Idioma | Language

 Català       
      

Butlletí Informatiu

Si voleu rebre el nostre butlletí sobre el Caucas i la Federació Russa, ompliu el següent formulari
La ruta de la mort: la deportació de 1944 PDF Imprimeix Correu electrònic
Txetxènia - Història del conflicte
Escrit per Lliga dels Drets dels Pobles (23/02/2015)   
Dilluns, 23 de febrer de 2015 00:00

deportació Avui, 23 de febrer, fa 71 anys de la deportació del poble txetxè a l'Àsia Central ocorreguda el 1944.

Per recordar-ho, us recomanem veure els magnífics retrats que Dmitry Beliakov va fer dels supervivents d'aquella tragèdia, alguns d'ells ja gairebé centenaris:

http://www.flickr.com/photos/dimabelyakov/sets/72157640812263024/

Història de la deportació

El poble txetxè ha estat sistemàticament reprimit i castigat per Rússia des que aquesta va ocupar el Caucas el segle xix. De totes les tragèdies que aquest poble ha patit a mans dels seus ocupants, la deportació en massa de la població el 1944 és el fet que més l'ha marcat.

El tràgic episodi va ocórrer a les acaballes de la Segona Guerra Mundial quan Stalin va decidir liquidar quatre nacions del Caucas Nord, sota la falsa acusació de col·laboració amb els nazis. Tota la població txetxena, ingúixia, karatxai i balkar va ser deportada en massa a l'Àsia Central i a Sibèria en operacions d'una gran eficiència dutes a terme per l'NKVD (precursora de la KGB).

L'operació va començar el gener del 1944. Desenes de milers de tropes soviètiques van entrar a Txetxènia amb el pretext que venien directament del front i necessitaven descansar de la guerra. Gran part dels soldats van ser acollits en llars particulars de txetxens, a totes les ciutats i pobles de la república caucàsica, sense aixecar cap recel.

Dos mesos més tard, el 23 de febrer, dia de l'Exèrcit Roig, tots els homes txetxens van ser convocats en edificis del Soviet local per commemorar la festa. Sense sospitar res, van assistir-hi de forma voluntària. Un cop els van tenir aïllats de les seves famílies i agrupats sota vigilància, els van anunciar la deportació de tota la població txetxena per traïció i col·laboració amb l'enemic alemany. Ningú entenia res: els alemanys no havien trepitjat mai Txetxènia i molts soldats txetxens havien estat condecorats per la seva destacada tasca dins l'Exèrcit Roig.

Mentrestant, els soldats soviètics recorrien Txetxènia, casa per casa, per traslladar dones, nens i ancians cap a les estacions de tren més properes. Els van explicar que serien deportats i que havien d'agafar roba i menjar per un parell de dies, el que duraria el viatge fins arribar al nou destí.

Als llocs de muntanya més remots era difícil fer baixar la població cap a les estacions de la plana, a causa de la neu, i en molts casos, l'ordre va ser aniquilar tothom. Al poble de Khaibakh, per exemple, 704 persones van ser cremades vives dins un graner.

A les estacions, s'ompliren a vessar centenars de vagons de bestiar i, en condicions infrahumanes, 387.230 persones txetxenes van atravessar l'estepa russa a ple hivern. El trajecte no va durar els dos dies anunciats, sinó que es va perllongar de 14 dies a 1 mes, i es calcula que un 30% dels deportats va morir de fred i de gana durant el trajecte.

El recorregut que van fer els convois de deportats es coneix entre els txetxens com la “Ruta de la Mort”.

Després d'haver expulsat els txetxens i altres pobles norcaucàsics de les terres dels seus ancestres, el règim soviètic va esborrar dels mapes els noms de les repúbliques liquidades i va destruir els signes de la seva cultura, sense preservar-ne ni cementiris ni mesquites. Finalment, va enviar milers de russos, ucraïnesos, georgians i ossets a ocupar les cases que havien quedat buides.

Els txetxens van veure’s obligats a viure en terres estranyes enmig d'una població hostil que els veia com a col·laboracionistes, com a enemics. No va ser fins al 1957, que el president Khruixov i la seva política de desestalinització va permetre que els pobles deportats tornessin a les seves terres. El retorn, però, no va ser gens fàcil al trobar-se amb les seves llars ocupades pels nous colons.

El trauma d'aquesta tragèdia és profund, no només en la generació que va sobreviure el trajecte de la Ruta de la Mort i entre la generació nascuda a l'exili, sinó també en els seus descendents. El que succeí amb els txetxens i amb les altres ètnies del Caucas nord fou un genocidi del que ningú, ni a l'URSS ni a l'estranger, no en sabia res.

Moscou va rehabilitar oficialment el poble txetxè el 1991, reconeguent la falsetat de les acusacions d’Stalin. I no fou fins al 2004, seixanta anys després de la deportació, quan el Parlament Europeu va reconèixer que havia estat un genocidi.

Marta Ter, Lliga dels Drets dels Pobles


Última actualització