Idioma | Language

 Català       
      

Butlletí Informatiu

Si voleu rebre el nostre butlletí sobre el Caucas i la Federació Russa, ompliu el següent formulari
L’home amb una arma a la mà PDF Imprimeix Correu electrònic
Txetxènia - El conflicte avui
Divendres, 3 de juny de 2011 10:25

Tags: Caucas Nord | insurgència | Islam

El perfil del combatent txetxè ha canviat substancialment l'última dècada: del "barbut pensatiu" que defensava la seva pàtria, al jove universitari que abraça l'islamisme gihadista. 

 


Quan la república de Txetxènia va intentar separar-se de la Federació Russa i va declarar unilateralment la seva independència, la consegüent reacció de Moscou va fer que el món comencés, per primera vegada, a sentir interès pels txetxens.

Durant molt de temps, Moscou va ignorar les reivindicacions d'independència de la petita república, però la tardor de 1994 va decidir doblegar als txetxens militarment i obligar-los a reconèixer la Constitució d'una Rússia unida i indivisible.

A partir d'aquest moment, l'atenció del món sencer es centrar en Txetxènia. Ningú podia entendre qui eren aquesta gent que s’havia atrevit a plantar cara al país que, fins aquest conflicte, era considerat un dels més potents i forts. El mite de l'exèrcit rus invencible va ser esfondrat per uns quants milers de combatents voluntaris txetxens. No eren militars professionals, però es van alçar per la defensa de la seva terra, totalment conscients que s'enfrontaven a un dels exèrcits més temuts del món.

Per entendre aquest fenomen i descobrir qui eren els txetxens i com aconseguien resistir davant Rússia, milers de periodistes van acudir a Txetxènia. Margaret Thatcher, l'ex primera ministra britànica, recorda que va haver de demanar un mapa per localitzar Txetxènia quan li va arribar la notícia que Rússia havia entrat militarment en el territori de la república. No va aconseguir trobar el lloc en el mapa fins que un assistent li va oferir una lupa. Thatcher es va sorprendre del tamany de Txetxènia. No podia creure que un territori que ni tan sols es veia al mapa, pogués oposar una resistència tan ferotge, ni que un país com Rússia fos incapaç de fer-se amb el control d'una zona tan reduïda i amb tan pocs habitants (els txetxens no arribaven al milió).

En totes les televisions del món, als diaris i revistes, va aparèixer la imatge d'uns txetxens barbuts, amb una expressió abstreta i pensativa, i una arma a la mà. Es percebien com una mena de Robin Hood col.lectiu, com personatges positius. No és d’estranyar que els periodistes internacionals els veiessin d'aquesta manera: els guerrillers acordaven entrevistes de bona gana, els protegien durant els bombardejos russos, els donaven de menjar i els oferien allotjament en les seves pròpies cases. Tot això va determinar la visió dels txetxens per part de l'opinió pública internacional.

Qui era, doncs, aquest txetxè barbut pensatiu?
El “prototip” de combatent txetxè que va agafar una arma per defensar la seva terra a la primera guerra russotxetxena (1994-1996), provenia principalment de l'àrea rural i tenia estudis mitjans, havent acabat un institut de secundària o una escola de formació professional. Tenia entre 35 i 45 anys, estava casat i tenia família, era propietari d'una casa amb una parcel.la de terra, i parlava rus amb fluïdesa. De petit, havia escoltat històries orals del gran xeic txetxè Mansur (segona meitat del segle XVIII); dels valents naib de l'imam Xamil (primera meitat del segle XIX); de la vida dels txetxens després de la colonització russa el 1859 i del seu exili forçós a l'Imperi Otomà (segona meitat del segle XIX); de la resistència dels xeics txetxens enfront del poder rus (finals del segle XIX - principis del XX); i de la tràgica sort del poble txetxè durant la deportació massiva el 1944. Aquestes històries recollien exemples de l'eterna lluita contra les polítiques del poder rus, independentment de si es tractava de tsars, bolxevics o "demòcrates" de l'entorn de Ieltsin. Un txetxè sap, des de petit, que Rússia no és un amic. Això és molt important per poder entendre l'actitud dels txetxens cap al seu veí del nord.

Cal tenir present aquest "etern" objectiu de resistir-se al poder de Moscou, que els txetxens es van alçar en armes contra un exèrcit que es proposava conquerir en 24 hores als que va trigar dos segles a dominar en l'època de la colonització (s. XVIII-s. XIX). Així doncs, el primer error de Rússia va ser no prendre en consideració la relació històrica amb els txetxens. Els generals de l'exèrcit soviètic, vestits ara amb uniformes de la nova Rússia, havien oblidat el que els havia costat conquerir aquest territori (sense haver dominat mai al poble que l’habitava).

Per descomptat, els txetxens no tenien unes excepcionals habilitats bèl·liques.  Simplement, a diferència dels russos que no sabien què feien en aquesta terra, els txetxens tenien molt clar que defensaven la seva família, el seu clan, el seu poble i, per tant, la seva Pàtria. És el que els feia superiors als militars russos professionals, que eren contractats i no volien morir només per un sou. La victòria sobre Rússia, que va resultar en la retirada de les forces armades russes de Txetxènia el desembre de 1996, i la signatura d'un acord de pau el 12 de maig de 1997, va fer que la gent ja no se sentís intimidada per l'exèrcit rus i que no es deixés acovardir per la superioritat numèrica.

La victòria dels txetxens va canviar moltes coses, inclosa la pròpia regió del Caucas Nord. Tothom es va adonar que un grapat de persones pot resistir, colpejar i vèncer a Rússia, obligant-la a adoptar algunes concessions. Es va fer palès que Rússia tenia punts febles on els cops resultaven més dolorosos: presa d'ostatges, atemptats dins de la pròpia Rússia, etc. Tot això va fer que els pobles veïns de Txetxènia poguessin veure la situació des d'un altre angle. Molta gent va anar a Txetxènia per aprendre de la seva experiència.

La segona guerra de Txetxènia (tardor 1999), en canvi, va ser un fenomen totalment diferent. Rússia, abans d'envair Txetxènia, va preparar una base ideològica dirigida a la societat del seu país i de l'estranger per convèncer-los que s'enfrontaven exclusivament amb terroristes. Aquesta vegada els soldats van matar i van destruir pobles txetxens amb ràbia, segons sembla per les seves activitats terroristes.


La primera campanya militar (1994-1996) va ser només el preludi de la segona guerra a Txetxènia, que va començar a la tardor de 1999 i que continua avui en dia en forma de guerrilla per tot el Caucas Nord, no només a Txetxènia. La guerra iniciada el 99 aviat va desembocar en una campanya militar contra guerrillers de tota la regió.

Pràcticament tota la generació dels que havien combatut en la primera guerra sota la bandera d'Itxkèria (la Txetxènia independent) va morir en els dos primers anys del conflicte. L'any 2005 ja no quedaven a penes "veterans". Van ser substituïts per una altra generació, aquesta vegada molt més jove. Era un fet evident, ara els combatents tenien entre 20 i 30 anys.

L'aspecte del guerriller txetxè va canviar, ja no tenia aquesta expressió pensativa, ara sabia el que volia i sabia com aconseguir-ho. L'home amb una arma a la mà també va canviar substancialment: ja no era “de poble”; ara era una persona amb estudis, un universitari. Coneixia millor els aspectes teològics de l'Islam, a vegades aprenia àrab per poder estudiar la font original. Aquest canvi qualitatiu es va deure en gran mesura a Internet. Gràcies a la xarxa, els joves tenien la possibilitat de buscar la veritat per si mateixos i, per tant, decidir sobre la seva pròpia vida.

Els coneixements que els joves rebien a través d'Internet van començar a soscavar, d’alguna manera, les relacions familiars, tan sòlides en la societat txetxena: la paraula d'un ancià ja no era la veritat absoluta, perquè existia la possibilitat de recórrer a l'opinió d'algú que tu mateix consideraves competent en determinades àrees del saber, incloent l'àrea de la teologia. La incapacitat dels savis sufís de Txetxènia i el Daguestan a l’hora d'explicar alguns aspectes de la realitat sobre la base de la Sunna, va fer que molts s'oposessin al sufisme i es convertissin en adeptes del salafisme. L'oposició al sufisme també es deu al fet que les autoritats religioses actuals, igual que en els temps de la Unió Soviètica, prediquen les polítiques del poder, el que lògicament produeix rebuig en els que busquen respostes per poder resistir davant Rússia.

La fugida cap al salafisme no és tant un signe de radicalització (encara que tampoc es pugui negar aquest aspecte), com un intent per trobar una ideologia alternativa, diferent del sufisme que, a ulls de la gent, està completament sotmès al control governamental. Es tracta, per tant, d'una recerca ideològica. L'interès pel salafisme no vol dir que la gent vegi el seu futur en la construcció d'un estat islàmic, com proposen els que prediquen aquesta ideologia al Caucas Nord. Pràcticament només hi ha dues opcions on escollir: el nacionalisme i el radicalisme islàmic. El nacionalisme, encara que sigui més proper, es circumscriu a una sola república dins les seves fronteres ètniques. La ideologia islàmica, en canvi, dóna molt més joc, ja que és capaç d'unir tots els pobles del Caucas Nord, i per això és una opció per al futur més proper sense arribar a convertir-se en una solució a llarg termini.

No obstant això, cap ideologia pot sobreviure patint pèrdues tan grans, si no té suport en la major part de la població. La població, d'altra banda, dóna suport a la insurgència no perquè comparteixi un determinat punt de vista ideològic de l'Islam (sufisme o salafisme), sinó perquè aprova la pròpia resistència al poder. Donar suport a la insurgència és un fenomen de protesta. Gran part de la població rebutja la ideologia salafita, però simpatitza amb la idea d'una resistència armada enfront del poder oficial prorús. No es tracta d'un grup poblacional concret, no són exclusivament habitants de zones rurals o de ciutats, ni tampoc exclusivament representants de la intelligentsia local. Tot està molt barrejat, en tots els grups hi ha gent que no aprova el que està passant a la república. El suport a la insurgència existeix malgrat la gran pressió que les autoritats exerceixen sobre la gent, en el seu intent per impedir que la població presti el seu suport i ajuda a la resistència armada.

Per això, quan es parla d'eliminar l'últim guerriller al Caucas Nord, no és més que un desig de les autoritats russes. A la pràctica, en el futur més pròxim, assistirem a una major difusió de la idea de la resistència armada i una islamització de la joventut, especialment joves universitaris, d'acord amb les branques més radicals de l'Islam, com el salafisme.

Per tant, no s'espera cap canvi favorable cap a les autoritats russes. Més aviat el contrari: existeix la possibilitat que la resistència armada s’escampi a d’altres regions de Rússia, on viuen persones originàries del Caucas Nord.

Mairbek Vatxagàiev, especial per a la Lliga dels Drets dels Pobles

Última actualització