Idioma | Language

 Català       
      

Butlletí Informatiu

Si voleu rebre el nostre butlletí sobre el Caucas i la Federació Russa, ompliu el següent formulari
La "incòmoda" existència dels activistes a Rússia PDF Imprimeix Correu electrònic
Federació Russa - Drets humans
Dijous, 17 de febrer de 2011 10:29

Tags: Beslan | llibertats civils | ONG | Rússia

En una ocasió, el juliol de 2006, durant un descans en la conferència «Una altra Rússia» parlàvem amb l’Anna Politkòvskaia d’això i d’allò, i també del futur de Rússia. Parlàvem mentre preníem una tassa de cafè, i per tant sense paraules ni expressions solemnes. No hi havia raons per a la controvèrsia, perquè totes dues coincidíem en el mateix: la situació per a tots nosaltres, els periodistes i els defensors dels drets humans, així com tots aquells que s’atreveixen a pensar lliurement, es deteriorava de forma inevitable.

Només vam discrepar en una sola cosa: els terminis en què tot això es materialitzaria. El triomf, que van experimentar després d’aconseguir celebrar la cimera del G-8 en terres dels senyors del Kremlin, a la seva ciutat natal de Sant Petersburg, va deixar una impressió tan profunda en les seves ments que estaven esperant amb impaciència el moment adequat per recollir els fruits de la seva victòria. L’Anna estava convençuda que la repressió s’iniciaria just després del retorn del poder oficiós del Kremlin als seus despatxos passades les vacances d’estiu.

Jo era més optimista en les meves previsions. Malauradament, l’Anna va encertar-ho. El G-8 van deixar les mans completament lliures al Kremlin. Tot va començar amb un tiroteig al carrer Lesnaia, el 7 d’octubre.

Quan la gent em pregunta de quina manera Txetxènia ha afectat la societat civil a Rússia, la meva resposta és: de dues maneres diferent. D’una banda, des de l’any 2000 el conflicte militar a Txetxènia ha impulsat la creació d’organitzacions no governamentals a Rússia. I la raó no és que la guerra de Txetxènia sacsegés la societat russa. Ben al contrari, en aquell moment la societat civil estava ja congelada.

Si la primera campanya txetxena, que va finalitzar ignominiosament per a la Federació russa el 1996, es va dur a terme en una atmosfera de rebuig per part d’un important segment de la societat russa, la segona guerra es va preparar amb molta cura.

La societat russa sembla haver experimentat una mena de trepanació cerebral  que els duu a acceptar sense qüestionar-s’ho l’origen txetxè del terrorisme. Els nous amos del Kremlin no van pas ser els pitjors alumnes del KGB i van entendre perfectament que, per dur a terme una guerra amb èxit al món modern,  cal controlar de forma adequada la informació. Les runes que van quedar dels edificis destruïts la tardor de 1999 van ser la propaganda més efectiva que va permetre justificar una nova guerra.

Aquest va ser, precisament, el motiu per a la creació de la Societat d'Amistat Russo-Txetxena. L’organització es va registrar el 2000 a Nizhni Novgorod. Però els seus fundadors, des del principi, no pretenien crear una organització amb l'única finalitat de la seva existència. Per tant, la Societat d’Amistat Russo-Txetxena, com a ONG de Rússia, només es va registrar quan van trobar persones a Txetxènia que intentaven lluitar contra l’odi, la mentida i els horrors de la guerra. Està àmpliament demostrat que s’estableixen relacions d’amistat entre persones més ràpidament quan es treballa conjuntament.  I en el bloqueig informatiu imposat pels dirigents federals del conflicte militar, el més important era, per descomptat, trobar fets.

Es va fundar l’Agència d'Informació Russo-Txetxena. La seva tasca es regia pels principis del periodisme independent: comentaris, els mínims, i la màxima quantitat d’informació possible. Qualsevol que pugui llegir i veure, pot arribar a les seves pròpies conclusions.

No obstant això, aquests principis es van convertir en un factor extremadament polític durant els esdeveniments de Beslan de setembre de 2004. Ens va «jugar una mala passada» precisament la fidelitat als fets. Vam decidir presentar a l’opinió pública les opinions dels representants de la resistència armada txetxena que havien condemnat la presa d’ostatges a Beslan l'1 de setembre. És a dir, Aslan Maskhàdov. Al cap i a la fi, la informació revesteix una gran importància pública. Es podrien salvar els nens presos com a ostatges. Ingenus ... Tots vam ser ingenus: Politkóvskaia, que no va poder arribar en avió fins a Beslan, els pares i les mares de Beslan, corrent al llarg de les files dels soldats que acordonaven l’àrea, el mateix Maskhàdov mostrant-se disposat a col·laborar en el rescat dels ostatges... Ingenus de confiar en la humanitat dels dirigents russos. No és la primera vegada que sacrifiquen els fills. El 3 de setembre van ordenar l’assalt a l’escola. Però no per salvar vides, sinó per evitar les negociacions per salvar els nens. I l’assalt... Potser es pot considerar un assalt allò? Trets de morter, tancs disparant la teulada de fusta que va començar a cremar, les explosions de les cintes amb bombes que havien fixat els terroristes... I el foc intens que sortia per les finestres.

I això és el que no ens van perdonar. L’endemà de l’assalt, el Moskovski Komsomolets publicava un article titulat «Què fer amb els amics russos dels txetxens». Van suggerir que ens enviessin a l’extrem nord «amb els ossos bruns i blancs a treballar la terra verge». I per començar les operacions del nostre trasllat, van decidir recórrer a tot l’arsenal de mitjans a disposició a la Federació de Rússia.

És per això que l'omnipresent Surkov —el petit diable Azazel del Kremlin— va senyalar amb el dit aquesta petita ONG de Nizhni Novgorod, donant ordre d’experimentar amb nosaltres tots els mètodes possibles per «tractar» amb aquest incipient sector de la societat civil a Rússia.

Va ser un procés en què va haver-hi de tot: acusacions penals —per descomptat, en virtut de l’article sobre l’extremisme—, denúncies fiscals, el Ministeri de Justícia, el Ministeri de l'Interior, la Fiscalia. Per descomptat, al capdamunt de la piràmide hi havia l’FSB. Tot i així, la nostra petita organització era un os dur de rosegar. Durant els registres, ens burlàvem d’ells. No acudíem a les reunions, només als interrogatoris, i sempre amb un advocat. Van intentar fins i tot exercir una influència no oficial sobre nosaltres. Començant amb terribles històries sobre nosaltres amb el rerefons de caps tallats. Fins i tot amb fulletons que feien una crida a combatre els «còmplices dels terroristes». Aquesta situació es va prolongar durant més d’un any. I, finalment, es va acabar amb una sentència del Tribunal Suprem de la Federació de Rússia que prohibia la Societat d'Amistat Russo-Txetxena per considerar-la extremista. Aquesta sonada decisió es va adoptar el gener de 2007.

És a dir, molt després d’adoptar-se el Dret de les organitzacions no governamentals, firmat pel Comandant Suprem de la Federació Russa, el president i el supervisor: Vladímir V. Putin.

Érem una espècie de conillet d’índies; el Kremlin experimentava amb nosaltres l’aplicació de mètodes de persuasió en organitzacions de drets humans. Ara podem dir que, en els pitjors moments de la bogeria judicial, van intentar fer-nos menjar la «pastanaga».  Deien, penediu-vos i podreu treballar amb llibertat i rebre els dividends que atorga el diploma de defensor professional dels drets humans. Les propostes es van fer a les mateixes oficines de l’administració del Districte Federal del Volga.
Com podeu entendre, van ser rebutjades.

Algú però va continuar endavant. Són aquells que van arribar al periodisme i a la defensa dels drets humans per defensar i també defensar-se. Txetxènia i el territori afectat pel conflicte militar ha obligat les víctimes a unir-se per evitar rebre el tret de gràcia. I aquells que simplement han estat testimonis d’un crim terrible, un dia podrien convertir-se en defensors dels drets. La raó és simple: quan una persona veu una escena esgarrifosa d’aquelles que deixen sense respiració s’adona que, si encara és un home, ha d’alçar-se amb orgull i dir la veritat, o acabarà convertint-se en una bèstia repugnant.

D’aquesta manera, s’han convertit en activistes dels drets humans Ruslan Badalov, un exmembre del Comitè Olímpic de la Unió Soviètica; Osman Bolíev, arquitecte de Daguestan, que va ensenyar als nens a dibuixar al club Romaixka per evitar que comencessin a matar; o Magomed Mutsulgov, home de negocis d'Ingúixia a qui les forces russes de seguretat «van fer desaparèixer» el germà. Així va sorgir també l’organització moscovita «Nord-Ost», que reuneix les víctimes de l’atemptat terrorista del teatre Dubrovka les quals també es consideren víctimes de l’atac amb gas, una ordre que només pot donar el Comandant Suprem, V. Putin. Així va sorgir també la «Veu de Beslan», el crit de dolor d’aquelles mares que van perdre els seus fills sota bales dels «salvadors» o cremats vius.

Van sobreviure també mastodonts del moviment dels drets humans com Memorial. En primer lloc, el llegat moral dels dissidents soviètics va tenir-hi un paper important. L’enteresa i els ideals van ser una armadura impenetrable. En segon lloc, la gent. A la divisió nordcaucàsica de Memorial van anar-hi a treballar gent per a qui la defensa dels drets humans no era només una declaració sobre un full de paper. Lidia Iussúpova, una de les nominades per al Premi Nobel de la Pau, va passar tota la guerra als soterranis de Grozni. Ja llavors ho fotografiava tot. La imatge més aterridora que he vist mai a la meva vida és una fotografia presa per Lida: al carrer de Grozni hi ha una cadira de rodes, amb un cos d’una anciana asseguda. No té cap, li han tallat.

Natàlia Estemírova. Fins al darrer moment, fins al dia del seu assassinat el juliol de 2009, va fer de mestra. Fins i tot a Kadírov el tractava com a un mal estudiant...

I després va ser assassinada. La van matar en una altra Txetxènia: el mal estudiant en aquell moment s’aferrava al tron que li havien portat de Moscou. Moscou el peixava: al cap i a la fi, mantenia amb les seves mans un suposat «ordre constitucional».

Van signar un lucratiu negoci: el poder absolut per a Kadírov, a canvi de convertir Txetxènia en un gran camp de proves en què es preparava molt més que la destrucció d’una petita ONG de Nizhni Novgorod. Les apostes eren molt elevades en aquell joc: de fet, era necessari establir un mecanisme a Rússia  per destruir dels rudiments de qualsevol tipus de democràcia que pogués existir en benefici de la confirmació del poder únic de l’estat protector.

Fins i tot Beslan. Immediatament després que els nens morissin víctimes de les flames a l'Escola N º 1, Putin va abolir el sistema d’elecció directa de governadors regionals com a mesura per prevenir el terrorisme. Des de llavors, el país camina amb fermesa pel camí que el duu a l’establiment d’un règim autocràtic.

Però ningú anomena dictadors als caps del Kremlin,  a excepció dels defensors dels drets humans i els opositors a qui Europa margina de forma no pas menys diligent que el Kremlin. En el lèxic polític actual només Lukaixenko és «l’últim dictador d'Europa»... I Rússia no hi té res a veure.

I els nostres, els russos, no tenen ni idea de quina és l’amenaça real del món democràtic. Des de fa temps que els ho deixen fer tot. I han permès convertir Txetxènia en aquest polígon terrible per convertir Rússia en un camp de concentració amb cartells de colors penjats als carrers i rosers a les voreres... I van permetre que matessin Politkóvskaia i Estemírova. Després de sentir-les, els van donar uns copets a l’espatlla, però el problema és que no van escoltar... I aquells a qui se sent però no s’escolta és molt fàcil fer-los passar per gent marginada. Potser són agradables, sorprenents i valents, però estan sols.

Ara jutgen Oleg Orlov, president del Centre de Drets Humans Memorial. El jutgen perquè va dir la veritat sobre qui són responsables de la mort d’Estemírova i Politkòvskaia. I encara que aquestes urpes de drac no van prémer el gallet, sí que van deixar anar els gossos contra elles. Però la gent això no ho veu, només sap que hi ha un judici. I ja sabem qui pren, finalment, les decisions als jutjats.

Oksana Txelixeva

Última actualització