Idioma | Language

 Català       
      

Butlletí Informatiu

Si voleu rebre el nostre butlletí sobre el Caucas i la Federació Russa, ompliu el següent formulari
El Caucas Nord: una guerra perduda, una altra que comença PDF Imprimeix Correu electrònic
Caucas Nord - Conflicte armat
Dijous, 31 de març de 2011 14:47

Tags: Caucas Nord | conflictes armats | Rússia

El Caucas Nord està que crema. Els seus joves – pobrament educats i a l’atur – creuen que l’islam radical podria ser la solució als seus problemes. A la mare Rússia, mentrestant, una nova generació de nois marginats es ressenten de la seva sort. Els dos grups podrien entrar aviat en col.lisió, adverteix Andrei Piontkovski.

Els esdeveniments al Caucas Nord han avançat cada cop més enllà d'un simple conflicte regional i s’estan convertint en el principal problema existencial de la Federació Russa. Tots els errors, fallades i crims dels governs postcomunistes en els camps de seguretat, economia, polítiques nacionals i sistema federal han vingut a entrellaçar-se al nus caucasià.

Quina va ser la raó per a que lluitéssim a les dues guerres txetxenes? La integritat territorial russa, suposadament. No obstant això, la integritat territorial no hauria d’equivaler a emprar una tàctica de terra cremada fent desaparèixer la seva gent. Vam anar a la guerra per demostrar als txetxens que són ciutadans russos. Però hi vam anar fent ús del nostre poder aeri i de míssils Grad (http://www.enemyforces.net/artillery/grad.htm) i raptant a civils pacífics, els cossos dels quals eren trobats més tard amb signes de tortura.

Hem demostrat sistemàticament als txetxens exactament l’oposat a allò que proclamàvem, demostrant amb el nostre comportament que ells no són ciutadans russos, que fa molt que vam deixar de considerar-los ciutadans russos, a ells i a les seves ciutats i pobles. I de manera concloent hem demostrat això no només als txetxens, sinó a tots els nadius del Caucas. Això és el que fa que aquesta guerra sigui essencialment i fonamentalment absurda. Hem perdut la guerra contra els separatistes txetxens. Un dels líders rebels més brutals, Ramzan Kadírov (http://www.independent.co.uk/news/people/profiles/ramzan-kadyrov-the-warrior-king-of-chechnya-430738.html), n’ha sortit vencedor. Gaudeix d’un grau d’independència del Kremlin que els oficials soviètics Dudàiev (http://www.independent.co.uk/news/people/obituary-dzhokhar-dudayev-1306699.html) i Maskhàdov (http://news.bbc.co.uk/2/hi/europe/459302.stm) mai no haurien somiat.

Confrontat amb l’elecció entre allò molt dolent i allò terrible, que en si mateix fou el resultat de les seves polítiques a Txetxènia, Putin –per donar-li crèdit– ha optat per allò molt dolent. Havent admès la derrota, li ha passat tot el poder de Txetxènia a Kadírov i al seu exèrcit, i des d'aleshores ha estat pagant indemnització de guerra. En resposta, Kadírov ha declarat formalment no tan la seva lleialtat vers el Kremlin com la seva unió personal amb Putin. L’opció terrible podria haver estat una continuació de la guerra fins el punt de la destrucció, a la manera de Xamànov (http://www.jamestown.org/single/?no_cache=1&tx_ttnews[tt_news]=4065) o Budànov (http://kavkazcenter.com/eng/content/2009/01/09/10473.shtml).

Ara, la guerra contra els separatistes txetxens al Nord del Caucas ha estat substituïda per una altra guerra contra el fonamentalisme islàmic. El terrorisme islamista des d’aleshores s’ha estès per tot el Nord del Caucas i ja no necessita dependre més dels seus mentors de l'Orient Mitjà. Hi ha una nova generació de seguidors locals al Caucas amb la seva estructura autòctona de jamaats (http://www.jamestown.org/single/?no_cache=1&tx_ttnews%5Btt_news%5D=789).

Igual que durant la guerra txetxena, la nostra política estatal oficial ha donat com a resultat un increment en el nombre d’islamistes. Això s’exemplifica amb el comportament del comandant en cap (Dmitri Medvédev) després dels recents atacs terroristes, que es limita a les seves crides cada cop més brutals a la "total destrucció" i al càstig de tots, inclús aquells que "fan la bugada als terroristes i els preparen la sopa". Dmitri Medvéved i els seus amics són ben conscients de la moral de les forces federals russes que es van enviar al Caucas pel doble del salari.. Per tant, es deu haver adonat que l’única cosa que aquest tipus de crides pot assolir és un increment del nombre d’assassinats extrajudicials de civils sense cap vincle amb els insurgents, o en represàlia contra les famílies dels sospitosos. Una situació que, un a un, engruixirà les llistes de potencials terroristes suïcides i donarà lloc a nous atacs terroristes en terreny rus.

L’única explicació per a l’ús de tal irresponsable retòrica per part d’un advocat i un dirigent estatal, és el desig de mostrar una imatge “impassible”. I hom ha d’assumir que això s’està fent així amb l'esperança de salvaguardar el recolzament dels siloviki, a qui s'ha donat carta blanca, per a saldar comptes en un futur. Com a Txetxènia, continuem enganyant-nos a nosaltres mateixos desemborsant diners per a les corruptes “elits” de les repúbliques, que simplement roben els efectius i, d’aquesta manera, forcen a la desafortunada població a seguir el camí de la revolució islàmica. El redactor en cap d’Eco de Moscou, Alexei Venedíktov (http://www.newyorker.com/reporting/2008/09/22/080922fa_fact_remnick), un home tremendament ben informat amb contactes a les altes esferes, proporciona la següent inestimable visió: “A vegades, quan parlo amb gent que estan en posicions molt altes, gent que pren decisions importants, i els dic: —escolteu, aquests presidents caucasians han començat a comportar-se com khans —em diuen: —és el preu que paguem per l’absència d’una guerra. L’absència d’una guerra? Per suposat, els tancs fa temps que no deambulen pel país i els míssils Grad no es disparen. Però, absència de guerra? Quina altra cosa, sinó una guerra, està succeint allà? Estic totalment en desacord amb ells en aquest punt. I això és el que et dic a tu i també a la gent que conec. És un error fonamental. Som un país en guerra”.

La psicologia de la “gent en posicions molt altes, gent que pren decisions importants” amb qui Venedíktov parla a vegades és molt interessant. Sí, hi ha pau a les seves mansions fortificades als voltants de Moscou i a la costa del Mar Negre, a Gelendzhik (http://www.osw.waw.pl/en/publikacje/eastweek/2011-01-12/russian-businessman-accuses-putin). I el preu d’aquesta pau és una guerra contra les barraques de la gent normal i el mitjà de transport que utilitzen. Paradoxalment, mentre els darrers esdeveniments han mostrat que els islamistes han estat perdent terreny a l’Orient Mitjà, la seva influència al Caucas Nord només ha fet que créixer. El senyor Putin, apart de vanar-se ufanosament —cosa força fora de lloc, donada la situació actual— que no negociarà amb ningú (sigui com sigui, els islamistes no estan intentant negociar amb ningú), ha emfatitzat que no hi havia connexions entre Txetxènia i l’explosió a l’aeroport de Domodédovo (http://news.bbc.co.uk/2/hi/9372022.stm). Probablement tingui tota la raó. Els centres més actius de l’islamisme radical ara estan concentrats en altres repúbliques. I inclouen gent de vàries nacionalitats, incloent-hi eslaus.

Però de nou, inclús als informes oficials, no hi havia tampoc connexió entre Txetxènia i els atacs als blocs d’habitatges el 1999 (http://query.nytimes.com/gst/fullpage.html?res=9E00EFD8163DF932A35751C0A9649C8B63) per no parlar dels “entrenaments” de Riazan (http://www.agentura.ru/english/timeline/2000/ryazan/). Va ser en venjança d’aquests atacs que els tancs i els avions, de la mateixa manera que els míssils Grad, es van llançar sobre Txetxènia. Un enfocament menys agressiu del senyor Putin en relació a Txetxènia hauria estat inestimable en aquella època. L’actitud actual, més considerada, de Putin en l’assumpte de la reputació txetxena, ens diu molt i molt. Fa bé de no fiar-se de l'enfervorida còlera de Kadírov, tenint en compte que avui en dia Putin depèn més de Kadírov que Kadírov de Putin. Sense la demostrativa lleialtat personal de Kadírov, el mite de Putin podria explotar en un segon.

El Kremlin ha estat fent la guerra al Caucas durant 12 anys sense adonar-se de l’escala de la tragèdia que havia desfermat, del fet que el país està relliscant cap a una guerra civil intranacional i que la responsabilitat total raurà en la política del govern que ha alimentat a ambdues parts durant molt temps. En emprendre i, després, perdre la guerra al Caucas, el Kremlin ara paga una indemnització per una demostració de submissió cega, no només a Kadírov, sinó també a les elits criminals en totes les altres repúbliques. Això paga la compra de mansions i les pistoles d’or que els pengen de les natges, mentre el jovent indigent, déclassé i aturat de les muntanyes s'està unint als soldats d'Al•là o està essent desplaçat cap als carrers de les ciutats russes.

Al llarg de les darreres dues dècades, una generació sencera de nens ha crescut als carrers russos, privats per sempre de tot per les reformes de la privatització. Els que estan a càrrec de la televisió i la política els han deixat clar a qui s'ha de culpar per la seva misèria i qui està decidit a desmembrar-los: són els “senyors amb salacots” i les “faccions criminals de nacionalitats no autòctones”. Bandes d’adolescents procedents dels barris de classe obrera privats del seu futur i que no tenen accés real als “senyors amb salacots” o als habitants celestials de Rubliovka (un barri de luxe de Moscou), deixen anar la seva reprimida fúria colpejant fins la mort a “persones de color de pell no autòctona”.

Ara dos exèrcits de facinerosos, igualment culpables i igualment innocents, ambdós víctimes i botxins, als que han enganyat i robat bàsicament la mateixa gent, s’han tornat en contra els uns dels altres. Hi ha un creixent abisme mental entre la joventut russa i els seus homòlegs caucasians, que han crescut sota les condicions d’una brutal guerra, inicialment contra Txetxènia, però que més tard es va estendre a la regió sencera. Joves moscovites marxen per la ciutat cridant en anglès "Fuck Caucasus! Fuck!” (sic), mentre que el comportament dels joves caucàsics als carrers de les ciutats russes és clarament provocatiu i agressiu. La seva psicologia és la de la victòria. Segons la seva visió, Moscou ha perdut la guerra al Caucas.

Mentalment i emocional, el Caucas i Rússia ja estan separades. Ni el Kremlin ni les elits al Nord del Caucas estan preparades per a una separació formal. El Kremlin continua alimentant il•lusions fantasmals des seu imperi, amb els seus interessos de gran abast en zones que van més enllà de les fronteres de Rússia, mentre que els petits tsars locals, començant amb Kadírov, no volen deixar escapar el pressupost que ve de Rússia. Els islamistes tampoc tenen molt interès per la separació. El seu somni és el d’un Califat que pogués incloure força més part de la Federació Russa que no pas tan sols Caucas Nord.

El president Medvédev recentment va convocar una gran reunió a Vladikavkaz. Allà va repetir les seves acusacions que enemics anònims (a saber, Occident) estan intentant destruir Rússia, i va animar als seus siloviki, fonamentalment punxant-los per a que portin a terme assassinats extrajudicials i demanant que el Caucas Nord es converteixi en...una zona de turisme internacional alpí. Al dia següent de la seva partença, els insurgents van fer volar telefèrics (http://au.news.yahoo.com/world/a/-/world/8913372/militants-attack-southern-russia-city/ ) a l’estació d’esquí de Naltxik.

Andrei Piontkovski

Aquest article va ser publicat originalment a la revista online independent www.opendemocracy.net

Última actualització