Idioma | Language

 Català       
      

Butlletí Informatiu

Si voleu rebre el nostre butlletí sobre el Caucas i la Federació Russa, ompliu el següent formulari
Controlar l'aire que respiren PDF Imprimeix Correu electrònic
Ingúixia - Drets humans
Diumenge, 27 de febrer de 2011 09:52

Tags: Ingúixia | insurgència | repressió policial

Les autoritats polítiques i religioses d'Ingúixia han expressat novament la necessitat de protegir els valors tradicionals de la societat davant les idees i la influència que exerceix l’«Emirat del Caucas». Però els mètodes d’aquesta lluita són els de sempre: terror, amenaces i burocràcia per controlar de forma estricte la joventut.

El president d'Ingúixia, Iunus-Bek Evkúrov, ha reconegut oficialment que el terrorista suïcida que va dur a terme els atemptats terroristes a l’aeroport de Domodédovo, era un resident del poble d’Ali-Iurt que es deia Magomed Evloev. I en una petita república del Caucas Nord com és Ingúixia, aquest esdeveniment pot ser el punt de partida d’una nova ronda de repressions i terror orquestrats pels serveis secrets. Els agents de seguretat ja han detingut un gran nombre de sospitosos d’haver organitzat l’atemptat, però, segons els activistes dels drets humans, això és només el començament d’una gran operació que pretén «escombrar» tot Ingúixia.

No és pas la primera vegada que les forces de seguretat «tenallen» la república i comencen a detenir persones independentment de si són innocents o culpables. Però el que sí és important és saber quines accions emprendran les autoritats locals per trobar solucions al terrorisme i lluitar contra la insurgència clandestina. El president Evkúrov es va reunir amb els familiars dels combatents i les autoritats religioses i, després de reconèixer obertament que els joves no confien en les autoritats i no volen escoltar les seves advertències, va ordenar amb severitat als pares que vigilessin els seus fills i avisessin les autoritats davant la més mínima sospita que aquests poguessin simpatitzar amb les idees de la gihad. Així doncs, el control constant dels pensaments i els sentiments dels joves sembla la panacea en aquesta lluita contra els caçadors de ments immadures.

Però, malauradament, aquests mètodes de control totalitari que impliquen el clan i la societat en col·laboració amb el govern, probablement no tindran els resultats esperats. Hi ha la certesa que qualsevol família nombrosa a Ingúixia, per temor a represàlies de les autoritats, repudiarà el fill combatent per tal de protegir els altres germans.

A la veïna Txetxènia en tenim força exemples. Però perquè això sigui així, cal propiciar una atmosfera de terror sense límits com la que ha creat Kadírov. I en les circumstàncies actuals, és poc probable que això succeeixi. Les autoritats admeten que els familiars no només són reticents al contacte, sinó que més aviat intenten protegir els seus fills. La majoria dels pares reconeixen que són incapaços de fer tornar els seus fills salafistes al si de la família.

Ni tan sols durant l’època soviètica es va aconseguir imposar el control policial al si de la família. La realitat és que els fills, veient la impotència dels seus pares davant la corrupció imperant i les condicions inhumanes de vida al Caucas Nord, només desitgen canviar la situació encara que, per aconseguir-ho, hagin d’arriscar la vida.

No hi ha res d’estrany en el fet que els joves vulguin canviar un món que perceben podrit fins a al moll de l’os. L’únic problema és que el seu entorn no els ofereix una altra manera de fer-ho que no sigui a través de la gihad. El poder, que defensa l’ordre establert, no pot ser una font d’autoritat moral. I els pares que estan disposats a fer front al mal, creient que l'Islam totalitari dels gihadistes és un mal infinitament major, són considerats pels fills uns col·laboracionistes. El conflicte entre pares i fills, quelcom gens habitual en una societat tradicional, ha estat durant molt de temps una realitat a Ingúixia.

D’altra banda, aquells que abracen la gihad creuen que Déu els eximeix de culpa pels problemes que la seva elecció portarà a la família i els amics. Joves mujahidins consideren el sofriment que ocasionen als seus familiars com una prova que els envia Déu, i no com el resultat dels seus propis errors.

En aquestes circumstàncies, tant les autoritats polítiques com religioses es neguen reiteradament fins i tot a considerar la més mínima possibilitat de diàleg amb aquells que ni tan sols han pres les armes. Es pot parlar de qualsevol cosa, excepte dels motius pels quals els joves fugen al bosc, i experimenten aquest odi tan intens per l’ordre existent que els porta cap a les formes més extremes de negació d’aquest món.

De fet, els joves que llegeixen els sermons de Buriat o escolten les crides d’Umàrov, no surten immediatament corrent cap al bosc per immolar-se. Aquest procés, que comença la primera vegada que entren al web de Kavkaz-Center i acaba quan prenen aquesta decisió irreversible, de vegades dura anys. Durant tot aquest temps els neòfits procuren viure en el seu entorn habitual, seguint els preceptes d’una fe acabada de descobrir. Intenten conciliar la vida de cada dia amb la ideologia salafista, sense recórrer a la lluita armada. Però les estructures de poder ho consideren ja un delicte i, com a resultat, aquells que busquen la veritat però que encara no han passat la frontera són considerats ja guerrillers i se’ls persegueix.

En temps de l'antic president d'Ingúixia, Ziazikov, alguns representants religiosos oficials, veient-se a si mateixos com una nova Inquisició, van portar la situació al límit. El substitut de Ziazikov, l'actual president Evkurov, es va veure obligat a parar els peus als exaltats «sants pares». Però tampoc el nou govern va anar més enllà de les promeses que no perseguiria aquells que portessin barba i hijab.

Molta gent pensa que els militants desafien totes les normes i preceptes de la fe, però no s’acostuma a comentar-ho en veu alta, perquè es corre el risc que t’identifiquin amb les autoritats. I identificar-se amb elles és un luxe massa gran per a una persona normal i corrent, perquè significa assumir tots els seus pecats i la responsabilitat per la corrupció, el suborn, la tirania i la violència. Per tant, aquesta situació en què és impossible discutir els fonaments de l'Islam, satisfà plenament els ideòlegs de la resistència armada. Fan exactament el mateix que les autoritats oficials: no volen cap mena de diàleg, només s’expressen en el llenguatge de la guerra.

La negativa a establir un diàleg raonable amb «els creients no tradicionals» només fa més profund l’abisme entre el govern i la població. Així doncs, quan cal discutir sobre aquest tema els musulmans tradicionals consideren que tenen coneixements religiosos i arguments suficients per refutar els seus adversaris. I l'única manera de resoldre el problema que tenen els muftins i les autoritats de la república, sembla ser, una vegada més, el mètode estalinista de controlar fins i tot l'aire que els fills necessiten per respirar.

Magomed Toriev
Última actualització