Idioma | Language

 Català       
      

Butlletí Informatiu

Si voleu rebre el nostre butlletí sobre el Caucas i la Federació Russa, ompliu el següent formulari
En la lluita contra el terrorisme, “els organs de seguretat de l'estat es prenen la justícia pel seu compte” PDF Imprimeix Correu electrònic
Caucas Nord - Conflicte armat
Divendres, 29 d'abril de 2011 08:16

Tags: Caucas Nord | Emirat del Caucas | insurgència | repressió policial

Entrevista a Olga Bobrova, periodista de Novaia Gazeta, especialista en el Caucas Nord i guanyadora l'any passat del premi Press Freedom Award de Reporters Sense Fronteres


Podria explicar breument en quina situació es troba la insurgència armada al Caucas Nord?

En aquest darrer any l’Emirat del Caucas ha patit un gran nombre de danys importants. Per començar, l’organització ha perdut persones que no només dirigien, sinó que eren la “cara” del moviment. Estem parlant de Said Buriatskii i d’Anzor Astemirov. L'absolutament vergonyosa, gairebé humiliant, captura de Magàs, l’emir militar de l’Emirat, va tenir-hi un paper important. A més, també s'ha produït el cisma amb la facció txetxena de l’Emirat, amb tota probabilitat degut a raons financeres; o els atacs a Kabardino-Balkària, que també semblen motivats per interessos econòmics. Tot això fa que els habitants del Caucas no sentin cap mena de simpatia pel moviment. La gent veu homes febles, amb poc carisma, que no tenen res d'intel·lectuals i que es barallen als boscos per aconseguir diners i dubtoses taxes de poder.

Quants combatents creu que estan lluitant a les files de l'Emirat?

Contestar aquesta pregunta és difícil ja que el nombre de persones que ingressen a les files de la insurgència és variable. Ara mateix, coincidint amb l’inici de la primavera, normalment n’hi acostuma a haver més. Encara que tampoc és tan evident que augmenti gaire enguany, ja que durant l’any passat els insurgents van ser maltractats durament fins i tot des del punt de vista ideològic. El fet que els participants en els darrers atemptats terroristes a Moscou fossin gent molt i molt jove, ens indica que s’han esgotat ja les «reserves» d’adults convençuts i disposats a lluitar pels interessos particulars d’un emir qualsevol.

Crec que el nombre d'insurgents a l'estiu pot arribar a alguns centenars, depèn de qui i com els compti. És improbable que la xifra pugui arribar als milers.

D'aquests centenars, quants són estrangers? I d'on provenen?

Sabem que hi ha estrangers entre les files dels terroristes, encara que no crec que siguin gaires. Aquells (pocs) els noms dels quals ja coneixem, podem afirmar que són “funcionaris” de l'Emirat i no efectius militars. La majoria d'ells van arribar al Caucas entre finals dels 90 i principis del 2000, principalment d'Orient Pròxim.

Les declaracions dels oficials russos sobre el fet que al Caucas combaten mercenaris àrabs fàcilment pot comprovar-se pels informes de les operacions antiterroristes: molt rarament en els seus comunicats els serveis de seguretat informen de l'eliminació d'estrangers. I, quan ocorre, el més segur és que ja sigui un personatge conegut, i no un combatent anònim.

Quant als objectius de les diferents jamaats que conformen l'Emirat del Caucas: la d'Ingúixia, del Daguestan, de Kabardino-Balkària i de Txetxènia: lluiten per un mateix objectiu o cadascuna té la seva pròpia agenda?

És important entendre que l'Emirat no és, ni de bon tros, una organització monolítica´. De fet, no és ni tan sols una organització. Es tracta d’una mena d’estructura invisible que manté una activitat bàsicament virtual amb l’objectiu d’atemorir el contrari. Tots els grups actuen de forma independent, i, si en alguna ocasió, actuen de forma coordinada, ho fan només amb l’objectiu d’oferir una imatge de consolidació. Els autèntics objectius, tant presents com estratègics, poden ser diversos.

A Kabàrdia, segons el meu parer, els guerrillers redistribueixen la seva esfera d’influència a la regió d’Elbrús, una important zona turística.

El mujaidins txetxens, tal com sabem, es van discutir amb Doku Umàrov pel lideratge del grup, tot i que, probablement, la raó va ser el control del finançament.

Al Daguestan ara mateix s'està duent a terme una lluita política molt dura, en la qual els grups armats no poden quedar-s’hi de banda. Les accions dels terroristes transcorren en aquest context, i en general s’inscriuen en el marc general de la resistència.

A Ingúixia l’esperit de combat es va calmar, tot i que els grups més actius van acabar sent desplaçats precisament aquí i també a Stavropol, on darrerament els atacs dels bandits són cada vegada més freqüents i més visibles.

Abans comentava que els insurgents txetxens van decidir no subordinar-se més a Doku Umàrov per raons financeres... Expliqui'ns-ho.

Això va passar quan Doku va perdre la seva posició de lideratge en desaparèixer aquella gent que pràcticament havia elaborat la ideologia de l’Emirat, i es va haver d’enfrontar al desig dels membres més joves de la banda de formar part de la política de l’Emirat. Val a dir que per una qüestió més econòmica que no pas ideològica.

Alanbek Vadalov va ser escollit líder de l’ala txetxena, però no va arribar a destacar ni durant el temps en què formalment va ser el líder dels seguidors txetxens de l’Emirat.

Penso que darrere d’aquesta divisió hi havien antics membres àrabs de la resistència (que havien passat molt de temps amb en Doku als boscos i el coneixien la mar de bé). Tanmateix, aquests àrabs no van aconseguir escalar mai posicions de poder; de fet, tampoc no ho van intentar, recordant, segurament quin paper juga l’aspecte ètnic al Caucas rus.

De quina manera es finança l'Emirat del Caucas?

Els grups es financen extorsionant als empresaris locals. Crec que aquesta és la principal font d'ingressos de l'Emirat. En broma en diem “impost per a la jihad”.

I no arriben fons des de l'estranger?

Diria que sí, reben recolzament econòmic tant de països àrabs d'Orient Pròxim com d'Europa. Però ni molt menys en les quantitats que volen fer-nos creure els nostres cossos de seguretat.

El govern rus afirma que la insurgència manté un estret vincle amb Al-Qaeda, i que els combatents lluiten per la jihad global. És cert això?

Sí, podem suposar que molts dels actuals i antics líders de l'Emirat van tenir relació amb membres d'Al-Qaeda. Doku Umàrov, en particular, a finals dels anys 90 va anar a Pakistan per dur-hi a terme un intercanvi d'experiències. Molts dels combatents russos han visitat al llarg de la seva “carrera” Aràbia Saudí (per exemple, Said Buriatskii). A mnés a més, possiblement hi ha raons per creure que alguns combatents originaris d'Orient Mitjà que van venir a lluitar a Rússia (com Mukhannad o Abu Khaled) van estar en contacte amb Al-Qaeda. No obstant això, aquesta és una qüestió de la qual mai en parlen obertament els nostres terroristes.

Segons informes d'ONGs de drets humans, com Memorial o Human Rights Watch, agents del Ministeri de l'Interior i dels serveis secrets russos forcen a joves mitjançant la tortura a confessar que pertanyen a la insurgència armada. Per què passa això, i fins a quin punt civils que no tenen res a veure amb la insurgència pateixen aquesta política antiterrorista?

Sí, els civils acaben convertint-se en danys col·laterals. Però en les accions dels òrgans de seguretat existeix una lògica (encara que sigui terrible). No m'importa repetir-me; com ja vaig dir anteriorment: “A l'intentar lluitar contra la insurgència de forma oberta, respectant totes les normes de procediment, els cossos de seguretat xoquen amb la inoperativitat de l'aparell estatal. Suposem que detenen una persona que va marxar al bosc armat. Què se li imputarà, a part de l'article 222? Malgrat que estigui clar perquè aquesta persona hagi anat al bosc armat, l'acte per si sol no pot qualificar-se de terrorista. La participació en una banda armada cal demostrar-la. Així que serà jutjat en un tribunal segons l'article 222 o bé, posem, segons el 317, per atemptar contra la vida d'un funcionari de la policia. La pràctica demostra que el tribunal sol ser favorable a enviar a la presó als acusats, sent la prova principal de la seva culpa la pròpia confessió. L'arrestat sortirà en un parell d'anys (si no abans en llibertat condicional) i de nou anirà al bosc amb un odi més intens cap als policies, pel que li ha ocorregut a la presó. Per aquest motiu els òrgans de seguretat de l'estat prefereixen prendre's la justícia per la seva pròpia mà; o, si poden treure'n algo d'aquesta persona, llavors acostumen primer a segrestar-la i després, executar-la.”

(http://www.novgaz.ru/data/2010/024/18.html)

Quin és el resultat d'aplicar aquesta metodologia anti-terrorista al marge de la llei?
Si analitzem les estadístiques que recullen les organitzacions de defensa dels drets humans, en concret “Memorial”, es mostra com els silovikí assassinats el 2010 han disminuït considerablement en comparació als anys anteriors a Ingúixia i Txetxènia. Al Daguestan i  Kabardino-Balkària, en canvi, la xifra ha augmentat. Això ens duu a la conclusió que la tàctica escollida pels dirigents de Txetxènia i Ingúixia en relació amb la lluita contra el terrorisme és efectiva. Un altre assumpte és quin cost representa aquesta efectivitat, i si de fet, per a lluitar contra els insurgentes, no s'està utilitzant mètodes terroristes.

Quina és l'opinió de la gent del carrer del Caucas Nord respecte a la insurgència armada? Simpatitzen amb la seva ideologia o estan espantats?

És molt poc freqüent que simpatitzin amb ells obertament, més aviat els tenen por. Normalment, si es veuen barrejats en aquest assumpte, en general no té res a veure amb sentir simpatia cap a ells.

De fet, el suport i la solidaritat amb els insurgents (si és que realment existeix) només es manifesta de forma molt minoritària entre alguns adolescents. Però en aquesta edat, la personalitat encara no s'ha format, i les opinions que formulen els joves acostumen a ser ambivalents i poc concretes.

Per què els joves del Caucas Nord se'n van al bosc a lluitar amb mujahidins de l'Emirat del Caucas?

Alguns, perquè estan sense fer res (i així poden aconseguir una mica de diners i saber que, si passa alguna cosa, els altres ajudaran a la família) . D'altres, per pressió de coneguts i de les circumstàncies (“la gihad està en marxa i com a musulmà estàs obligat a participar-hi”). I en tercer lloc, per qüestions de romanticisme. Com diuen els nostres silovikí, són “els que s'han entusiasmat al llegir les cartes de Buriatski”. La idea que tots els insurgentes en l'actualitat lluiten per venjar morts de parents és un mite. Avui dia, la majoria ja no es mobiliza per motius melodramàtics.

Marta Ter

Última actualització