Idioma | Language

 Català       
      

Butlletí Informatiu

Si voleu rebre el nostre butlletí sobre el Caucas i la Federació Russa, ompliu el següent formulari
La lleugeresa de la història del Caucas PDF Imprimeix Correu electrònic
Geòrgia - Societat, cultura i religió
Dilluns, 31 de gener de 2011 14:54

Tags: Caucas Sud | història

El Caucas Sud és un d'aquells llocs on a la gent li agrada dir que el "pes de la història" és enorme. Jo cada vegada discrepo més d’aquesta afirmació.

És veritat, la història es deixa veure per tots costats en aquesta regió, en particular en la seva invocació regular per part dels polítics actuals. Per esmentar només un exemple: després de la seva investidura com a president, el gener del 2004, Mikhaïl Saakashvili va decidir viatjar a la tomba de qui fou considerat el millor rei de Geòrgia, David el Constructor, que va regnar del 1089 al 1125.

Però la idea que la història determina i dirigeix la gent d'aquesta regió cap a un conflicte irresoluble no s'ha de prendre de forma literal. A vegades, la història només té el pes que un li permet que tingui. Com més investigues el passat caucasià, més es fractura en un mosaic de diferents narratives en què hi són presents tant la cooperació com el conflicte. Si partim d'una visió més escèptica, inclús postmoderna, de la història d'aquesta regió, li estarem fent un gran servei.

He estat escrivint sobre el Caucas durant set anys, però quan vaig començar el 2009 a documentar-me per a un llibre curt sobre la regió – que es convertiria en The Caucasus: An introduction (Oxford University Press, 2010)- , fins i tot jo em vaig sorprendre de com alguns dels fets històrics que vaig aprendre desafiaven moltes de les narratives polítiques dominants avui dia.

En plantegem tres:

En primer lloc, a les guerres de Rússia de la dècada de 1820 contra els otomans, veiem com armenis i àzeris van lluitar plegats dins l’exèrcit tsarista. En aquella conjuntura històrica, la divisió entre xiïtes i sunnites invalida qualsevol noció d’una fraternitat turca. El mateix Alexander Puixkin fou testimoni de les accions del “regiment Karabakh”, compost per cavalleria àzeri, i va escriure un poema ple d’admiració dedicat a un dels seus oficials, Farhad-Bek.

Això hauria de portar-nos a ser més cautes davant qualsevol suposició immediata sobre una eterna aliança entre azerbaidjanesos i turcs, que sovint alimenta les actituds polítiques sobre el conflicte de Nagorno-Karabakh (i que el procés de normalització armeno-turc, si bé és cert que infructuós fins el moment, també ha afectat d’alguna manera).

En segon lloc, la manera en què la relació abkhazio-georgiana-russa ha evolucionat des de la dècada de 1850 desafia la saviesa convencional. En les dècades posteriors a que Geòrgia fos annexionada per Rússia, el 1801, i cada cop més al llarg del segle XIX, les autoritats russes es van assegurar que els aristòcrates georgians es convertissin en lleials serfs del tsar, permetent-los ascendir en la carrera imperial, mentre mantenien el seu noble estatus.

Al mateix temps, els russos consideraven l'abkhazi com un salvatge membre d'una tribu turca i com implacable enemic. El 1852, el general rus Grigori Filipson es va queixar que els seus soldats no podrien sortir de la seva fortalesa del Mar Negre sense por de ser assassinats pels descontents abkhazis. “En  poques paraules: ocupem Abkhàzia, però no la dominem”. A l’últim quart del segle XIX, la deportació russa dels abkhazos de la seva pàtria va facilitar la immigració dels georgians cap a Abkhàzia, redibuixant el mapa demogràfic i abonant el terreny pels conflictes del segle XX. La història planteja interrogants sobre la durabilitat de la relació abkhàzio-russa, i, també, de l’hostilitat russo-georgiana.

Una tercera sorpresa per a mi va ser entendre que la primera declaració d’independència de Geòrgia al segle XX va ser, en la seva orientació geopolítica, 180 graus diferent a la segona. Al maig de 1918, arrel de la revolució bolxevic a Rússia i quan Geòrgia va ser amenaçada per una imminent invasió turca, el líder del govern de Tbilissi, Noe Zhordania, va declarar amb desgana la independència de Geòrgia. Zhordania, el partit menxevic (socialdemòcrata) del qual té els seus orígens en l’escissió dels Bolxevics el 1903-1904, va expressar la seva ambivalència sobre la ruptura dels llaços amb Rússia: “Els nostres avantpassats van decidir girar-se des de l’est i tornar a l’oest. Però el camí cap a l’oest passa per Rússia i, per tant, anar cap a l’oest significa la unió amb Rússia”.

La república independent de Zhordania va durar quasi tres anys, fins a la incorporació de Geòrgia a la Unió Soviètica el 1921. Enmig de la lenta desintegració de la URSS, set dècades després, Geòrgia es va embarcar en un segon i més reeixit intent d’independència. Aquest cop, Rússia fou considerada l’enemic colonialista, mentre que Turquia es convertia en un veí amistós acabat de descobrir. De nou, això suggereix que si l’esforç de Geòrgia per l’autosuficiència pot ser vist com una constant històrica, la naturalesa de les seves aliances, no ho és pas.

Les cruïlles d’interessos

“Per què ens n'hauríem de preocupar?”, es podrien preguntar. “No són aquests exemples meres anècdotes interessants, però irrellevants quan les comparem amb les urgents tensions i problemes de la regió?”. No ho crec, per dues raons.

En primer lloc, aquests canvis històrics suggereixen que no hi ha res culturalment determinat en els conflictes latents al Caucas. Això indica que no té res a veure amb la “incompatibilitat ètnica” o amb “odis antics”, sinó que més aviat sorgeixen, i es poden extingir, d’acord amb un canvi d’interès o càlcul i, per una altra banda, ens ajuda a reorientar la nostra atenció sobre el període soviètic i les dues dècades immediatament anteriors.

Les arrels dels conflictes del Caucas es troben aquí (o almenys, això penso jo): no en el passat llunyà, sinó en la manera en què el sistema soviètic va acumular els problemes silenciant amb suborns i amb l'amenaça de l'ús de la força els conflictes que anaven sorgint en comptes d'arbitrar realment entre els diferents actors (fet que podria haver portat a una cultura d’acords puntuals i flexibilitat).

Quan el policia de Moscou va abandonar el seu lloc, tots es van quedar amb un sentiment crònic d'inseguretat, i alguns van veure allà l'oportunitat d'aferrar-se a les narracions històriques que els intel•lectuals soviètics caucasians havien estat cultivant durant dècades. Aquesta classe d’històries es va convertir en la munició per a les enemistats de les elits regionals.

Però això no va succeir per tot arreu, hi van haver excepcions en llocs potencialment conflictius, mostrant que la història també pot ser una font que resisteix a la crua instrumentalització. El col•lapse soviètic va fer reviure conflictes que havien romàs molt temps congelats a Abkhàzia, Ossètia del Sud i Nagorno-Karabakh, però un altre conflicte amb les seves arrels a l’època presoviètica, el d’Adzhària, al sud-oest de Geòrgia, que una vegada fou part de l’imperi otomà i els habitants de la qual són en la seva major part musulmans, no va reviure.

La principal raó, sota el meu punt de vista, és que l’absència de Turquia i l’Islam com a indicadors identitaris en qualsevol disputa regional de l’època soviètica, significaria que aquells indicadors no podrien actuar avui com a catalitzadors del conflicte entre els habitants d’Adzhària i altres georgians.

Aquesta obertura de la història cap a sorprenents direccions es reflexa també en el conflicte entre armenis i àzeris a l’enclavament de Nagorno-Karabakh. Aquest no és un xoc primigeni o de civilitzacions, sinó més aviat un xoc entre dues nacions-estat emergents, en el qual cadascú veu aquest totèmic territori com el motiu per mobilitzar-se i com element essencial de la seva nova-vella identitat.

No hi ha res ètnicament incompatible entre armenis i àzeris. Tenien bons índexs de matrimonis mixtes a l’època soviètica, i avui dia comercien i interactuen amb llibertat al territori de Geòrgia i Rússia. Això fa que arribi a la conclusió que el repte en la disputa de Karabakh no és reconciliar la gent comú, sinó reconciliar narratives polítiques. Es limita a la seguretat i al simbolisme: si es pot dissenyar un acord que satisfaci les necessitats de seguretat de cada bàndol i en el qual s’honri el seu orgullós lligam amb Karabakh, la majoria de la gent no tindria cap problema a recolzar-lo, i tots contribuirien, en gran mesura, a la solució.

Les altres històries

Si la primera lliçó històrica és que els conflictes de la regió no estan predestinats, la segona és que el Caucas no és tan sagnant com sembla. Els veïns del lloc lluiten quan han de lluitar, però també tenen altres formes sofisticades de no lluitar. Per descomptat, no estic dient que el Caucas sigui un lloc no violent de pacifistes vegetarians. No és pas Dinamarca. Aquí existeix una forta cultura de la violència i de les armes, però seria discutible dir que això equivalgui, sovint, a l’assassinat.

Els conflictes del Caucas Sud als anys 90, que foren enormes tragèdies, serveixen com exemple en aquest punt. El seu tret més distintiu va ser l’ingent nombre de desplaçats -un total de quasi 1,5 milions de persones en tres anys- més que el nombre d’assassinats (el nombre de baixes va ser força menor que a la guerra de Bòsnia, per exemple). Va ser una catàstrofe humanitària greu. Però també apunta al fet que en els dos llocs, Karabakh i Abkhàzia, soldats avançats generalment prefereixen terroritzar als ciutadans més que matar-los. Excepcions, com la massacre de Khojali el febrer de 1992 i altres atrocitats ocorregudes a Abkhàzia, foren comeses, en general, per individus forans incontrolats, no per locals.

D’altra banda, de la mateixa manera que aquella gent que no va morir, hi va haver conflictes que no succeïren. A l’exemple d’Adzhària s’hi podria afegir el de la regió mixta armènio-georgiana de Javakhètia (que va ser testimoni d’una breu guerra el 1918) i el cas dels Lezghins, que viuen a ambdós costats de la frontera entre el Daguestan i Azerbaidjan, però que han escollit no fer campanya per a la reunificació. Així mateix, georgians i ossetis assentats al sud d'Ossètia, se les han arreglat dues vegades (després de les lluites el 1991-92 i el 2004) per continuar vivint i fent negocis junts malgrat el conflicte polític, abans que la seva relació fos tràgicament interrompuda per la guerra d’agost del 2008.

Tot això subratlla una profunda història de pragmatisme al Caucas Sud, que està allí, just sota la superfície, si hom es molesta a buscar-la.

Les elits polítiques caucasianes que troben en l’explotació de les tensions regionals un mitjà útil per a la consolidació del seu poder no tenen cap interès en contar aquestes històries de coexistència pragmàtica sense cap glamour, però els visitants estrangers i els polítics no en tenen pas cap obligació. Poden contar aquestes històries alternatives quan viatgen a la regió i difondre el missatge que la història pot ser tant una lleugera capa, com una pesada armadura.

Thomas de Waal

Font: Open Democracy

 

Última actualització