementiri local.  Tenien signes d’haver estat torturats, però van morir a causa dels trets: un a la templa, un segon al cap i un tercer al cor. La mare dels Elbíev, amb l’únic fill que li quedava, d’onze anys, va fugir de Txetxènia2.

A partir de la segona meitat de l’any 2000 i fins a finals de 2001, només en el districte d’Urus-Martán, es registraren desenes d’assassinats de familiars de suposats combatents. Citem-ne només tres exemples:

1. El 4 i el 9 de desembre de 2000: segrestats i posteriorment executats el pare i el fill de la família Agáev3;
2. El 14 de gener de 2001: segrestats i assassinats els germans Barzukáev4
3. El 17 d’abril i el 21 de juny de 2001 respectivament: assassinats el pare i fill de la família Aydamirov. El primer fou ajusticiat en un llit de l’hospital i el segon a la seva pròpia casa5.

El 28 de desembre de 2000, al centre de la ciutat d’Urus-Martán, volaren varies cases de propietat dels germans Ajmádov, membres actius de la resistència txetxena. Les seves famílies, incloent-hi dones i nens petits, es van quedar al carrer en ple hivern. L’operació va ser duta a terme per les forces de seguretat russes6. Sis mesos més tard, el 12 de juny de 2001, Rasambek Ajmádov, de 19 anys, va ser segrestat. Tots els intents per trobar-lo no van donar resultat. El jove, que mai havia agafat una arma i no havia manifestat mai aquesta intenció, va desaparèixer sense deixar rastre. La seva única culpa fou estar emparentat amb insurgents7.

Aquesta pràctica, segons creuen alguns polítics i generals russos, es basa en la pròpia naturalesa del conflicte txetxè. Una gran part de la població de la República considera vàlides i legítimes les exigències d’independència i a més, recolza, encara que sigui en secret, als que lluiten per ella. Les files separatistes es veuen engrandides per una gran quantitat de joves disposats a lluitar. L’únic que es pot contraposar a aquesta tendència, és la pràctica del terror contra tota la població en general i contra els familiars dels combatents en particular.

El general Vladimir Shamanov, en una entrevista de la periodista Anna Politkóvskaia8, va reconèixer obertament que per ell, la dona d’un combatent (és a dir, integrant d’un grup armat txetxè), és una criminal. A la pregunta de si  “el fill d’un criminal és també un criminal”, respongué breument: “també”.
No van ser només els militars, els participants directes en el conflicte armat del Caucas Nord, els qui també intentaren justificar la necessitat del terror, sinó que també hi va haver intents de legalitzar-ho a nivell oficial. El 29 d’octubre de 2004, el fiscal general Vladimir Ustínov proposà davant la Duma de la Federació Russa, contemplar la legitimitat per la pràctica de la presa d’ostatges. La proposta va ser acollida favorablement pel president del parlament rus, Boris Gryzlov. Aquest va assegurar que els diputats estarien disposats a considerar la conseqüent esmena a la legislació en vigor9. És obvi, que una cosa és l’actuació real de les forces implicades en el conflicte, on qualsevol intent de difondre la veritat és “ofegat” per la potent maquinària propagandística, i una cosa ben diferent és el reconeixement oficial de l’ utilització de mitjans terroristes per les autoritats russes. La iniciativa del fiscal general va queda en això, en una iniciativa.

Tanmateix, el fet que no s’admetessin les esmenes a la llei, no va canviar en res la situació a Txetxènia. L’anomenada “txetxenització” del conflicte, va resultar ser un mecanisme molt còmode per continuar amb la violència contra la població civil, sense perjudicar la imatge del poder central. La política de terror es va transferir a les forces txetxenes pro russes, reclutades entre la població local, fet que va permetre atribuir els abusos a la suposada tradició local de dur a terme la lluita política amb mètodes violents.

Aquesta va ser la idea central de l’encontre que varen mantenir Vladimir Putin amb l’Alta Comissionada de l’Oficina de les Nacions Unides pels Drets Humans Louise Arbou, el febrer de 2006. A la pregunta sobre la violació dels drets humans a Txetxènia i Ingúxia, el president rus sentencià: això és el Caucas, i així son les seves tradicions nacionals...10
 
Les forces de seguretat sota el comandament de Ramzan Kadírov, qui governa la República per designi de Moscou, segueix utilitzant els mateixos mètodes per combatre la resistència armada; segresten, torturen i fins i tot assassinen als familiars dels insurgents, i incendien les seves vivendes. Res de nou doncs;  tots aquests mètodes s’utlitizen, fins i tot a major escala que avui, des del principi del segon conflicte. Però quelcom sí que ha canviat: un txetxè mai havia ajusticiat a un altre txetxè. Arribar a questa situació va ser estremidor per un poble que mai havia patit un enfrontament civil sagnant.

Fins la seva mort, el març de 2005, el President de la Txetxènia independent, Aslan Maskhàdov, va exigir a les forces armades a ell subordinades, no atacar als compatriotes que s’havien allistat a la policia o a les forces armades russes. Es podia recórrer a la força només en casos excepcionals per a la defensa pròpia. Abdul-Halim Saydulàiev, que va substituir Maskhàdov, va declarar la fi de les activitats armades en territori txetxè i el seu trasllat fora de les fronteres de la República. D’aquesta manera es tractava de neutralitzar l’intent de les autoritats russes de provocar un conflicte civil a Txetxènia.

Durant molt de temps, aquesta estratègia va permetre evitar un vessament de sang de major magnitud a la República. Ingúxia, el Daguestan i fins i tot Kabardino-Balkària, que històricament s’havien oposat al poder rus en menor mesura que els seus veïns, varen prendre les flames de la guerra. Al seu costat, Txetxènia apareixia gairebé com un oasi de pau. Les forces de Kadírov segrestaven i assassinaven, cremaven cases i exercien violència contra els conciutadans per mètodes més o menys sofisticats i en resposta no rebien cap resistència seriosa, si exceptuem alguns casos d’immolacions i escaramusses locals.

Així, arribem a finals d’agost, quan va tenir lloc l’atac a Tsentorói, el feu de Ramzan Kadírov i els seus. Significa això que es posa fi a la política que intenta evitar la guerra civil? El guant llançat fa uns anys per fi ha estat recollit? Encara no ho sabem.

Hi ha quelcom, tanmateix, que està clar: les coses no milloraran per als txetxens de peu. Pot ser que vagin fins i tot a pitjor, encara que sembli impossible. El 3 de setembre, a la regió de Vedenskoe, agents de la policia pro-russa van prendre com a ostatges els pares de quatre insurgents i, protegint-se rere d’ells, s’endinsaren al bosc. Un escut humà per a protegir-se d’un possible atac enemic, es quelcom que fins i tot els militar russos no s’haurien atrevit a fer. I és encara, més incomprensible quan es tracta de la teva pròpia gent, dels txetxens...

Què vindrà després??

Ussam Baisaev

Última actualització